Són moltes les notícies i els articles, comentaris i tuits que ha generat el cartell d’Endavant (OSAN) convocant a la manifestació del proper dia 18 de juny. És per això que des d’Endavant volem dir la nostra i rebatre alguns dels arguments més repetits en contra del cartell amb les dues marededéus besant-se.
En primer lloc, cal remarcar un element obvi: amb el cartell buscàvem publicitat. I tant que sí! Precisament la funció d’un cartell és aquesta. Volíem publicitar la manifestació i volíem donar a conèixer el nostre discurs. No hi ha res d’estrany en això. Sembla que a algú li sàpiga greu que un cartell acomplisca la seua funció. Si ha tingut aquesta repercussió és perquè s’ha posat el dit a la llaga. I perquè ha tocat la realitat més propera, l’opressió més quotidiana. Ha mogut consciències i ha obligat a posicionar-se. Ens n’alegrem.
En segon lloc, convé recordar que els altars, com els mitjans de comunicació, han servit al llarg de la història per assenyalar i perseguir. Un bisbe o un imam; un editorial de diari o unes declaracions d’un polític. Ajusten el punt de mira, i algú executa el tret: els fanàtics integristes o els gossos del capital. Exemples: els atemptats de Nairobi, els de París, els d’Orlando… o l’agressió a un xic a València al crit de «maricón», o la persecució política… I sempre, sempre, és el poble oprimit qui posa les víctimes. En aquest marc, es pot entendre un personatge grotesc com Cañizares, però cal analitzar amb més profunditat l’actitud d’aquells que s’han sentit ofesos per un cartell amb dues dones marededéus mostrant-se estima, i també la d’aquells que diuen que és «gratuït i està fora de lloc».
És molt fàcil buscar aixopluc «progre» en els grans esdeveniments mediatitzats globalment, i generalment llunyans. Que bé queda posar-se l’etiqueta de #jesuischarlie i demanar la llibertat d’expressió, la defensa artística i de la sàtira a l’Afganistan o a París. Però molt més difícil és fer-ho a ca teua. Denunciar l’actitud intransigent d’alguns que et trobes pel carrer, ací, dia a dia. I costa més encara si ens trobem en campanya electoral. Ai las! Els índexs de moralisme i d’hipocresia (relativisme per als d’ací, «drets humans» per als d’allà) es disparen correlacionats cercant una posició de «neutralitat» només aparent. Ens recorda a aquella pos de demanar l’autodeterminació per al Sàhara o el Tibet, però d’ignorar la nostra realitat més propera pel que fa a drets nacionals.
I és que, en tercer lloc, es tractava també d’això, d’incomodar a tots aquells «políticament correctes» o que demanen «respecte» cap a les creences de cadascú sota la fal·làcia de «no es pot demanar respecte si tu faltes al respecte». La pressió mediàtica per censurar el cartell és asfixiant. Tota la maquinària en marxa. Però el problema és que justament eixes «creences» que diuen no són ni quelcom privat ni quelcom neutral. I per això són susceptibles de fer-ne broma, denúncia, o ambdues coses a la vegada. Perquè eixes creences esdevenen ideologia i ens oprimeixen de diverses formes, cada dia i des de fa segles: repressió, inquisició, franquisme… I ara: concordat, corrupció, pederàstia, religió a l’escola, privilegis de tot tipus, masclisme, homofòbia… On és el respecte a les altres creences i formes de vida? I ara s’ofenen per un cartell? Quina desproporció!
També sobta l’argument que esgrimeix que no «ens atreviríem a fer un cartell així contra l’islam». Insistim que Endavant actua i vol influir sobre la realitat més propera i quotidiana. I al País Valencià del segle XXI qui oprimeix és l’Església Catòlica. No val a defugir el debat i treure pilotes fora. Es tracta d’una aplicació pràctica del lema «pensa globalment, actua localment». Quan calga denunciar els excessos (és a dir, quan es traspassa la línia privada per imposar unes creences sobre tota la societat) des d’altres religions, Endavant ho farà (com ho ha fet altres vegades). Perquè no tenim por! No fem distincions per qüestió de religió i remarquem que la sàtira, fer mofa, bromejar… és una estratègia del tot legítima per denunciar els abusos de qui ostenta el poder polític, econòmic o religiós en qualsevol societat del món.
