Dins de Compromís he reivindicat obertament País Valencià lliure i sobirà en el carrer, colze amb colze amb la resta de companys de Compromís i m’he sentit absolutament orfe polític quan els màxims dirigents de Compromís advoquen per un federalisme espanyol que ningú ha decidit, alhora que anatematitzen l’independentisme valencià i callen públicament el segrest policial de les senyeres sobiranistes valencianes.
Dins de Compromís he viscut com ens reclamàvem totes i tots un radicalisme democràtic de pedra picada i passar a un absolutisme piramidal antidemocràtic practicat amb reiteració i traïdoria internament, on és possible reivindicar en nom de tots el vot per a una candidatura basca de Podemos, però no és raonable ni prudent ni es pot fer en nom de tots, ni és ben vist que es faça en nom propi tampoc, solidaritzar-se amb el candidat proscrit d’EH-BILDU i reclamar que l’Estat espanyol actue, senzillament, democràticament i no repressivament.
Dins de Compromís he viscut com érem allà on cabíem tots els de l’esquerra valencianista perquè “és el moment” d’acabar sent víctima de la unicitat discursiva elaborada per una elit il·luminada i enclaustrada en vés a saber quins despatxos, nova casta que com estratègia política practica el silenci de la diferència i el meyspreu dels altres, fins i tot quan la dissidència era innocentment i innòcuament minoritària i molt més encara quan podia esdevenir clara majoria, amb l’argument de “No és el moment”.
Dins de Compromís he viscut com ens omplíem la boca en dir “al PP ni aigua i C’s és la marca blanca del PP corrupte” i com hem passat a propugnar un pacte de Govern estatal que incloguera C’s, no decidit democràticament per ningú en Compromís, ja que es pensava que podria acabar, per fallida extrema, atorgant una nova majoria absoluta al PP en cas de produir-se unes noves terceres eleccions generals al Parlament espanyol o, en tot cas, fent riure davant un nou govern del PP de Rajoy recolzat, d’una o altra manera, pel PSOE, amb el qual, però, Compromís continua lligat pel pacte del Botànic. Al final tot ha quedat vergonyosament i indigna, en quatre anys més de govern del PP i Rajoy gràcies, entre altres, als vots d’un PSOE valencià, amb els què compartim el govern de la Generalitat Valenciana, i els fets i la traïció històrica que signifiquen semblen merèixer una reflexió col·lectiva, horitzontal i des de la base al si de Compromís.
Dins de Compromís he viscut un compromís amb la recuperació prompta de RTVV, amb el diàleg amb els agents socials i cívics del canvi i la ruptura democràtica, amb la immersió lingüística com a element indefugible de la normalització de l’ús del valencià i la seua supervivència i com s’ha passat a una RTVV que no arriba mai i una TV3 que espera retornar sense saber-se quan passarà això, el donar comunicant el telèfon o posar-se d’esquenes quan els agents socials i cívics, aquells que col·laboraren a l’èxit de Compromís i el feren possible, demanen participar i decidir també o un plurilingüisme que pot acabar sent inútil per a l’extensió i dignificació de l’ús del valencià, o pitjor encara, més dolent que la situació viscuda durant les dècades anteriors.
Dins de Compromís he viscut l’aplaudiment i el reconeixement al compromís social insubornable que significava traduir això en l’obtenció de presència institucional en el meu poble per primera vegada des de la Guerra Civil espanyola, arribar a ser “condecorat” en un fòrum intern de mera “granera” absolutament prescindible que devia agraïment i genuflexió als nostres líders institucionals, la imatge televisiva i mediàtica dels quals era tot el mèrit de les conquestes aconseguides i no de cap manera la llarga travessia pel desert durant dècades de centenars i milers de valencianistes d’esquerra.
Dins de Compromís he viscut com del compromís total i valent amb les lluites socials, passàvem a gestionar els despatxos del poder institucional, amb criteris escassament dissidents amb les pràctiques habituals de la burocràcia sistèmica i del bipartidisme dinàstic espanyol. De sentir el País Valencià com a únic referent i marc de lleialtat a practicar una estranyíssima voluntat de neoregeneracionalisme espanyol condemnat, una vegada més, al fracàs.
Dins de Compromís he viscut com de la idea d’una organització unitària, de base, de baix a dalt, que sumara tots els components ideològics i donara cabuda a tots els valencianistes d’esquerra, construïda entre tots i on tots decidírem, on la pluralitat es respectara i cuidara sense que això significara, però, ni quotes de poder ni dirigismes partidistes…, s’ha passat, dic, a una organització de milers de militants i simpatitzants que no comptem fava, perquè les cúpules dirigents dels partits fundacionals mantenen el segrest del procés democràtic intern i el segrest del Consell General de Compromís, el màxim òrgan polític d’un Compromís que pateix l’esquizofrènia de ser dues coses alhora: l’organització unitària que volíem (però sense capacitat de decisió) i la caduca fórmula d’una coalició que capa d’arrel la democràcia radical de base.
