Ara bé, què és ser valencià? Segurament els que estaven ahir matí a València alçant banderes feixistes i nazis junt a les senyeres 50% blaves també se senten valencians, de la Comunida(d/t) Valenciana, i jo no sóc qui per a dir-los-ho que no ho són, i no ho voldria, més quan “els seus” porten guanyant les eleccions 20 anys seguits. Molta d’aquesta gent sols parla valencià per a dir “nano” i “amunt”, però viuen ací, i són tan valencians com jo i els qui em llegiu, al menys geogràficament parlant, també altres bones persones, entre les que tinc molts amics, de comarques valencianes que no comparteixen cultura ni llengua amb nosaltres, i estan ahi i han de ser escoltats i respectats.
I per als de la meua generació i següents tot es complica més, ja que ningú ens ha explicat a l’escola o a l’institut, vés a saber per què, el que les generacions anteriors a la Transició saben, o al menys haurien de saber. Que ací va haver un Consell Preautonòmic no fa massa anys, que democràticament va aprovar el terme País Valencià i la senyera quadribarrada com a oficials i que, desprès, la gent del PSOE i la UCD s’ho van passar per on van voler, i sense cap consens es van treure de la mànega la “comunitat” i els actuals símbols, “l’Estatut de Madrid”, després va vindre Lerma, que va passar sense pena ni glòria (jo no tinc edat de recordar res), del que si me’n recorde és de Zaplana, Camps i ara Fabra, i de com han convertit el nostre (de tots) país, comunitat, o tros de món si ho preferiu, en una aberració “curterminista”, una espectacular fàbrica de diners, molt desigualment repartits, que ha soterrat un percentatge altíssim de la identitat del pobre que ací viu o de les seues esperances de recuperar-la, especialment als grans nuclis urbanístics i de corrupció.
I bé, on vull aplegar amb tot açò? Jo entenc la pluralitat demogràfica que hi ha ací, entenc que el ‘País Valencià’ comparteix espai geogràfic amb altres maneres de pensar aquesta terra, que és un País, dins d’una Comunitat que guarda relacions culturals amb altres dos que oficialment s’obsessiona a amagar, dins d’un Estat que de vegades no sap ni que existim, dins d’una Unió Europea que ja ningú sap què fa… Però això tant complicat no fa, ni farà, que el País Valencià deixe d’existir, mai ha deixat d’existir el País Valencià com a idea, ni molt menys. I si la democràcia ara, i abans la dictadura, ens ha fet estar molts anys a l’ombra d’una altra cultura dominant, amb xicotetes eixides a la llum els últims anys, això sí, ara la democràcia pareix que ens dóna l’oportunitat de tornar a fer gran eixa idea i qui sap si convèncer molts que ara la veuen una barbaritat que és un camí per a viure tots millor que el que hem seguit les últimes dècades. Els mesos que ara vénen són fonamentals i, els que creiem en el País Valencià i el que representa, que ja sabeu el què és, hem d’estar més units, tenim una gran feina que fer, molt més enllà d’anar a votar. Hem de repensar una forma de conviure en la qual tots ens sentim a gust i respectats, recuperar la identitat de poble per a poder recuperar moltes coses que se n’han anat amb ella… I ha de ser ja.
