Podem tindre una ciutat dissenyada amb criteris d’igualtat i sostenibilitat

Diuen que a València plou poc però quan plou ho fa sense compassió. Aquesta tardor ens ha arribat la gota freda en forma de revisió del Pla General d’Ordenació Urbana i ho ha fet com no podia ser d’una altra manera, de dalt cap avall i sense compassió.

Els pròxims 15 anys de desenvolupament de la nostra ciutat ja estan escrits i dibuixats pels mateixos polítics que l’han portada a una situació lamentable, després d’anys d’anteposar els interessos privats d’uns pocs a l’interès comú.

En les últimes dècades la nostra ciutat ha quedat plagada de cadàvers urbans, edificis infrautiliztats, solars eterns, infraestructures fantasma, habitatges buits, hortes abandonades i projectes inviables.

Enfront aquest panorama no podem deixar la nostra ciutat paralitzada mentre observem l’horitzó de dins de 15 anys esperant que vinga a salvar-nos un nou cicle d’especulació salvatge. Les infraestructures que demanden els barris, les zones de joc, la xarxa de carril bici racional i segura, el transport públic assequible, els habitatges, les cures, l’educació, el respecte al nostre patrimoni i mitjà natural, són necessitats del present i el present és ja.

Les ciutats ja no poden planejar-se únicament a 15 anys vista, cal donar solucions a eixe etern “mentrestant” en el qual estem vivint. Cal activar tots aquells espais que puguen donar resposta a les necessitats de hui i açò va a requerir assajar nous models de gestió basats en la participació ciutadana. L’administració ha de cedir poder i responsabilitat a les persones, haurem d’aprendre a treballar de baix cap amunt. No estem per a assumir grans projectes, però sí xicotetes i urgents intervencions que doten els nostres barris de les seues necessitats bàsiques.

Portem anys en els quals l’ús de l’espai públic per part de la ciutadania s’ha vist cada vegada més coartat, mentre que l’ocupació del mateix per interessos privats s’ha convertit en la nova via de finançament de l’administració local. Qualsevol ús espontani de l’espai públic per part de la ciutadania es converteix en potencial delicte, mentre que qualsevol iniciativa privada d’ocupació del mateix troba el beneplàcit de l’Ajuntament i a més per la via ràpida.

L’espai públic no està en venda, no és moneda de canvi, ho necessitem per a expressar-nos de manera col·lectiva, per a trobar-nos, per a compartir els nostres desitjos, per a tenir opcions d’oci que no impliquen consumir. La mercantilització de l’espai públic és una tendència global en moltes ciutats davant la qual hem de respondre de manera ferma com a societat. És tan vital com la llibertat d’expressió.

És tardor a València, la pluja cau sobre tots nosaltres, de dalt cap avall i sense miraments, intentant erosionar el que queda de la nostra ciutat, de la nostra dignitat, però aquesta vegada hauríem d’alçar-nos tots junts i plantar-li cara al temporal, afermar els nostres fonaments i començar a construir una ciutat com pensem que ha de ser, amb gestió democràtica i transparent, pressupostos participatius, funció social, una ciutat dissenyada amb criteris d’igualtat i sostenibilitat i una ciutat que cresca amb el compromís social del sector privat. Aquest és el nostre dret a la ciutat.

María Oliver. Arquitecta

Candidatura CLARO QUE PODEMOS-Valencia
www.cqpvalencia.info