PODEM PAÍS VALENCIÀ I ELS PERILLS D’UNA SEGONA TRANSICIÓ VALENCIANA
Podem, la iniciativa política encapçalada pel mediàtic Pablo Iglesias, ha desbordat les expectatives dels seus impulsors i ha remogut les estancades aigües de l’esquerra en l’Estat espanyol. Sembla que també és el cas (i toquem fusta!) en el País Valencià: en l’acte de presentació del passat 30 de gener, el saló d’actes Joan Fuster de la Facultat de Geografia i Història es quedà curt i s’hagueren d’habilitar dues aules més. Encara que en principi Podem naix amb la vista posada en les properes eleccions europees, aquestes s’han de veure tant com una excusa per a l’autoorganització de la ciutadania crítica com una primera etapa del cicle electoral que s’aproxima. En aquest sentit, vista l’esperançadora resposta de la gent, així com la crítica situació en què es troba el País Valencià, no està de més començar a reflexionar sobre el paper que hauria d’exercir aquest moviment social en terres valencianes. Aquest és l’objectiu d’aquest article.
Que el Règim del 78 es troba immers en un procés de descomposició accelerada és una cosa evident. És per això que hi ha autors que, des de l’esquerra, reivindiquen la necessitat d’una segona Transició. Aquesta és, sens dubte, una reivindicació benintencionada, però expressada així es presta a confusió: perquè en utilitzar el mateix concepte que fa referència al període històric concret que va més o menys des de la mort de Franco fins a la “consolidació” (si és que això ha passat realment) de la democràcia, hom no pot evitar associar a aquesta paraula tots els errors que es van cometre aleshores. Dit d’una altra manera: si la Transició no va suposar una ruptura real amb la dictadura, no té massa sentit reivindicar una segona Transició si la nostra intenció és trencar realment amb el règim anterior. Més valdria parlar, per exemple, de ruptura. En tot cas, el concepte de segona Transició que utilitzaré ací tindrà aquest significat negatiu de repetició dels errors de la primera (és a dir, donar a entendre que tot canvia per tal que tot continue igual, per emprar la cèlebre fòrmula d’El guepard). Fet, doncs, aquest aclariment, enunciaré la tesi que voldria defensar: el govern del tripartit que cada vegada és més clar que substituïrà al govern del PP obri un nou escenari polític on existeix un perill ben real que es produesca una segona Transició valenciana (en el sentit, insistesc, de repetir els errors de la primera). Al meu entendre, el paper de Podem País Valencià hauria de ser, juntament amb altres organitzacions amigues, fer tot el possible per evitar-ho.
Que el canvi en la Generalitat pot ser poca cosa més que un canvi cosmètic resulta prou evident si tenim en compte quin continua sent, en principi, el partit hegemònic del triparty: el PSPV-PSOE. Fa molta mandra haver de dir alguna cosa, una altra vegada, sobre una formació que constitueix un dels pilars innegables del Règim de la Transició. Només recordar unes recents declaracions de Ximo Puig estenent la mà per a realitzar grans “consensos” (paraula que fa tremolar) amb el PP, o la negació del dret a decidir del poble català per part del seu partit. Governar en minoria juntament amb el PSPV-PSOE ja és en si mateix prou perillós, però això no significa que Compromís o EUPV, considerats individualment, estiguen lliures de pecat. Sense deixar de reconéixer la vàlua política i moral de moltes persones que militen en aquestes formacions, aquests partits manifesten al seu si algunes tendències preocupants des de l’òptica de l’esquerra transformadora. Pel que fa a Compromís, tant un massa recent encara passat dretà del Bloc, la força majoritària de la coalició (que el va dur a presentar-se juntament amb CiU en les darreres eleccions europees), com el relativisme identitari i simbòlic evidenciat tant en els seus textos congressuals com en la seua pràctica política, apunten al perill que aquesta formació es puga convertir en una versió renovada del PSPV-PSOE: i ja sabem que segundas partes, nunca fueron buenas (i més si la primera ja no ho fou). Pel que fa a EUPV, el trauma que li suposà el trencament amb el Bloc i amb Iniciativa l’ha portada a adoptar una actitud paranoica que li fa veure enemics per tots els costats, inclús pel costat esquerrà de l’espectre polític i social. Si a això li afegim unes maneres de fer política poc democràtiques, per dir-ho suaument, així com la seua manca de complexos a l’hora d’apuntalar el neoliberalisme i la corrupció del PSOE (com en el cas andalús), la voluntat vertaderament rupturista d’aquesta organització queda en entredit.
