Des de l’entrada de la CUP al parlament català, sovint la gent es pregunta si potser es crearà quelcom semblant al País Valencià. Sembla que els de Podemos volen aquest paper, o almenys això ens diuen. Els xicons de Podemos, estudiants avantatjats de les realitats socials, van aprendre bé la lliçó que el 15M ens havia llançat a tots a ritme de batucada: el que la gent vol és opinar, crear assemblees, participar activament, etc. I així ho van fer. Van crear uns cercles que venien a ser la reedició de les assemblees de barri del 15m. S’obria el ventall a tot aquell que volguera participar: El dit del Oncle Sam amb cua ens assenyalava: “Tu pots organitzar el cercle al teu poble o barri i ser part activa del canvi”. En molts barris i municipis va calar el missatge i en poc de temps Podemos va passar de ser el somni d’uns pocs a una realitat de molts. Gràcies a aquesta horitzontalitat es va dotar d’una estructura que, encara que fràgil, abastava quasi tot el territori estatal. Apareixien les primeres fustes per construir el cavall.

En un principi Podemos es presentava com una organització política diferent, no personalista, horitzontal i amb un objectiu principal: tirar a la casta del bipartidisme i les forces econòmiques que li donen suport. Com que cal una regeneració democràtica que òbriga finestres per tal de netejar l’aire viciat de corrupteles, pràctiques despòtiques i polítiques econòmiques submises als mercats, el d’Iglesias van descartar presentar-se allà on ja hi haguera organitzacions polítiques que no pertangueren a la casta per tal de no fraccionar el vot. Com a molt es plantejaven coalicions o aliances. Tot un exemple per a una esquerra tan donada al sectarisme i a una endogàmia que ja donava els seus fruits en diferents malformacions congènites.

Però aleshores vingueren les eleccions europees i Podemos, com diuen els joves, la va petar. Vistos els resultats i borratxos a base d’empassar-se enquestes favorables, anaren oblidant l’esperit fundacional de l’organització. Tot i que el fet de posar la cara d’Iglesias com a logo del partit a les paperetes ja ens hauria d’haver fet pensar que, potser, quelcom no anava be. Però càndids com som els votants, vam continuar recolzant Podemos.

Amb el cavall ja muntat es dirigiren a la porta de Troia on s’aturaren per tal de celebrar el Congrés Fundacional. A aquest Congrés s’emmudiren les veus discrepants i s’entronitzà a Iglesias com a líder indiscutible d’aquesta regeneració democràtica. Així doncs el “gran Timonel” d’aquest cavall eixia del conclau acompanyat de la seua avantguarda revolucionaria d’Errejons, Monederos i Alegres i amb uns estatuts sota el braç que relegaven a una posició merament estètica l’horitzontalitat, l’assemblearisme i la democràcia participativa.

Com que cada vegada estaven més prop de ser una alternativa real al bipartidisme, tot aquest bonrotllisme inicial amb les organitzacions de l’esquerra va desaparèixer. Al País Valencià per exemple el dit del “gran Timonel” ungia a un Antonio Montiel, que s’apressava a espolsar-se la caspa per a que no el confongueren amb la casta, com a candidat a desbancar, no a Fabra o Puig, si no a l’heroïna local per excel·lència: Mònica Oltra. Però la mirada d’Iglesias i dels seus “chicos del coro” va més enllà d’unes eleccions provincianes, ja sabeu: tot el que no passe a la Puerta del Sol no existeix. Tenen la mirada posada a les pròximes generals. El que isca de les urnes valencianes en la pròxima convocatòria autonòmica els importa ben poc. Han vist la necessitat de presentar-se en totes les autonomies per a mantenir la presència i continuar així per la suau vessant que condueix a Troia.

I que passa amb els ajuntaments. Molt senzill: als importants presentarà candidatura per a mantenir la presència i de pas fer caixa amb l’aportació econòmica que cada càrrec electe els genere. Però als municipis xicotets insten als seus militants a organitzar-se amb el paraigua d’agrupació d’electors i no com a Podemos. Per què? Molt senzill: com ja he dit adés, Podemos ha desenvolupat molt ràpidament una estructura organitzativa però és feble així doncs és incapaç de controlar totes les llistes que es presentarien i desconfien d’allò que no controlen: perquè una cosa és deixar que el poble parle i s’exprese i una altra molt diferent deixar-lo decidir. I ací és on realment se’ls veu el llautó.

Així doncs, aquest cavall suposadament fabricat de democràtica-fusta, participativa i empoderada, està farcit del de sempre: digues-li jerarquització, estructura piramidal, submissió a l’oligarquia, digues-li Cas… No, no li ho digues. Ja que tot i no ser, encara, “casta” tenen amb ella quelcom en comú: Por a que el poble s’organitze sense necessitat d’altaveus mediàtics ni líders carismàtics, por a que s’alce i plante cara.

L’única diferència entre ells i els partits de l’oligarquia és que, si fins ara hem patit el despotisme d’uns ases illetrats formats exclusivament en l’obediència al partit, ara seran dèspotes il·lustrats i ben formats els qui ens malgovernen. Algú pensa que Pablo Iglesias, Errejón, Monedero, Alegre i la seua camarilla acadèmica són com nosaltres? Algú ha vist obrers, administratives, perruquers, transportistes, autònomes, mestres d’escola, professores de secundària, infermers, etc. entre els seus dirigents?.

Així doncs entre l’abraçada sincera de David Fernández a Mas i la demagògica i calculada resposta d’Iglesias, amb besamans a Felipe VI inclosa, em quede amb David. Els de Fernández sí que volen prendre la ciutat emmurallada mentre que a dins el cavall de Podemos, em fa l’efecte que es troba l’exercit troià.

@Ruben_ariz

Comparteix

Icona de pantalla completa