Així mateix, tampoc podem obviar un altre factor: mai en la història s’ha aconseguit cap dret ni cap avanç social ni cap revolució amb paraules amables, ni sense transgredir, molestar o incomodar a certs sectors socials utlraconservadors. Doncs bé, remarquem que el cartell no va contra «els cristians» – no entenem què pretenen quan fan aquesta generalització-, sinó que se situa en context polític molt concret, després de les actuacions del senyor Cañizares i el paper inquisidor que desenvolupa l’Església catòlica encara al nostre país. Animem a tothom que li ha sabut greu el cartell, que denuncie amb la mateixa energia, per exemple, els casos de corrupció o pederàstia que s’esdevenen a l’Església catòlica o els privilegis i la influència que li atorga l’estat. I insistim en la voluntat de fer un cartell artístic, bonic, tendre: un cant a la vida per contraposar-nos al discurs de l’odi al qual ens tenen acostumats. És una mostra d’estima i respecte entre les persones i d’estima per la diversitat i la llibertat. Contra qualsevol integrisme. Ara i ací.
Per acabar, lamentem que hi haja hagut gent i col·lectius que han acabat cedint davant la pressió dels de sempre i han assumit així les tesis més reaccionàries. No han fet res més trist que posicionant-se al seu costat i donar-los la raó. Però volem acabar agraint les nombroses mostres de suport, les mirades sensates que no s’han deixat enterbolir pel «soroll» mediàtic de la caverna i que entenen l’ús de l’art com a denúncia política.
Seguim, seguirem. Per l’alliberament de totes les persones i de tots els pobles!
Antoni Marí, militant de l’assemblea de l’Horta d’Endavant (OSAN)
València, Països Catalans, 15 de juny de 2016.
En primer lloc, cal remarcar un element obvi: amb el cartell buscàvem publicitat. I tant que sí! Precisament la funció d’un cartell és aquesta. Volíem publicitar la manifestació i volíem donar a conèixer el nostre discurs. No hi ha res d’estrany en això. Sembla que a algú li sàpiga greu que un cartell acomplisca la seua funció. Si ha tingut aquesta repercussió és perquè s’ha posat el dit a la llaga. I perquè ha tocat la realitat més propera, l’opressió més quotidiana. Ha mogut consciències i ha obligat a posicionar-se. Ens n’alegrem.
En segon lloc, convé recordar que els altars, com els mitjans de comunicació, han servit al llarg de la història per assenyalar i perseguir. Un bisbe o un imam; un editorial de diari o unes declaracions d’un polític. Ajusten el punt de mira, i algú executa el tret: els fanàtics integristes o els gossos del capital. Exemples: els atemptats de Nairobi, els de París, els d’Orlando… o l’agressió a un xic a València al crit de «maricón», o la persecució política… I sempre, sempre, és el poble oprimit qui posa les víctimes. En aquest marc, es pot entendre un personatge grotesc com Cañizares, però cal analitzar amb més profunditat l’actitud d’aquells que s’han sentit ofesos per un cartell amb dues dones marededéus mostrant-se estima, i també la d’aquells que diuen que és «gratuït i està fora de lloc».
