Al llarg dels segles la contingència històrica ha portat els habitants de la franja mediterrània occidental que va del riu Sénia al Segura, que actualment ens anomenem valencians, a diverses realitats polítiques, culturals, socials i econòmiques.
Tots els 9 d’Octubre se celebra -perquè perdura en el record- la fundació del Regne de València. Un fet que tal vegada ha estat dels més importants de tots els viscuts al llarg del temps pels valencians. Es recorda com un 9 d’octubre de 1238, Jaume I va entrar a la ciutat de València i sota la seua sobirania ens va dotar els valencians d’una entitat política, jurídica, econòmica, amb moneda pròpia, expressada en els Furs i les Corts Valencianes, que va batejar com Regne de València. Jaume I, en incorporar-nos a la cultura del món occidental, no va voler que políticament els valencians estiguérem supeditats ni per les lleis aragoneses ni per les lleis catalanes. Tal vegada va ser per la seua conveniència, però el fet és que ell, que posseïa la sobirania, ens va dotar de personalitat jurídica i política pròpia.
El Regne de València -els seus Furs i les seues Corts- va perdurar fins al 1707 quan la invasió de les tropes castellanes del Borbó Felip V el van destruir i, per “dret de conquesta”, ens van incorporar al Regne de Castella, fet que va quedar reflectit documentalment en el decret borbònic de Nueva Planta del 29 de juny de 1707 i com continuen reflectint totes les constitucions espanyoles que són hereves d’aquest decret, des de la primera Constitució de 1812, fins a la darrera de 1978, passant per la republicana de 1931. Caldria que tots els valencians, actuals residents de la Comunitat Valenciana, llegiren el decret de Nueva Planta de 1707, per conèixer l’origen i causa de la nostra espoliació econòmica.
Amb tot, malgrat aquesta derrota que encara perdura, els valencians no estem vençuts i la celebració tots els anys del 9 d’Octubre, d’allò que el poble valencià no vol oblidar, ho confirma. El poble valencià encara és viu, la contingència històrica continuarà portant-nos a noves situacions i a noves propostes..
Ara els valencians hem de mirar cap al futur. Existim però encara no hem passat pel Registre dels pobles lliures i sobirans, no hem tornat al mapa polític d’Europa. Hem de conformar el nostre futur polític en aquest nou món esdevingut. Un futur polític que ha de ser aquell que més ens interesse als cinc milions de valencians, dels residents des d’Oriola a Vinaròs, siga el que siga el color de la nostra pell, la parla dels nostres pares o la nostra condició jurídica. Cal que eixe poble valencià, en tot moment i circumstància, tinga la paella pel mànec, les claus de sa casa. Cal que les nostres decisions, democràticament preses, no depenguen en última instància d’altres. Necessitem la nostra independència per, si cal, decidir les nostres ‘dependències’. I aquesta qualitat política dels pobles rep un nom: sobirania. Ens cal la Sobirania Valenciana.
Ara les institucions polítiques al País Valencià són totes sorgides de lleis del Regne d’Espanya, d’aquell que ens va incorporar, via militar, a Castella. Des de 1707 no tenim institucions sobiranes. La Generalitat, el Parlament valencià i els Ajuntaments són institucions atorgades per lleis orgàniques espanyoles aprovades en un Parlament foraster. Les delegacions valencianes del PP i PSOE, així com l’acció política de la resta dels partits parlamentaris, legitimen aquesta supeditació. No qüestionen que la paella la tinguen pel mànec a Madrid, que les claus de la nostra casa les tinguen uns altres.
