Quan parlem de «ser valencià», «ser castellà», «ser espanyol», sense més cognoms, estem parlant d’ ‘identitats territorials’. Per alguns seran ‘nacionals’, per a altres ‘regionals’, però eixe no és el tema d’aquest text. Hi ha molts factors que entren en joc en la construcció (mai acabada) d’identitats territorials: narracions i objectes històrics, llengua, tradicions orals, festivitats, lluites polítiques, interessos econòmics, canvis en l’estructura poblacional.
Una llengua i tot els seu món de sentit és, doncs, només un factor. Un no poc important, és clar, doncs les llengües, sobretot quan són apreses des de xicotets i/o en ambients propers, arrelen en parts molt profundes de la nostra sensibilitat. Així, les llengües mouen passions i acabem estimant-les o (auto-)odiant-les fortament.
Com ja hem comentat, hi ha altres factors a banda d’una llengua per crear identitats territorials i el cas valencià, no és una excepció. A Oriola, per exemple, un poble farcit de quadribarrades a capitells, dovelles o nervis de qualsevol església i a qualsevol monument en general, poble amb una història senyera en el País Valencià com a cap de Governació ben pressent als seus arxius i amb un parlar i toponímia cosits de valencianismes, hi són moltes les raons per sentir-se valencià. Això, tot i ser un poble lingüísticament castellanoparlant en l’actualitat.
Hi ha zones del País Valencià que són castellanoparlants, algunes des de sempre, com part dels territoris de l’interior del País, altres des de fa un grapat de segles, com a l’Horta d’Oriola. El castellà és la llengua materna i hegemònica a estos territoris en l’actualitat i això no té per què fer sentir ningú menys valencià que altre. Algú que parla castellà de, per exemple, Almoradí, es pot sentir tant o més valencià que un altre valencianoparlant de, per exemple, Elx. Que algú parle en castellà no té perquè convertir-lo en ‘murcià’, ‘espanyolista’, ni res per l’estil. Espanyolistes valencianoparlants, per exemple, en tenim un bon sac. Al migjorn valencianoparlant del País Valencià, se sol dir «és valencià» a aquell que parla valencià i «és castellà» a aquell que no el parla. Això, potser, és un dels inicis de la falsa assimilació entre identitats lingüístiques i identitats territorials.
Tot això tampoc vol dir que els que estimem la llengua deguem renunciar a què el valencià s’aprope als territoris del País Valencià on hi és menys present, com una llengua germana que es pot aprendre per molts motius: una llengua que moltes vegades parla des dels signes de la història i ajuda a conèixer el passat i la riquesa cultural heretada, una llengua que dóna oportunitats laborals i acadèmiques, una llengua amb una riquesa de sentits i amb una amplitud literària delicioses. Eixa igualació d’oportunitats a tot el territori, segurament no farà que el castellà, l’anglés, l’àrab, el romanés, el xinès, el suec i tantes d’altres deixen de ser les llengües maternes d’una part de la població. Personalment, no crec que deguem renunciar a eixa riquesa. Però potser ens ajude a vertebrar millor un territori tan llarg i mal comunicat amb eixe camí de justícia social, mediambiental i cultural en el que alguns creiem i que pot donar raons a molts per sentir-se més valencians.
Per acabar amb les apreciacions sobre les identitats territorials, hem de recordar que pel que fa a l’adscripció personal o grupal a eixe tipus d’identitats, com quasi en tot, se sol tractar d’una qüestió de graus, més que d’un «ser o no ser». Un es pot sentir més valencià que espanyol, altre al contrari, altre 80 % / 20%, altre hi tindrà un bon pes una identitat europea, altre mediterrània… A les identitats territorials, es barregen diferents nivells de pertinença amb divers pes sentit en cada subjecte.
La puresa del 100% / 0% potser siga sentida en algunes persones o grups, però l’observació i l’anàlisi no corroboren eixa separació. No hi ha comunitats aïllades i per tant, les construccions identitàries dels grups barregen infinitat d’elements. Per exemple, una jota o un cultiu d’horta pels que ens podem sentir més valencians, són quasi iguals als que tenen uns murcians que es solen sentir fortament espanyols. Si parlàrem d’elements aparentment més particulars com, per exemple, les festes Falles de València o el Misteri d’Elx, els seus paral·lelismes històrics i la similitud en el seu sentit amb altres festes de primavera o representacions cristianes, seguint aquests exemples, ens faria adonar-nos més d’eixos vasos comunicants entre grups socials. No hi ha comunitats aïllades, repetisc, i menys ara, en l’obertura social i cultural de la Modernitat.
Òbviament, com ja hem anat apuntant, les identitats territorials no són només reculls d’elements culturals més o menys innocents. Es van farcint des de diferents grups d’influència, de propostes polítiques concretes. Les polítiques socials i culturals que es vagen apropiant de categories com ‘valencià’ o ‘espanyol’, acabaran de plantejar la relació entre les mateixes. Els continguts concrets d’eixes polítiques i la lluita per la seua hegemonia ubicades a l’intern de d’identitats territorials concretes, ja és altre conte.
