Podem no s’hauria de presentar a les municipals

“No fa massa temps, passejant per Còrdova, recordava Julio Anguita, amb certa sorna, que a ell, a IU, li aprovaven els informes per unanimitat i que després cadascú feia el que li abellia”

MANOLO MONEREO[1]

“L’autèntic pragmàtic es manté fidel als seus valors i treballa per aquests al màxim. Al contrari, el pragmàtic no autèntic està disposat a abandonar els seus valors a canvi d’un guany polític.
Hi ha una immensa diferència entre aquests dos tipus de líders polítics, encara que voten de la mateixa manera. El pragmàtic autèntic manté una visió moral consistent, mentre que el pragmàtic inautèntic renuncia a la seua visió moral.
Com va descobrir Wirthlin, l’autenticitat és important en política. Quan es renuncia a l’autenticitat, es renuncia als valors i es renuncia a la veritat.
Quan els valors que u defensa no estan a la moda, ser autèntic significa ser valent…”

GEORGE LAKOFF[2]

En ocasió del projecte de reforma de llei electoral del PP, hom pot escoltar o llegir sovint l’expressió que no es poden canviar les regles del joc al final del partit (ço és, de la legislatura). Com a activista de Podem des dels seus inicis (sí, allà pel mes de gener, per si algú no sap o no se’n recorda que tot açò no començà el 25 de maig, sinó molt abans), darrerament també tinc la sensació que m’estan canviant les regles: en aquest cas, i per a ser més exactes, l’ideari i el programa de l’organització amb la qual m’he implicat. Però no me les està canviant ni un enemic extern (la casta), ni tampoc cap direcció centralitzada del partit. Més aviat el canvi, o si més no el perill potencial però real de canvi, ve de l’allau incontrolat de gent que s’està sumant al projecte després de l’èxit de les passades eleccions europees.

La por a una possible desnaturalització del projecte rupturista que Podem representa des dels seus inicis me l’han provocada determinades “anècdotes” produïdes en el cercle de la meua localitat (Sueca). La primera: en el cartell anunciador d’una de les darreres assemblees, es plantejava com a tema de debat el següent: “Educació pública o concertada”. Sorprès per no entendre la raó de ser d’aquest debat (ja que en el programa electoral de Podem es defensa clarament l’ensenyament públic i es denuncia el concertat), vaig preguntar als meus companys a què venia això. La majoria de respostes em deien més o menys el mateix: que tot es podia o s’havia de debatre, i que al final Podem havia de fer allò que decidira la majoria (o siga, que si es decidia defensar l’ensenyament concertat, Podem ho havia de fer). Alguns inclús m’acusaren de dogmàtic o de totalitari pel simple fet d’intentar ser coherent amb el programa i amb els principis inspiradors del meu partit. Segona anècdota: fa poc, s’ha donat de baixa del PP una persona del poble que du molts anys com a militant i regidora d’aquesta formació (però sense entregar l’acta de regidora, siga dit de passada). Doncs bé, hi ha hagut gent del cercle a qui li pareixeria bé que aquesta persona vinguera a les assemblees, amb arguments del tipus que ací cabem tots i que no som ni de dretes ni d’esquerres. Doncs bé, per defensar que no tindria cap sentit que aquesta persona vinguera precisament ara a Podem, quan el vaixell del PP s’està enfonsant, després d’anys i anys d’haver legitimat amb la seua militància les retallades i la corrupció del seu partit, una altra vegada he sigut acusat d’antidemòcrata…

El problema és que es veu que hi ha gent que confon la democràcia amb el relativisme: totes les opinions valen, ací cabem tots, bla, bla, bla… La renúncia als conceptes de “dreta” i “esquerra” en el discurs de Podem té conseqüències perilloses, com és la de donar peu més fàcilment a aquesta mena de “relativisme democràtic”, en cas de seguir aquest el programa i les propostes de Podem canviarien amb cada assemblea segons el tipus de persones que hi participaren. Parlar de defensa de la democràcia i dels drets humans sense relacionar aquesta defensa amb una anàlisi rigorosa del context polític on ens trobem (la crisi del Règim del 78 i l’austericidi neoliberal), i sense vincular aquesta anàlisi a un programa d’acció concret (de defensa d’allò públic i dels drets socials i laborals de les classes populars: el que sempre ha fet l’esquerra), no té cap trellat. Perquè, ¿qui, si no és una ment malalta o fanatitzada, estaria en contra de defensar la democràcia i els drets humans com a objectius polítics? També en això podríem estar d’acord amb el PP!

És en l’anàlisi i en el programa polític on cal cercar les diferències importants entre els diferents partits. I en el cas de Podem, és innegable per a qui els conega que aquesta formació es situa clarament a l’esquerra, encara que no utilitze la paraula (En quin grup parlamentari europeu està integrat, si no?). Es pot no utilitzar aquest mot, i parlar de casta vs poble sempre i quan: 1) no es perda de vista aquesta anàlisi de la situació política en què ens trobem (de crisi de l’ordre postfranquista espanyol i de dictadura de la Troika); i 2) s’establisquen unes línies roges programàtiques coherents amb aquesta anàlisi que no s’haurien de tocar si no volem que Podem es convertisca en una calaix de sastre inofensiu per al poder. Sembla que hi ha persones que això no ho tenen clar. Altres, sí que són conscients d’aquests problemes però tenen altres preocupacions més importants: aprofitar-se d’unes sigles de moda per tal de traure un profit personal (o siga, fer el mateix que la casta que tant denunciem). En una societat que ha tardat tant a despertar del somni dogmàtic neoliberal (si és que realment ha despertat), desacostumada a participar en política, les eleccions municipals constitueixen un escenari realment propici per tal que, aprofitant-se de les sigles de Podem, apareguen noves (o no tan noves) castes locals que llancen per terra el potencial alliberador d’aquest projecte.

