Presentava el Trinquet de Pelayo l’aspecte de les millors ocasions amb un escenari curull de gent davant l’expectació que havia alçat la nova trobada entre Puchol II i Soro III en forma de desafiament, acompanyats per Hèctor II i Monrabal respectivament. Molta gent jove però també antics aficionats que feia temps no s’acostaven pel trinquet de la capital. Pocs recordaven l’última vegada que van veure Soro III amb la faixa blava de tants anys com està demostrant estar a dalt de tot. De fet, la càtedra tirava blaus a cor que vols i pràcticament en iguals donava de cinc. Res més lluny de com acabà desenvolupant-se la partida.
La partida va començar desafiant, intensa, arrabatadora. La primera feta de dau de Puchol es va intercanviar fins a quinze vegades en anades i vingudes de molta lluita i tensió competitiva. Ningú no gosava cometre errades. Des del primer quinze la comunió entre el públic i l’espectacle prengué visos de vesprada gloriosa. Guanyant-se els jocs des del rest, el respectable assistí a un combat de primer ordre, d’aquells que explica la grandesa d’este esport. Cadascun dels jugadors representava el seu paper: Soro III tornant totes les pilotes que li arribaven per davant, Monrabal incidint de manronada, Hèctor II graduant-se i consolidant-se a Pelayo definitivament i Puchol…Puchol alçant els espectadors de l’escala amb la lectura que féu del manual. Soro III llança, rodada d’escala, una d’aquelles pilotades coetejades que feia servir el seu ben admirat Pigat II, xiulant per damunt corda, i Puchol, balancejant l’esquerra amb una elegància que provocà l’ovació del públic de Vinaròs a Guardamar, la deixà caure damunt l’escala sense majors complicacions. Eixe fou el punt d’inflexió de la partida. Els blaus ja no saberen on tirar-la. Puchol havia obert el manual per desxifrar un codi secret que solament els elegits saben llegir.
Amb iguals a 25 i després d’una batalla sense prolegòmens, la parella roja trencà el joc des del dau i ahí va acabar la partida. Una llàstima. El trinquet sencer presagiava una vesprada per al record. No pogué ser. Puchol engaltava cada pilotada al lloc, trobant els buits del trinquet i els peus dels espectadors. Ara convenia fer el dau alt i moll i queia morta al pou del rest, tirava de manual. Ara convenia traure el tiralínies per dibuixar-la arran de corda, tirava de manual. Cada pilotada duia la seua intenció. En una vesprada antològica de la parella roja, tots els jocs començaren a caure a la part d’un Hèctor II incommensurable, tan encertat que cap espectador no li recordaria una sola errada, fent la seua faena, adobant-la a l’escala quan calia, aguantant les embestides de Soro III, totalment compenetrat amb Puchol. El resultat final, 60-25, no va donar peu a d’altres consideracions. Puchol II reescribia totes les sorts del manual segellats amb la seua elegància. Conciliador del temps i l’espai dins del trinquet, les mans del de Vinalesa conjugaren el dissabte passat tots els verbs de l’èxit. Buffon deia que l’estil és la persona. En pilota, l’estil és Puchol II. Ho diu un manual que el dissabte li van començar a traure la pols.
Cèsar Ferrandis
