És el que té no poder pagar ni les nòmines del mes següent, que les vergonyes queden a l’aire, que el castell de cartes on vius s’enfonsa, que la realitat t’atropella i et passa per sobre, i, per damunt de tot, que veus el patiment en els ulls de la gent, que les persones assisteixen atònites al despertar del mal somni i que, una vegada superat el shock inicial, comencen a demanar explicacions a aquells que els governen.
I els que governen a lo seu, a endeutar-se més i més per poder pagar préstecs infinits, amb tipus d’interès obscens, tot a canvi del compliment de plans d’ajust brutals per a les persones, de fer caure la població en la més absoluta misèria i de desmantellar els serveis socials més bàsics, deixant la majoria de la població desprotegida.
Però el van tornar a fer…no tenien prou en una, que a la coneguda troika (UE, Banc Mundial, Fons Monetari Internacional) li va semblar a poc, i, a les noves irregularitats del Govern Grec, sumit en una incapacitat manifesta de gestió, li varen donar el tret de gràcia. Segon rescat. Pagar es va convertir en allò més utòpic, com creure en Déu o en el espagueti volador i els ciutadans van deixar de creure.
I va nàixer Syriza. Amb un home com Alexis Tsipras al front i va dir el que tot el món sap i ningú havia dit en veu alta; Grècia no pot pagar el deute, no pot quasi ni pagar els interessos i per tant no pot créixer ni gens ni mica, no pot activar l’economia, a la fi, Grècia no pot. Però sí pot separar el deute il·legítim del deute total, és a dir, separar el deute creat per la pèssima gestió de l’administració, la qual ha injectat diners públics de diferents formes, sense possibilitat de retornament a diferents entitats bancàries, empreses públiques e inclús privades, a més de demanar una quita sobre el total del deute.
La separació del deute il·legítim i la sola menció de la paraula “quita” ha convertit a Tsipras en l’enemic públic número 1 de l’euro-zona i de l’economia mundial; creditors, Troika, mercats…gent sense cara ni ulls però sí amb mans per a contar els bitllets, s’han precipitat a fer córrer la veu que un revolucionari va solt per Europa, i que inclús pot governar un estat (i han tancat l’aixeta del finançament). Un revolucionari diuen, tot just un dels pocs polítics que l’únic que volen es el retorn del poder de decisió als ciutadans, al poble, que els habitants de Grècia puguen tindre sobirania per damunt dels poders financers, que les persones del seu país siguen una mica mes lliures a la fi. Ara toca que la ciutadania decidisca si vol “revolució” o vol involució.
Juan M. Segarra.
Oficina Parlamentària Europea de Compromís a Castelló.
