Que estes eleccions europees “ li la sua” a més d’un, és normal… si a moltíssima gent li la sua les generals, les autonòmiques o fins i tot les municipals, què t’esperes?. Si barregem el desencant i el desencís, la fartera de la gent, la desil•lusió en la política i els polítics, el meninfotisme autòcton, se pot entendre. Òbviament no és qüestió de justificar l’abstenció, és el símptoma de que moltes coses fallen, començant per les pròpies estructures polítiques.
I entre ofertes i receptes que apareixen en el mostrador ara, hi ha de tot pelatge i intenció, qui empra estes eleccions ( individual o col•lectivament) pensant en altres comicis, qui es reivindica per estar en el mapa, qui es presenta amb resignació, o qui realment ho fa pensant que tot i els errors en eixa construcció política d’una Europa dels Estats-Nacions obsolets, es poden intentar canviar les coses.
I parlem “d’enviar a Europa, o anar a Europa”, com si enviarem un paquet a l’estranger, com si les comarques de Castelló fórem una part llunyana del continent i la Unió Europea, com si anàrem a un ens estrany del qual no formem part. Sembla com si Europa començara mentalment molt més enllà dels Pirineus, en al rovellet del nord de França, els països baixos i Alemanya; Brussel•les, Estrasburg i Berlín, i poc més.
I tenim eixe mite mental també, de com a què poc més que és Alemanya qui reparteix els seus diners paternalistament sobre la resta d’Europa, com si nosaltres, amb els nostres impostos no estiguérem nodrint, i molt eixa economia europea, com si els nostres retalls en drets i llibertats, l’entrada en l’euro, no hagueren beneficiat a eixes xifres de la macroeconomia i fer-nos a nosaltres infinitament més pobres.
I hem pesant moltes vegades que recurrint a la Unió Europea, per denunciar abusos mediambientals i de drets bàsics seria més fàcil perquè es suposava que “ allà” tenien més sensibilitat social i mediambiental que ací, que allà, eren gent més “ avançada” , “més europea”, però hem vist, que allà, troikes i xanxullos, manaven els mateixos que ací, la dreta pura i dura, i la socialdemocràcia diluïda i acomplexada, i han aplicat exactament les mateixes polítiques i ens han obligat a seguir uns dictats econòmics que hem vist han estat devastadors.
I ara, que ens vulguen vendre una disjuntiva entre PP i PSOE com si no fóren part del mateix problema, és agarrar-nos de nou per imbècils. Que fa falta una primavera també a Europa, és indubtable, i que ells no la poden dur també. Pot provocar una floreta la primavera?, una, imagine que no, moltes sí, i hi han portes, mentals o físiques, que es poden intentar retindre durant molt de temps, i tindre set forrellats, però, milers de mans empentant, ho poden aconseguir, no?. Intentem una primavera també Europa?
Carles Mulet
