En l’esmentada Ordre valenciana com és notori es compleixen les recomanacions de l’Informe del Comité d’Experts i Comité de Ministres del Consell d’Europa (anys 2010-2013) a propòsit d’una riquesa murciana molt desconeguda però certa, inconcussa: la de l’existència de valencià parlat per murcians en la Regió de Múrcia, zona que la Filologia anomena d’El Carche o, en valencià/català el Carxe (àrea oriental dels municipis murcians de Favanella, Jumella i Iecla), amb mostres ininterrompudes d’aquesta llengua des de mitjan segle XIX; i que l’Administració de la Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia ni tan sols reconeix. És més, l’esmentat Informe del Consell d’Europa tracta aquesta minoria lingüística directament en l’apartat general dedicat al Valencià a la Comunitat Valenciana, com a realitat lingüística immediata, annexa o annexa a la de l’estricte territori valencià. En concret, aquesta minoria lingüística –Valencian in Múrcia, en el text original anglés i Valencien à Murcie, en el text original francés- apareix tractada en l’Informe de 20 de gener de 2016 d’aquest organisme supranacional, i se la inclou dins de les que considera com les llengües més amenaçades del conjunt d’Espanya, fet que esdevé una prova irrefutable (i incontestable) de la seua existència i realitat. El text complet apareix en Internet. Qui hi estiga interessat pot veure’l en aquest enllaç.
Per això, la plena legalitat d’aquesta actuació valenciana –davant de la manifesta inactivitat i desdeny de l’Administració regional murciana per a protegir la llengua pròpia d’una part dels seus fills, la qual cosa hauria de considerar-se com a motiu d’enrogiment, de descrèdit i un afront en matèria cultural i patrimonial, ja que està en joc, a més, els drets fonamentals– està en l’aplicació de la ja referida Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, a propòsit del patrimoni que comparteixen la Comunitat Valenciana i la Regió de Múrcia en matèria lingüística i com a realitat transfronterera i interautonòmica. D’ací que aquesta actuació valenciana (repetim, en correctíssima aplicació de la legalitat vigent, avalada plenament pel corresponent Dictamen del Consell Jurídic Consultiu de la Generalitat Valenciana) hauria de servir com a revulsiu perquè, d’una vegada i per totes, i per sempre, l’Administració murciana (en col·laboració amb els tres ajuntaments de la zona), en compliment de l’article 3.3 de la Constitució –fins i tot del 3.2- i del propi article 8 de l’Estatut d’Autonomia de la Regió de Múrcia i, entre altres normes autonòmiques murcianes, la Llei 4/2007, de 16 de març, del Patrimoni Cultural de la Regió de Múrcia, actuara i ho fera per a bé, en pro del reconeixement, protecció i suport a l’esmentada minoria lingüística, en el seu territori, perquè no hi ha dubte que es tracta de territori murcià, i els seus parlants, ciutadans murcians.
Tot açò és reconéixer, des de la part positiva, la riquesa immensa que, en matèria de patrimoni lingüístic autòcton, atresora la Regió de Múrcia: les modalitats lingüístiques murcianes pròpiament dites –en tota la seua riquesa, varietat i caràcter– i, en una part del seu àmbit geogràfic, una llengua sencera i diferent de la majoritària, el valencià al Carxe i, al seu torn, que les mateixes modalitats lingüístiques murcianes –o de caràcter murcià– en el castellà, com a llengua, penetren o també es donen en l’estricte i veí territori valencià (Vega Baixa del Segura i part del Vinalopó), fruit de la història i del contacte humà, i mostra expressiva segons la qual les particularitats de la frontera lingüística no es corresponen amb l’estrictament politicoadministrativa. I són un patrimoni que tots –tots, he dit tots, en el territori murcià i el valencià i viceversa, en els dos– han de protegir, segons la riquesa de cada u, i en suport de totes elles, perquè així es fa un reconeixement de totes les persones que les parlen: modalitats lingüístiques murcianes en el territori valencià i valencià –com a llengua- en la Regió de Múrcia, a més de les modalitats lingüístiques murcianes pròpiament dites a la resta del territori de la Regió de Múrcia (i també a la zona que la Filologia anomena l’Andalusia murciana, com ho és, i entre altres, la meua terra originària d’Almeria dels Vélez) i del valencià, com a llengua, en la resta del territori de l’específica Comunitat Valenciana.
Amb la major modèstia i humilitat, vinc tractant aquest assumpte com a jurista des de fa prou anys, com s’evidencia, entre altres articles, en el meu treball titulat Estatuto jurídico del patrimonio lingüístico de la cuenca del Segura. (Hablas murcianas –dentro y fuera de la Región de Murcia– y valenciano/catalán –en la Región de Murcia–), publicat en el llibre col·lectiu Estudios sobre el estatuto jurídico de las lenguas en España, Ed. Atelier, Libros Jurídicos. Barcelona, 2006, p. 473-500, on per primera vegada (en la Història) s’analitza aquest conjunt del patrimoni lingüístic de la Regió de Múrcia (i el del seu entorn) en un text jurídic a nivell general espanyol, i es tracta la idea de protecció i reconeixement d’aquest, en tota la seua varietat i particularitats.
Així mateix, més recentment, i referit de manera específica a la llengua pròpia del Carxe, el meu Informe jurídic a propòsit de la normativa sobre especial respecte i protecció del valencià parlat a la Regió de Múrcia (a l’àrea oriental dels municipis de Favanella, de Iecla i de Jumella, territori conegut com el Carxe). Inèdit. Formentera (Illes Balears), 8 de febrer de 2016. Informe que, com és evident, pretén valdre per a l’intent d’alguna protecció i reconeixement instat per entitats valencianes de la zona del Vinalopó a la Generalitat Valenciana (i, segons pareix, a l’Administració murciana), i del que van donar compte els mitjans de comunicació (murcians, valencians i fins i tot catalans) al febrer de 2016. I tot això ha tingut, com resulta de l’Ordre valenciana citada, plasmació normativa, per primera vegada també en la Història, i de rellevància màxima, a propòsit d’aquest supòsit del Carxe i del seu reconeixement, des del territori valencià, en plena solidaritat i germandat amb els murcians, amb qui es comparteix patrimoni lingüístic.
D’aquesta manera confiem que l’Administració regional murciana complisca amb les seues precises obligacions constitucionals i legals i protegisca aquesta riquesa que és depositària, en els seus habitants i en el seu territori estricte, i més quan està també vigents (també a la Regió de Múrcia, encara que parega oblidar-se’n o no tindre-ho en compte) la Convenció per a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial, feta a París el 3 de novembre de 2003, ratificada per Espanya el 6 d’octubre de 2006 (BOE núm. 31, de 5 de febrer de 2007) i la importantíssima Llei estatal 10/2015, de 26 de maig, per a la salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, dins de l’objecte de protecció de la qual, empara i reconeixement està, sense cap dubte, i expressis verbis, la part lingüística i, on s’infereix, el context lingüístic autòcton.
Ángel Custodio Navarro Sánchez
Secretari habilitat nacional del Consell Insular de Formentera
Professor associat de Dret Administratiu de la Universitat dels Illes Balears
Lletrat del Consell Insular d’Eivissa i Formentera, excedent
Eivissa (llles Balears), 16 de desembre de 2016.
