La supressió del concert d’algunes aules ha despertat l’etern debat entre els defensors i detractors de l’escola privada i concertada. D’entre tots els arguments i opinions llençades a les xarxes socials, el primer i que més es repeteix al bàndol “propública”, al qual jo també m’alliste, però sense deixar de ser crítica, és el següent: “El que vulga una escola diferent que se la pague”.
Que se la pague. Així de simple? De veritat que als que componen l’entorn de la pública tant els fa amb què s’educa certs xiquets mentre que no es faça amb els diners de tots?
Traiem fum per les orelles quan es destinen diners públics a escoles que decideixen seguir altres currículums o sistemes educatius, quan la mera existència d’algunes d’aquestes ja hauria de ser prou per traure’n foc.
No parle d’escoles d’idiomes, d’alt rendiment o de noves metodologies d’ensenyament que l’educació pública –encara– no arriba a poder oferir. Parle de pares socialment irresponsables que, emparant-se en eixa llibertat d’educar els seus fills i de gastar els diners com vulguen, no elegiran la privada pels resultats acadèmics, sinó pels valors inculcats, si és que els puc anomenar valors. Una completa llibertat atorgada per tots que permet ensenyar-los en hores lectives estereotips sexistes, que de famílies sols hi ha un tipus o que estudiar les llengües cooficials és una pèrdua de temps. Que els fa créixer sense viure la diversitat ni el context sociocultural de la realitat del carrer, sense companys immigrants o ja posats sense companys/es si l’elecció divina ha sigut separar-los per sexes.
És a dir, si es tenen els calés, es pot pagar per una molt probable carència d’empatia que anys després no patiran els pares, sinó tots nosaltres, en forma d’adults intolerants en el pitjor dels casos o d’adults conformistes en el millor.
Ja siga en Educació, com en altres àmbits, és típic que els debats acaben en aquest punt quan algú s’atreveix a qüestionar què fa el del costat amb la seua propietat privada, encara que això afecte un altre, o encara pitjor, el conjunt de la societat.
La barrera impenetrable de l’ús lliure de la riquesa pròpia, oblidant allò de “la teua llibertat acaba on comença la meua”, frase que repetim fins a la sacietat. De no ser que la llibertat que ha d’acabar perquè en comence una altra siga la del ric, això no es pot fer.
Que per no voler ser políticament incorrectes i no atacar aquesta barrera, o perquè senzillament és més fàcil amollar un “que se la paguen!” en lloc d’argumentar el perquè de la importància de fomentar l’escola pública, deixem la porta oberta a aquests casos, oberta al fet que un paper en blanc, com és la ment d’un infant, siga escrit amb tinta intolerant sols perquè uns pares intolerants es poden permetre pagar per la tinta.