I tot això, i moltes altres coses, que la llista és extensa, les he viscudes amb una diferència d’a penes dos anys, el temps transcorregut entre l’imperi de l’absolutisme del PP a totes les institucions i un Compromís en l’oposició, el temps d’un Compromís en un govern valencià imperfectament tripartit, amb un PSOE de soci directe i un Podemos que cobra peatge institucional sense arriscar res, un tripartit en què Compromís, en termes de proposta política estratègica de l’esquerra valencianista, no aporta res diferencial d’allò que es podria haver aconseguit, amb la correlació de forces existents, quedant-se Compromís, senzillament, fora del Consell de la Generalitat Valenciana, investint el PSOE amb la Presidència i pressionant des de les Corts Valencianes amb una oposició forta, racional, d’esquerres i valencianista, senzillament autocentrant-nos com a valencians i valencianistes d’esquerra i oblidant-nos d’intentar regenerar una irregenerable Espanya, que ni ens vol ni ens mira, als valencians.
I se’m dirà i amb raó: “No consideres les moltes bones gestions i avanços d’un Compromís en la cim institucional”. I se’m dirà i amb raó: “No consideres el poc temps transcorregut en els cims del poder polític”. I els hi dic: “Només això faltava, que a més d’aquest memorial de greuges, haguera d’afegir en la llista una gestió criticable o demanar peres a l’om en termes de temps o d’una mínima gestió neta i amb qualitat dels afers públics i institucionals. Això ho done per obligat en el càrrec. Només això faltava. Com diu la cançó, tenim pressa i ho volem tot: ja no ens alimenten molles.
He de reconèixer que quan fa a penes dos anys se’m parlava del canvi, jo pensava en un altre canvi: com a mínim aspirava a dur el programa de l’esquerra valencianista que prometia ser Compromís (Compromís, Compromís, l’esquerra del País) més enllà dels considerables beneficis i bondats de privilegis, sous, clientelismes i presència que això comporta i que no acabara en tan poc de temps amb la dignitat i la valentia d’aquells cartells electorals amb què es va arribar a ser una força decisiva en les Corts Valencianes, en la majoria dels ajuntaments valencians, amb força en el Parlament espanyol i amb presència en el Parlament europeu, i substituïda pel somriure del panxacontentisme d’una gestió correcta i neta, que higienitzara una miqueta l’històric i brutíssim llegat del PP (però també del PSOE).
Ho reconec, jo aspirava, m’il·lusionava, m’esperançava i m’empenyia la convicció que “ara anava de bo, ara, sí”. M’il·lusionava que el meu país, el País Valencià, que el meu poble, el poble valencià, ara sí tenia una oportunitat, que l’esquerra valencianista de la qual sóc part per fi es fonia amb el nostre poble i amb la fusió s’obria la perspectiva d’un avanç cap a la recuperació de la sobirania valenciana i cap a la construcció d’una societat mes lliure, més lliure i més valenciana. I no, no anava d’això. Anava de més del mateix. D’ara no toca. De ja vore’m. De tornar a viure la història tantes vegades viscuda pel valencianisme polític en el segle XX: es veu que en el XXI alguns companys i companyes tenen per tota aspiració repetir-la de nou. Aquestes paraules les he guardat per a ser pronunciades, amb un prec final, davant del Consell General de Compromís, del qual sóc membre. Però fa més d’un any que el Consell General no es convoca, malgrat totes les demandes internes perquè el màxim òrgan polític de Compromís exercisca la seua funció, malgrat les moltes decisions, algunes de calat històric, que corresponia prendre al màxim òrgan polític de Compromís i que s’han pres d’esquenes al mateix per una esquifida cúpula dirigent lligada al poder institucional…, un Consell General absent i segrestat que ni està, per tant, ni se l’espera.
Així les coses, aquest conseller general ha decidit que la paciència i la prudència no ens pot fer traïdors i que les paraules que un necessita dir si es guarden dins més enllà d’allò raonable acaben podrint les il·lusions més sentides i profundes. I no, no estic dispost a malbaratar les meues conviccions i les meues il·lusions ni el meu compromís personal i polític amb els qui m’han donat suport. Per això, hui faig públic aquest escrit, com dic, amb un prec final, el que seguix…
Estem a temps encara, a temps de fer una cura d’humilitat, de recobrar l’ànima, el cor, el sentit comú, el trellat, la convicció, el somriure del Compromís que diguérem que anàvem a ser. No és tard. Encara això és possible. SI volem, això encara és possible. La resposta és, o pot ser, Compromís, si recuperem el Compromís que ens comprometérem a construir, el de baix a dalt, el de la radicalitat democràtica, el que practica dins el “decidim totes i tots” perquè creu en el dret a decidir del nostre poble, el que fa bo el lideratge col·lectiu i l’obertura i la pluralitat aplicant la màxima democràtica d’un militant, un vot, la màxima horitzontalitat possible, l’autocentrada en el nostre poble i en el nostre país, aquell que la gent va percebre i va nodrir d’un ample suport social quan ens donà suport i alè, el lligat a la realitat, les lluites socials i cíviques, les reivindicacions històriques del valencianisme d’esquerres de forma insubornable, el de Més Compromís…
Hem de recuperar Compromís per al País Valencià. Ni serà fàcil, ni serà sense patiment, però pot ser possible si hui prenem la ferma decisió de mantindre el nostre compromís, la nostra paraula i si mirem més enllà d’una legislatura amb la irrenunciable exigència de deixar com a patrimoni per a les generacions futures dels valencians una esquerra valencianista que meresca tal nom i que puga, efectivament, liderar la construcció del País Valencià i recuperar per al nostre poble, en justícia, allò que com a poble ens correspon: la llibertat! Joan S. Sorribes, conseller general de COMPROMÍS per ESTAT VALENCIÀ.
Joan S. Sorribes
