El cas és que durant els darrers mesos he descobert altra característica dels catalans que no coneixia i que crec és, ara per ara, una de les seues principals senyes d’identitat; la paciència. Perquè s’ha de tindre molta, moltíssima paciència per a suportar sense acritud ni males maneres els destarifos prepotents que plouen sobre Catalunya des del govern espanyol i els seus seguicis en forma de periòdics, ràdios i televisions nacionals (nacionalistes espanyols, vull dir). L’últim el vaig escoltar l’altre dia mentre dinava i mireu si va ser forta la impressió, que em vaig haver d’afanyar a escriure estes línies per vomitar el bocí d’indignació que se’m va passar al veïnat. La senyora Alícia Sánchez Camacho pronunciava rere un faristol que deia “PP populares”, unes declaracions al respecte de la retirada del decret de la consulta famosa del 9 de novembre pel dret a decidir. Amb tota la solemnitat que va poder interpretar, entre altres coses va dir: “…la retirada de la consulta es la demostración de la fortaleza de nuestra democràcia… la democràcia ha ganado…” Arre gat! Ara resultarà que prohibir, torpedejar, criminalitzar, boicotejar, il·legalitzar, condemnar, rebutjar, negar… una consulta amb urnes a la població catalana sobre quin vol que siga el seu futur, plantejada pacíficament, amb garanties de legalitat i legitimitat, recolzada per la immensa majoria del parlament català, dels ajuntaments catalans i, sobretot, impulsada des de la societat civil catalana de forma rotunda, ara resultarà que això suposa el triomf de la democràcia. Si haguera dit que ha guanyat el Tribunal Constitucional, el govern espanyol o la indissoluble unitat d’Espanya que blinda la ditxosa constitucioneta, podríem estar fins i tot d’acord, però dir que ha guanyat la democràcia demostra una de dues; o que la pocavergonya no té límits o que mai ha entès el significat de la paraula democràcia. Si es tracta de la primera opció escandalitza veure com es pot fer de ventre sobre els principis més elementals de l’expressió de la voluntat popular en un país d’occident i encara que li riguen les gràcies els mitjans de comunicació d’adscripció estatal. Si pel contrari es tractara de la segona opció, l’escàndol no seria menor, ja que donaria a entendre el nivell del personal que ens governa. Perquè mira que és fàcil. M’he pres la molèstia de buscar la definició de la paraula al “Diccionario de la Real Academia Española” que és el que amb tota probabilitat usaria esta Sra., i diu: “Democracia: Doctrina política favorable a la intervención del pueblo en el gobierno”. Així de senzill, el poble català vol intervenir en el govern manifestant democràticament quina forma d’organització vol per al seu futur. Perquè això és un problema? Perquè els catalans no són poble, que el poble és el conjunt dels espanyols, diran una i altra vegada els constitucionalistes. I ja la tenim amb la trampa de sempre, la sagrada constitució espanyola, una constitució poregosa on preguntar és ofendre i en la què, pel que es veu, caldrà trencar tard o d’hora si Catalunya o qualsevol altra nació decideix mamprendre democràticament i pacífica una organització política diferent a l’actual.
En fi, que ausades vida que han hagut de suportar i el que hauran de suportar encara els catalans fins que lliurement decidisquen (que ho decidiran) el seu destí, ja siga la independència, el federalisme, la lliure associació o qualsevol altre. I sempre amb eixa il·lusió, imaginació i perseverança que destil·len a cada manifestació o acte de reivindicació que es planteja. Santa paciència la dels catalans.
Enric Abad i Lluch
(un valencià admirat dels catalans que omplin i ompliran les voltes que calga els carrers de Catalunya pel dret a decidir, sempre en positiu).