Com he apuntat més amunt, el paper de Podem País Valencià hauria de ser evitar que es produesca, per les limitacions acabades d’apuntar dels partits que suposadament haurien de substituir al PP en el govern de la Generalitat, una segona Transició valenciana. Per a aconseguir-ho, Podem País Valencià hauria de treballar, juntament amb la resta d’organitzacions rupturistes valencianes (perquè cal evitar sempre la temptació de l’adamisme polític), per encetar un procés constituent valencià que anara a l’arrel dels grans problemes del País Valencià. Problemes com una llei electoral injusta feta per tal que guanyen sempre els mateixos. O com un subfinançament crònic que ens ha portat a ser una colònia tributària d’Espanya. O com la presència institucional i social d’una ideologia antidemocràtica, xenòfoba, populista i feixistoide com és l’anticatalanisme. En resum, aquest procés constituent valencià rupturista amb l’Espanya de les autonomies de la Transició hauria de tindre com a objectiu la construcció d’un País Valencià lliure, igualitari i solidari. Que per a aconseguir-ho Podem País Valencià s’haja de presentar o no a les properes eleccions autonòmiques (si és que n’hi ha, ja que la lògica centralista del PP el podria dur perfectament a suprimir autoritàriament l’Estat de les autonomies, amb l’excusa de la crisi), i amb qui ho haja de fer, és una cosa que haurem de debatre i que dependrà en gran mesura de la força que tinga el moviment en terres valencianes. Siga com siga, allò fonamental és contribuir a despertar un poble que es troba des de fa ja massa temps (o des de sempre?) en un estat crònic de somnolència diggestiva, com va dir Fuster en Nosaltres, els valencians. I per a fer-ho, és fonamental tindre present una cosa que repeteix sovint Pablo Iglesias en les seues intervencions: cal abandonar la mentalitat de perdedors predominant en l’esquerra i anar a per totes. Perquè, com diria Ovidi Montllor, “Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent, la nostra és força creixent”.
Enric Gil Muñoz
Podem, la iniciativa política encapçalada pel mediàtic Pablo Iglesias, ha desbordat les expectatives dels seus impulsors i ha remogut les estancades aigües de l’esquerra en l’Estat espanyol. Sembla que també és el cas (i toquem fusta!) en el País Valencià: en l’acte de presentació del passat 30 de gener, el saló d’actes Joan Fuster de la Facultat de Geografia i Història es quedà curt i s’hagueren d’habilitar dues aules més. Encara que en principi Podem naix amb la vista posada en les properes eleccions europees, aquestes s’han de veure tant com una excusa per a l’autoorganització de la ciutadania crítica com una primera etapa del cicle electoral que s’aproxima. En aquest sentit, vista l’esperançadora resposta de la gent, així com la crítica situació en què es troba el País Valencià, no està de més començar a reflexionar sobre el paper que hauria d’exercir aquest moviment social en terres valencianes. Aquest és l’objectiu d’aquest article.
Que el Règim del 78 es troba immers en un procés de descomposició accelerada és una cosa evident. És per això que hi ha autors que, des de l’esquerra, reivindiquen la necessitat d’una segona Transició. Aquesta és, sens dubte, una reivindicació benintencionada, però expressada així es presta a confusió: perquè en utilitzar el mateix concepte que fa referència al període històric concret que va més o menys des de la mort de Franco fins a la “consolidació” (si és que això ha passat realment) de la democràcia, hom no pot evitar associar a aquesta paraula tots els errors que es van cometre aleshores. Dit d’una altra manera: si la Transició no va suposar una ruptura real amb la dictadura, no té massa sentit reivindicar una segona Transició si la nostra intenció és trencar realment amb el règim anterior. Més valdria parlar, per exemple, de ruptura. En tot cas, el concepte de segona Transició que utilitzaré ací tindrà aquest significat negatiu de repetició dels errors de la primera (és a dir, donar a entendre que tot canvia per tal que tot continue igual, per emprar la cèlebre fòrmula d’El guepard). Fet, doncs, aquest aclariment, enunciaré la tesi que voldria defensar: el govern del tripartit que cada vegada és més clar que substituïrà al govern del PP obri un nou escenari polític on existeix un perill ben real que es produesca una segona Transició valenciana (en el sentit, insistesc, de repetir els errors de la primera). Al meu entendre, el paper de Podem País Valencià hauria de ser, juntament amb altres organitzacions amigues, fer tot el possible per evitar-ho.
