Rafa Xambó és un home d’insubornable consciència, imbuït d’un esperit compromès, honest i combatiu amb un tarannà batallador i coherent en tot allò que fa: en la seua implicació política com a militant del País Valencià, escrivint un llibre d’assaig sobre el fenomen comunicatiu a casa nostra, fent pedagogia crítica i constructiva a les aules de la Facultat de Sociologia, defensant amb la fermesa dels arguments i la força de la raó la nostra ràdio i televisió valencianes, o bé, creant música.
En la darrera edició dels Premis Ovidi, celebrada per primera vegada al Palau de la Música, ha estat al capdavant de l’organització del cicle de concerts ‘La fera al Palau’ i ha coordinat la gala dels guardons on els músics han trobat el suport de totes les institucions valencianes després d’anys d’invisibilitat i menyspreu. Una nit històrica celebrada amb emoció després de la resistència cultural d’associacions, plataformes i entitats cíviques que han desenvolupat fonaments sòlids per a la dignitat del músic amb pocs recursos i molt d’esforç. Rafa Xambó va ser un dels amotinadors de l’ocupació del hall del Palau fa 10 anys quan “una nodrida colla de músics i cantants en valencià no només rebentava el tap vergonyant de la resignació i posava el focus mediàtic sobre una escena musical concienciosament minoritzada, sinó que inaugurava, sense saber-ho, la seua època més fructífera i esplendorosa.” (Josep Vicent Frechina dixit)
Xambó fou un dels promotors del naixement del Col·lectiu de Músics Ovidi Montllor que ha mantingut, de manera sostinguda, la convocatòria dels Premis de la Música en valencià durant una desena d’anys (i els que vindran).
En la lluita per RTVV (com a conseller d’Administració) s’ha batut, cos a cos, en la sorra com un gladiador que atrapa l’odi i l’obliga a doblegar-se amb la força de la raó. Al mateix temps que batallava en eixa guerra, ell es refugiava en la creació de ‘T’estimo tant’. Un procés de dos anys que ha coincidit amb els esdeveniments que ens han dut als valencians al negre de la televisió i al silenci de la nostra ràdio.
Des del 1992, que va coproduir ‘Ciutat magnètica’, fins l’any 2002, va estar retirat de la música. Mentre exercia de pare criant els seus fills i els engrunsava amb cançons abans de dormir, se li va despertar de nou la irresistible vena creadora. Aleshores, ‘Rafa Xambó i la Fusteria’ va publicar tres discos: ‘7 acústics’, ‘Dies oberts’ i ‘Cançons de la memòria trista’. Aquest últim va ser reconegut amb el Premi Ovidi Montllor al disc de cançó d’autor del 2007. Durant el seu exili voluntari a Escòcia va pair, ‘Andanes’, el primer disc en solitari amb temes més intimistes com ara, ‘Un home en l’andana’ o la distingida amb el Premi a millor lletra de l’any 2010 pel Col·lectiu de músics Ovidi Montllor, ‘Glasgow’
Rafa ens sorprén recreant-se delicadament en un clàssic universal en llengua anglesa amb el plus d’haver sigut traduït a l’idioma d’Ausiàs March. ‘T’estimo tant’ és una dotzena de sonets, un ramell de dotze roses que contenen l’aspror de les espines, la bellesa estètica i la dolçor del seu aroma. Sonets d’amor, de mort, de sexe, de desesperació, de descontrol i del gaudi de la carn. Dotze mirades a la pulsió de l’amor carnal, bisexual i espiritual. Versos que William Shakespeare va escriure fa 400 anys i que amb la traducció del poeta lleidatà Txema Martínez, esdevenen actuals, frescos i accessibles. El llibre de Martínez recull els 154 sonets d’amor de l’escriptor anglés. Una obra per la qual va rebre el Premi Jordi Doménech de traducció poètica publicada per l’editorial Eumo. Ara per ara, de manera incompressible, està descatalogada. Per eixa raó el disc té encara més crèdit i hauria d’emprar-se als instituts i a les facultats de Filologia Catalana per tal d’acostar Shakespeare als alumnes a través de la música. Una proposta que està a mig camí del jazz, de la contemporània i de la cançó. El violoncelista Matthieu Saglio i el pianista Salva Vázquez, aporten un gran valor a aquesta suggeridora mixtura. La guitarra i la veu de Xambó se’ns presenten en els diferents registres que l’han nodrit; la cançó francesa a la manera de George Moustaki, la textura Dilaniana o el color de la luxúria de Lou Reed. ‘T’estimo tant’ reivindica la bellesa en un temps de brutícia i de lletjor i reclama la cultura en mig d’un món ofegat pel 21% de l’IVA.
Xambó és un dels referents en actiu del moviment de la nova cançó. Fa
40 anys i un dia que va xafar per primera vegada un escenari cantant contra la por i a favor de la llibertat. En aquella època la cultura també la feia la societat civil a contracorrent de les institucions i recentment ha rescatat una maqueta que havia de ser un disc i que formava part del seu inventari. 40 anys i un dia més tard, aquell treball és un disc que es diu ‘Llibertat’. I m’agrada que eixe treball veja la llum ara, justament quan hi ha somnis, moviments i il·lusions de canvis. I quasi al mateix temps que naix ‘Llibertat’, naix també la seua filla. Sí, Rafa ha sigut pare d’una xiqueta que porta el nom d’una serra que ens acompanya des de la Marina Baixa, passant pel Comtat fins a l’Alcoià i on trobem, malgrat l’efecte destructiu i reiterat dels incendis, alguns enclavaments forestals destacables, representats per bosquets de carrasques i espècies amb noms tan bonics com freixe de flor, auró moixera… Sí la seua filla porta per nom Aitana. I hem de dir que Rafa Xambó ha sembrat llavors amb fruits esplendorosos entre el 2014 i el 15 amb el llibre a mig camí entre l’assaig i la literatura del jo ‘el riu dels ulls’, el disc ‘T’estimo tant’, el rescat de les cançons de ‘Llibertat’, i la seua filla Aitana… Ara caldrà que plante una carrasca a la serra.
Per molts anys, Rafa!
Amàlia Garrigós
