En aquests mesos previs al superany electoral els partits polítics de l’Estat Espanyol han vist la necessitat, especialment després de les eleccions europees, de recalcar els processos electius de les persones que ocupen tants els seus òrgans interns com els que formaran part de candidatures electorals. A partir de l’espenta de Podemos de realitzar votacions que faciliten el vot no tan sols dels militants sinó també dels simpatitzants, altres partits també s’han obert a aquest, en principi, tan lloable objectiu: Esquerra Unida, PSOE, Compromís també s’han sotmés al vot dels seus simpatitzants tractant així de confeccionar òrgans i candidatures en sintonia amb les persones que les voten (o podrien votar-los) més que amb els cercles tancats que al final són els militants.
Per a partits com Podemos o Compromís, la tecnologia i el vot telemàtic estan complint una funció important perquè han aconseguit expandir la seua base de vot als seus processos interns en allò que tots han anomenat una”obertura a la ciutadania”. Fins ací, no sembla que es troben grans problemes si no fos perquè aquests processos telemàtics de vot sofreixen greus manques que devaluen la qualitat democràtica del procés (no per l’eina, sinó per com es deixa utilitzar).
On es troba el principal problema del vot telemàtic per a aquests dos partits amb perspectives de vot ascendents? Al cens. El vot tradicional de papereta, sobre i urna compleix amb una condició imprescindible per a la transparència del procés democràtic: permet la comprovació de la identitat de la persona que vota, condició que a la vegada obliga el votant a realitzar un acte personal i intransferible: votar per si mateix. En aquest sentit, per al vot telemàtic no s’han requerit els mateixos controls per tal d’ampliar la base de vot ciutadana; dit de forma clara, el vot telemàtic no solament permetia una delegació ‘de facto’ del vot sinó que, al lligar-se a l’existència d’un mòbil, una persona amb diverses targetes de mòbil pot fàcilment exercir el vot diverses vegades amb inscripcions simulades, ja que finalment no hi ha una comprovació de la identitat… Es tracta d’un sistema que es fonamenta en l’honestedat i l’honestedat és millor no ficar-la a prova.
D’aquesta manera, tant a Compromís com a Podemos hem tingut (estan tenint) processos de votació per a l’elecció dels seus càrrecs orgànics o de les seues candidatures i s’estan produint uns augments espectaculars dels seus censos, especialment al cas de Podemos. A Castelló, per exemple, es va arribar al començament de la campanya per al consell ciutadà local amb unes 1.000 persones inscrites, es va acabar amb vora 1.600… Però en van votar només 700. Evidentment moltes d’aquestes noves inscripcions parlen d’un entusiasme real però molt innocents seríem si obviàrem que moltes, moltes altres, son producte d’un “entusiasme induït”. Família, amics, amics d’altres països amb un sobtat interés per la teua ciutat… Ens troben davant de la versió digital d’això que tant es va criticar de què hi havia residències de majors on el vot es manipulava o de quan s’empadronaven a una casa ruïnosa cinc estrangers als quals no se’ls havia vist mai pel poble.
El vot telemàtic és un gran avanç, permet consultes freqüents, amplia efectivament la participació ciutadana als processos democràtics dels partits, però si a aquest vot no li exigim els mateixos requisits que al vot de papereta i urna, és a dir, comprovació de la identitat de la persona que vota i impedir de forma fefaent més d’un vot per persona, estarem assistint a processos de dubtosa qualitat democràtica però que, a més a més, consagren la lluita pel poder com un fi en si mateix, l’assumpció de què són inevitables certs nivells de corrupció als processos democràtics i, finalment, la desactivació de l’empoderament ciutadà.
José L. Azpitarte
Membre del Cercle de Podem Castelló
