Si l’any passat oferien “una mejor inversión y financiación autonómica a condición de sacar adelante la investidura de Rajoy”, ara tornen amb el tràmit del pressupost: “Una oportunidad única para obligar a Rajoy a dar contrapartidas, gracias a una aritmética parlamentaria…” I si hi tornen ara, és que no les tenen totes. “La sartén por el mango la tiene Rajoy desde 2012, pero ahora no la controla del todo y necesita compañeros de cama para sacar sus Presupuestos adelante” (Valencia Plaza: 26.03.17) Si abans no es podia fer perquè no hi havia govern, ara res hauria d’impedir posar “punto final a la discriminación que hemos vivido (Bonig)”.
Els subordinats, però, sempre troben justificada l’arbitrarietat del centre, amb els arguments més adients. Els valencians som 5 milions, l’11% de la població de l’Estat. Anualment rebem 258€ menys per càpita que la mitjana. Disposem d’una menor inversió territorial en els PGE i d’un menor finançament, malgrat comptar amb una renda per càpita també inferior a la mitjana. Objectivament es tracta d’una anomalia secular, causa directa del nostre empobriment (F. Pérez). Compartim diagnòstic i solucions: “Pedimos que el principio de igualdad que reconoce nuestra Constitución se haga material también en las inversiones que el Estado destina a la Comunidades Autónomas” (Bonig, 04.10.16).
Algunes coses han canviat, formalment.Hi ha consens en considerar la qüestió com “de justícia”. El 5 d’abril i el 4 d’octubre de 2016 una representació de les Corts va expressar de forma unívoca la posició valenciana en el Congrés, la qual naix d’una resolució unànime aprovada en les Corts el 6/10/15 i afermada el mes passat (22/02/17) en expressar la necessitat que el PGE de l’exercici 2017 contemple unes inversions en infraestructures equiparables, com a mínim, al pes poblacional de la Comunitat Valenciana, i compensant en tot cas la insuficiència inversora dels últims anys.
Alerta. Ja no és una reivindicació exclusiva del valencianisme polític, sinó un compromís formal, inclusiu, de tots els partits valencians. De manera que, en el debat d’enguany, els 33 escons valencians al Congrés -i 18 al Senat- cobren interès: cadascú haurà d’optar entre representar la ciutadania amb un paper actiu i valuós, o abstenir-se, amagant-se en l’anonimat d’una comunitat invisible, per cega, sorda i muda.
És tant legítim lluitar contra la desigualtat territorial com discutir si les inversions han de ser perquè uns viatgen més ràpid o per millorar la mobilitat quotidiana de la ciutadania, posen per cas. Són opcions alternatives. Tanmateix, la discriminació fiscal, financera i inversora per part de l’Estat és l’anomalia compartida que es superarà amb la concurrència i espenta de molts.
“La culpa es de los representantes políticos valencianos, nuestra clase política, que no sabe arrancar al Gobierno lo que en otros territorios sí consiguen” (J. Alfonso). Sí, no cal anar molt lluny. Només hi cal fer política mantenint la paraula donada. Hi haurà responsables, amb noms i cognoms, en un sentit o en un altre. Nulla política sine aética.
Tal com proposava el president de la Generalitat l‘octubre passat, la presidència de les Corts ha recordat la posició unitària valenciana per tal que els diputats i les diputades del nostre país ho consideren durant el procés de negociació dels PGE que s’inicia divendres. Avançarem en la solució en la mesura que mantinguen la unitat i actuen amb lleialtat, en congruència entre el que diuen i el que fan. Mane qui mane hauran de saber que el requisit valencià és l’11%.
* Josep Pérez és llicenciat en sociologia i doctor per la Universitat de València josep.perez@valencia.edu