Per això pense que Podem com a marca política no hauria de participar en les eleccions municipals. O, si ho fa, hauria de ser únicament en aquells contextos locals on, al voltant de les seues sigles (o d’altres fórmules més àmplies, tipus Guanyem), s’haja concentrat un nucli de persones de reconeguda trajectòria activista i amb un programa de govern clar i coherent (que no és el cas, almenys de moment, de Sueca). En aquest sentit, l’assemblea Sí que es pot d’aquesta tardor[3] hauria de tindre com a resultat no només unes normes de funcionament intern molt rigoroses (organització, codi ètic), sinó també una ponència política que, a més de la part analítica, continga una part propositiva que assenyale unes línies roges programàtiques bàsiques que tota persona i tot cercle involucrat en aquesta iniciativa hauria de respectar. Si no és així, i no s’entén la reivindicació de la democràcia en un sentit anti-Règim del 78 i anti-UE (en un sentit anticapitalista, en definitiva), Podem es pot acabar convertint en una organització sotmesa al caprici de la “gent”: o siga, sotmesa al dictat del sentit comú dominant (i les idees dominants són les de la classe dominant…). Perquè com molt bé explica Jaime Pastor:

“Conviene, por tanto, saber aprovechar la ventana de oportunidad que nos ofrece la actual crisis del régimen poniendo en el centro la lucha por la democracia frente a la “casta” (esos “mayordomos al servicio de los banqueros”, como bien denuncia Pablo Iglesias) pero sin olvidar que un bloque social y político alternativo al proyecto de autorreforma del régimen ha de asumir también una ruptura con el “sentido común” acomodaticio con el “modelo” civilizatorio que lo sustenta; tarea que ha de buscar la mejor forma de oponerle el “buen sentido” alternativo en todas las esferas y sin ocultar la gravedad del momento histórico que estamos viviendo.

Sabemos que no será fácil esa labor cuando en las “democracias de audiencia” parece obligado ofrecer un discurso “simple” que permita tender puentes con una mayoría social que todavía no ha roto con muchos de los contravalores neoliberales, productivistas y heteropatriarcales en los que ha sido socializada durante largo tiempo. Pero tampoco es posible “dejar de lado” temas y propuestas que están en la agenda política en una u otra escala: nuestra obligación está en encontrar en los ejemplos de las vidas cotidianas de la gente las pruebas más evidentes de la irracionalidad e injusticia global del sistema actual.

En resumen, la lucha por la hegemonía implica la adaptación pedagógica al “lenguaje común” de la gente pero no, desde luego, la adaptación política a lo peor de, como recordaba recientemente un amigo con palabras de Albert Einstein, un “sentido común” que muchas veces es “un depósito de prejuicios establecidos en la mente antes de cumplir dieciocho años” y que costará sin duda cambiar pero habrá que intentarlo. Porque lo que está en juego en esta “guerra” es si logramos ir avanzando en la construcción de un bloque de pueblos y una voluntad colectiva capaces de desligarse de los sistemas de consenso imperantes o, por el contrario, nos abandonamos en manos de un nuevo “cesarismo”, aunque sea “progresista”, que vería pronto bloqueado su camino si no se basa en el empoderamiento popular.”[4]

Si no canviem la mentalitat de les persones, arribar a les institucions servirà de ben poc. Créixer a base de marejar la perdiu, de dir que no som ni de dretes ni d’esquerres, de proclamar que ací cabem tots, de buscar fórmules enginyoses que acontenten a tot el món, d’oblidar el programa…: tots aquests camins porten a convertir Podem en un excel·lent instrument per a una segona Transició lampedusiana. En els temps que corren, l’ambigüitat és un luxe que no ens podem permetre. Per això, si després del procés constitutiu d’aquesta tardor, no queda clar en Podem que la reivindicació de la democràcia té un sentit inequívocament anticapitalista i anti-Règim del 78, i aquesta reivindicació no queda lligada a un seguit de línies roges programàtiques intocables (defensa dels serveis públics i dels drets socials i laborals, dret a decidir en tots els àmbits, republicanisme, laïcisme…), es deixaran les portes obertes a la interpretació de la democràcia en un sentit merament relativista. Si al final aquesta darrera opció és la vencedora, alguns abandonarem, amb dolor, el projecte: perquè, de constituir una eina útil per tal de democratitzar i d’unir una esquerra sovint massa allunyada de la societat i massa fragmentada, haurà passat a convertir-se en un calaix de sastre del tot inútil per alliberar les classes populars del jou de la classe capitalista (o, si voleu: de la casta). En conclusió: mentre alguns continuem preferint la filosofia marxista de Karl Marx, d’altres prefereixen la filosofia “marxista” de l’altre Marx, Groucho: “Aquests són els meus principis, si a vostè no li agraden, en tinc d’altres”.

Enric Gil Muñoz.
Membre del Fòrum per la Memòria Virtudes Cuevas de Sueca i activista de Podem País Valencià.