És molt fàcil buscar aixopluc «progre» en els grans esdeveniments mediatitzats globalment, i generalment llunyans. Que bé queda posar-se l’etiqueta de #jesuischarlie i demanar la llibertat d’expressió, la defensa artística i de la sàtira a l’Afganistan o a París. Però molt més difícil és fer-ho a ca teua. Denunciar l’actitud intransigent d’alguns que et trobes pel carrer, ací, dia a dia. I costa més encara si ens trobem en campanya electoral. Ai las! Els índexs de moralisme i d’hipocresia (relativisme per als d’ací, «drets humans» per als d’allà) es disparen correlacionats cercant una posició de «neutralitat» només aparent. Ens recorda a aquella pos de demanar l’autodeterminació per al Sàhara o el Tibet, però d’ignorar la nostra realitat més propera pel que fa a drets nacionals.
I és que, en tercer lloc, es tractava també d’això, d’incomodar a tots aquells «políticament correctes» o que demanen «respecte» cap a les creences de cadascú sota la fal·làcia de «no es pot demanar respecte si tu faltes al respecte». La pressió mediàtica per censurar el cartell és asfixiant. Tota la maquinària en marxa. Però el problema és que justament eixes «creences» que diuen no són ni quelcom privat ni quelcom neutral. I per això són susceptibles de fer-ne broma, denúncia, o ambdues coses a la vegada. Perquè eixes creences esdevenen ideologia i ens oprimeixen de diverses formes, cada dia i des de fa segles: repressió, inquisició, franquisme… I ara: concordat, corrupció, pederàstia, religió a l’escola, privilegis de tot tipus, masclisme, homofòbia… On és el respecte a les altres creences i formes de vida? I ara s’ofenen per un cartell? Quina desproporció!
També sobta l’argument que esgrimeix que no «ens atreviríem a fer un cartell així contra l’islam». Insistim que Endavant actua i vol influir sobre la realitat més propera i quotidiana. I al País Valencià del segle XXI qui oprimeix és l’Església Catòlica. No val a defugir el debat i treure pilotes fora. Es tracta d’una aplicació pràctica del lema «pensa globalment, actua localment». Quan calga denunciar els excessos (és a dir, quan es traspassa la línia privada per imposar unes creences sobre tota la societat) des d’altres religions, Endavant ho farà (com ho ha fet altres vegades). Perquè no tenim por! No fem distincions per qüestió de religió i remarquem que la sàtira, fer mofa, bromejar… és una estratègia del tot legítima per denunciar els abusos de qui ostenta el poder polític, econòmic o religiós en qualsevol societat del món.
Així mateix, tampoc podem obviar un altre factor: mai en la història s’ha aconseguit cap dret ni cap avanç social ni cap revolució amb paraules amables, ni sense transgredir, molestar o incomodar a certs sectors socials utlraconservadors. Doncs bé, remarquem que el cartell no va contra «els cristians» – no entenem què pretenen quan fan aquesta generalització-, sinó que se situa en context polític molt concret, després de les actuacions del senyor Cañizares i el paper inquisidor que desenvolupa l’Església catòlica encara al nostre país. Animem a tothom que li ha sabut greu el cartell, que denuncie amb la mateixa energia, per exemple, els casos de corrupció o pederàstia que s’esdevenen a l’Església catòlica o els privilegis i la influència que li atorga l’estat. I insistim en la voluntat de fer un cartell artístic, bonic, tendre: un cant a la vida per contraposar-nos al discurs de l’odi al qual ens tenen acostumats. És una mostra d’estima i respecte entre les persones i d’estima per la diversitat i la llibertat. Contra qualsevol integrisme. Ara i ací.
Per acabar, lamentem que hi haja hagut gent i col·lectius que han acabat cedint davant la pressió dels de sempre i han assumit així les tesis més reaccionàries. No han fet res més trist que posicionant-se al seu costat i donar-los la raó. Però volem acabar agraint les nombroses mostres de suport, les mirades sensates que no s’han deixat enterbolir pel «soroll» mediàtic de la caverna i que entenen l’ús de l’art com a denúncia política.
Seguim, seguirem. Per l’alliberament de totes les persones i de tots els pobles!
Antoni Marí, militant de l’assemblea de l’Horta d’Endavant (OSAN)
València, Països Catalans, 15 de juny de 2016.
