Ja sabem que en aquest període s’ha aprovat una llei per recuperar el servei públic que el PP va segar i que es treballa a les Corts per aprovar-ne una altra que permeta posar en marxa la futura Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació. Però això només és el rondo dels partits polítics, el ‘tiki-taka’ entre el Consell i les Corts, amb Podemos, PSPV i Compromís jugant a tirar el fora de joc.
Nou projecte és sinònim de nous treballadors?
En aquest temps s’han barrejat intencionadament massa coses per massa gent. Alguns han volgut vendre eixe relat segons el qual fer un nou model de RTVV és incompatible amb la recuperació dels extreballadors. Clar, i fer una nova Administració pública, transparent, al servei del ciutadà, hauria de ser inconciliable amb la continuïtat de tots els treballadors de la Generalitat que van treballar durant les 5 legislatures del PP. I fer un Ajuntament del cap i casal al servei dels valencians, incompatible amb la permanència d’administratius, policies locals o conductors de l’EMT, per exemple.
És més, seguint amb eixe ràcord, cal preguntar-se si es pot fer un nou projecte polític amb noms com Ximo Puig, Vicent Soler, Andrés García Reche o Aurelio Martínez, tots ells presents ja als governs socialistes de Joan Lerma durant les dècades dels anys 80 i 90. O si Joan Ribó és l’encarnació de les noves polítiques municipals. No hauria d’existir cap problema si els programes, les idees i les dinàmiques són sinònim d’innovació. No és incompatible una nova arquitectura empresarial amb la continuïtat dels treballadors. En la Diputació de València ho estan fent: assistim a la transformació d’Imelsa en DivalTerra.
Un ero que està sent una expropiació
Per tant, els extreballadors de RTVV demanem, d’entrada, el mateix tracte. Perquè a mesura que passa el temps està quedant més clar que el tancament de RTVV no va ser una opció empresarial en temps de crisi, sinó que va ser, literalment, un doble espoli. D’una banda, als valencians se’ns va privar d’un mitjà al qual tenim dret per contribuir a la vertebració del territori i la difusió de la nostra llengua, cultura i història compartida. D’altra, als treballadors se’ns va expropiar el lloc de treball. Però, a diferència de les expropiacions clàssiques, ací encara estem esperant els motius d’utilitat pública o d’interès social previstos en la llei. I sense eixa premissa estem davant un robatori. Per això aquest conflicte ve acompanyat d’un component emocional difícil de trobar en altres.
En aquest darrer any també hem assistir a un preocupant rebrot de posicionaments reaccionaris des del punt de vista laboral. Qualificar de privilegiats els treballadors que han perdut el seu lloc de treball però que, gràcies a la negociació col·lectiva, han cobrat una indemnització de 38 dies en lloc dels 20 mínims que estipula la reforma laboral, verbalitza els mínims nivells de solidaritat, compromís i defensa dels drets que tenen assumits molts. Esperem que els 35 dies per any aconseguits fa uns dies pel comitè d’empresa de El Mundo no siguen igualment estigmatitzats. En aquest marc, és un insult que algú puga pensar que l’eixida al problema està en oferir 45 dies per any, passar pàgina i tancar el llibre d’aquesta història amb pany i clau. No hi ha una lectura progressista i d’esquerres que permeta afirmar que un aturat pot ser un privilegiat amb la reforma laboral del PP.
Voluntat política i negociació
L’absència de RTVV un any després de les eleccions, tot i les promeses llançades pel tripartit, és un problema que visualitza, cada dia que passa, que no hi ha una voluntat ferma en revertir la situació, que ha faltat el múscul polític que el Govern grec va tindre per a reviscolar la radiotelevisió pública grega ERT, tancada igualment per un govern conservador. L’executiu d’Atenes no se’n va anar per les branques: va presentar al Parlament una llei directa de recuperació que li ha permès redimensionar l’ERT i readmetre 2 de cada tres acomiadats. Salvant l’empresa, salvant persones.
Ací, pel contrari, els treballadors de RTVV hem passat de ser un fotoreclam recurrent a un estigma setmanal. Malgrat la voluntat de diàleg del comité d’empresa, que ha presentat plans de viabilitat i posat diverses alternatives damunt la taula, hem passat a encarnar el problema en lloc de ser part de la solució. Amb eixa equació, és paradoxal l’obsessió per tindre la llei acabada mentre els problemes mercantils, laborals i jurídics romanen intactes, i tot per no obrir la via de la negociació, que és intrínseca a l’acció de govern. Així les coses, és evident que, si no se’ns pren com a part de la solució, acabarem sent el rovell del problema.
Albert Vicent
Membre del Comitè d’Empresa de RTVV i treballador de Ràdio 9 des de 1990
