Quan em vaig assabentar de la notícia, en qui primer vaig pensar va ser en un home d’uns setanta anys que anà a votar el 20 de desembre, al col·legi electoral on jo estic d’interventor habitualment. I és que, aquest home, quan li arribà el seu torn per a votar, li va dir cabrejat a la presidenta de la Mesa: “A Rajoy no el vull ni vore!”, com si ella poguera fer alguna cosa.
Per un moment, a les persones que ho presenciàrem ens va resultar graciós, a més la seua dona el va renyir, un poc avergonyida: “Això no s’ha de dir!”. Però, de seguida, em vaig preguntar quins serien els motius perquè l’home mostrara eixa ràbia.
Tal vegada, durant els últims quatre anys haja sigut víctima del copagament farmacèutic i no haja pogut medicar-se, o ha hagut de decidir entre menjar o engegar la calefacció. Tal vegada, alguns dels seus néts han hagut d’abandonar els estudis per no poder fer front a les desorbitades taxes universitàries. Tal vegada, ha tingut algun familiar en risc de desnonament, o en l’atur.
Tot això, mentre el casos de corrupció han desbordat el Partit Popular, amb un president del Govern que ha aprofitat l’excusa de la crisi per aplicar la seua ideologia i que a més és còmplice de Bárcenas, Rato, Blesa i companyia.
Són tantes les possibles raons, que el mateix Rajoy hauria de tindre un mínim de decència i, per primera vegada en quatre anys, donar una sola alegria a la ciutadania espanyola: la seua dimissió.
Ens trobem en una situació decisiva en la qual les polítiques progressistes i les persones han d’estar per damunt de les butaques. És per això, que no podem defraudar a tants milions de persones que van votar NO a Rajoy i SÍ a un govern de canvi.
Benjamí Mompó Peruga
regidor del Grup Municipal Socialista de l’Ajuntament de Sueca