Que el canvi en la Generalitat pot ser poca cosa més que un canvi cosmètic resulta prou evident si tenim en compte quin continua sent, en principi, el partit hegemònic del triparty: el PSPV-PSOE. Fa molta mandra haver de dir alguna cosa, una altra vegada, sobre una formació que constitueix un dels pilars innegables del Règim de la Transició. Només recordar unes recents declaracions de Ximo Puig estenent la mà per a realitzar grans “consensos” (paraula que fa tremolar) amb el PP, o la negació del dret a decidir del poble català per part del seu partit. Governar en minoria juntament amb el PSPV-PSOE ja és en si mateix prou perillós, però això no significa que Compromís o EUPV, considerats individualment, estiguen lliures de pecat. Sense deixar de reconéixer la vàlua política i moral de moltes persones que militen en aquestes formacions, aquests partits manifesten al seu si algunes tendències preocupants des de l’òptica de l’esquerra transformadora. Pel que fa a Compromís, tant un massa recent encara passat dretà del Bloc, la força majoritària de la coalició (que el va dur a presentar-se juntament amb CiU en les darreres eleccions europees), com el relativisme identitari i simbòlic evidenciat tant en els seus textos congressuals com en la seua pràctica política, apunten al perill que aquesta formació es puga convertir en una versió renovada del PSPV-PSOE: i ja sabem que segundas partes, nunca fueron buenas (i més si la primera ja no ho fou). Pel que fa a EUPV, el trauma que li suposà el trencament amb el Bloc i amb Iniciativa l’ha portada a adoptar una actitud paranoica que li fa veure enemics per tots els costats, inclús pel costat esquerrà de l’espectre polític i social. Si a això li afegim unes maneres de fer política poc democràtiques, per dir-ho suaument, així com la seua manca de complexos a l’hora d’apuntalar el neoliberalisme i la corrupció del PSOE (com en el cas andalús), la voluntat vertaderament rupturista d’aquesta organització queda en entredit.
Com he apuntat més amunt, el paper de Podem País Valencià hauria de ser evitar que es produesca, per les limitacions acabades d’apuntar dels partits que suposadament haurien de substituir al PP en el govern de la Generalitat, una segona Transició valenciana. Per a aconseguir-ho, Podem País Valencià hauria de treballar, juntament amb la resta d’organitzacions rupturistes valencianes (perquè cal evitar sempre la temptació de l’adamisme polític), per encetar un procés constituent valencià que anara a l’arrel dels grans problemes del País Valencià. Problemes com una llei electoral injusta feta per tal que guanyen sempre els mateixos. O com un subfinançament crònic que ens ha portat a ser una colònia tributària d’Espanya. O com la presència institucional i social d’una ideologia antidemocràtica, xenòfoba, populista i feixistoide com és l’anticatalanisme. En resum, aquest procés constituent valencià rupturista amb l’Espanya de les autonomies de la Transició hauria de tindre com a objectiu la construcció d’un País Valencià lliure, igualitari i solidari. Que per a aconseguir-ho Podem País Valencià s’haja de presentar o no a les properes eleccions autonòmiques (si és que n’hi ha, ja que la lògica centralista del PP el podria dur perfectament a suprimir autoritàriament l’Estat de les autonomies, amb l’excusa de la crisi), i amb qui ho haja de fer, és una cosa que haurem de debatre i que dependrà en gran mesura de la força que tinga el moviment en terres valencianes. Siga com siga, allò fonamental és contribuir a despertar un poble que es troba des de fa ja massa temps (o des de sempre?) en un estat crònic de somnolència diggestiva, com va dir Fuster en Nosaltres, els valencians. I per a fer-ho, és fonamental tindre present una cosa que repeteix sovint Pablo Iglesias en les seues intervencions: cal abandonar la mentalitat de perdedors predominant en l’esquerra i anar a per totes. Perquè, com diria Ovidi Montllor, “Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent, la nostra és força creixent”.
Enric Gil Muñoz
