Fa poc, reflexionava en un article sobre el paper que hauria d’exercir Podem País Valencià en la nostra terra (http://opinions.laveupv.com/cartes-al-director/blog/3399/podem-pais-valencia). En aquell text, defensava la tesi que aquest nou moviment social hauria de tindre com a tasca fonamental evitar que es produïra una segona Transició valenciana, entenent per Transició el procés polític que no apunta a un trencament real amb el règim de dominació imperant, sinó a un canvi més aviat superficial que no afecta a les estructures de poder establertes (tal i com succeí després de la mort de Franco tant a l’Estat espanyol en general, com al País Valencià en particular). El present escrit serà el primer de diversos articles que pretenen desenvolupar aquelles reflexions tot concretant quina hauria de ser la via específicament valenciana de superació del Règim del 78. La qüestió que tractaré tot seguit és com afecta la crisi de legitimitat política que pateix l’Estat espanyol als valencians en tant que valencians. La idea de fons és que, tant pel que fa a aquest aspecte de la crisi com a d’altres que abordaré en posteriors escrits (com l’aspecte socioeconòmic o el cultural, referit a la cultura política de la Transició: CT), hi ha un dimensió general que afecta a tots els ciutadans de l’Estat espanyol com a tals, i hi ha una altra de particular que afecta d’una manera específica els valencians en tant que membres d’una comunitat política subalterna dins del marc estatal. L’objectiu és que aquesta distinció i comparació entre la dimensió general/espanyola i la particular/valenciana aprofite per tal de dissenyar una estratègia específica de País Valencià per a Podem.
El Règim de la Transició pateix una profunda crisi de legitimitat democràtica. El conegut eslògan del 15M, “No ens representen”, podria sintetitzar perfectament el creixent sentiment de distanciament entre sectors cada cop més amplis de la ciutadania i uns representants que, majoritàriament (perquè no tots els partits ni tots els polítics són iguals), governen contra el poble i sense escoltar-lo, tot implementant polítiques que només responen als interessos de l’1 per cent. Aquesta crisi de representativitat no té a veure només amb la “maldat” puntual d’uns governants que en els darrers temps, súbitament, s’han agenollat davant la banca i la patronal, sinó que té unes arrels més profundes, estructurals: concretament, s’ha d’analitzar tenint en compte tot el disseny institucional del nou Estat espanyol postfranquista. Un disseny controlat pels sectors més conservadors i reaccionaris provinents de la dictadura, que tenien com a objectiu la construcció d’una democràcia controlada al servei del capitalisme, on les forces d’esquerres “antisistema” ho tingueren molt més difícil que les altres per a arribar a les institucions[1], i on la vida política estiguera pràcticament monopolitzada pels partits polítics (sobretot pels partits polítics connivents amb el nou Règim, clar), en detriment del paper de la ciutadania i dels moviments socials[2]. És per aquestes limitacions en quant a la capacitat ciutadana per a influir directament en els afers públics (limitacions exemplificades en la impossibilitat de revocar càrrecs electes que incompleixen les seues promeses electorals, o en la de convovar referèndums vinculants, o en la de dur a terme ILPs que no hagen de passar per l’aprovació de les majories parlamentàries…), que hi ha gent que utilitza el terme “partitocràcia” (poder dels partits), en comptes de “democràcia” (poder del poble), per a referir-se al mode de dominació imperant en l’Espanya postfranquista. Si tenim en compte el sistema electoral esbiaixat cap a la dreta al qual apuntàvem més amunt, podríem afinar una mica més el concepte i parlar de bipartitocràcia imperfecta.
Els valencians, en tant que membres de l’Estat espanyol, patim també aquestes limitacions democràtiques, com qualsevol altre ciutadà de l’Estat. Ara bé, en tant que membres d’una comunitat políticament perifèrica, tenim un problema afegit que agreuja aquest dèficit de representativitat: el sucursalisme. En efecte, podem dir que el País Valencià, que havia sigut un estat amb un govern propi fins a la Guerra de Succesió del s. XVIII, des d’aleshores ençà perd la seua autonomia política i es converteix en un satèl·lit d’Espanya/Castella. La valenciana és una societat des-centrada: el seu centre no es troba en ella mateixa, sinó a Madrid. Sobre els afers específicament valencians no tenim plena capacitat decisòria, i pel que als espanyols en general pintem poc. És per això que Podem País Valencià hauria de fer seua la reivindicació d’un ple autogovern valencià, una reivindicació que comptava amb un suport creixent al principi de la Transició en la societat valenciana (suport exemplificat amb el conegut lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”). Aquest incipient valencianisme polític (entés com un moviment polític valencià autocentrat en el País Valencià) fou, primer, bloquejat amb la violència i la manipulació d’una dreta sucursalista i imperialista (i no ho oblidem mai: provinent del feixisme), i aigualit després per una esquerra condescent amb la dreta (el PSPV-PSOE, però també en part el PCE-PCPV), i no molt menys sucursalista i imperialista. Siga com siga, la recuperació de l’exigència d’un autogovern valencià tindria la virtut de lligar les aspiracions històriques del valencianisme polític amb un dels plantejaments més interessants dels nous moviments socials, com és el moviment per la desglobalització[3]: es tractaria de trencar amb la dinàmica de la globalització capitalista en virtut de la qual els centres de decisió importants per a la vida de les persones es troben allunyats de la ciutadania, trobant-se aquesta amb greus dificultats per a influir-hi (ahí està el clar exemple de la Troika). L’objectiu seria, en suma, reivindicar un valencianisme polític no solament contrari al jacobinisme espanyol, sinó també anticapitalista en tant que desglobalitzador: aquest darrer aspecte pot tindre una gran importància en una societat tan mancada d’una consciència històrica pròpia i crítica com és la valenciana.
Resulta inevitable parlar de superació del sucursalisme i de reivindicació d’un autogovern valencià enfront del centralisme espanyol (però també del de la Troika) sense fer referència al procés sobiranista català. Com ens hauríem de posicionar els valencians davant la possibilitat de la independència de Catalunya respecte d’Espanya? Al meu entendre, per abordar aquesta qüestió hauríem de defugir plantejar el debat en els termes de l’essencialisme identitari, ço és, la creença que els valencians (com qualsevol nació) formarien part o no d’una determinada comunitat nacional amb independència de la seua percepció subjectiva i de la seua voluntat política. Les nacions són comunitats imaginades, que diria Benedict Anderson[4], i també comunitats volgudes: no són entitats amb una existència objectiva al marge de les creences i la voluntat dels seus membres[5]. Plantejar la qüestió en els termes de l’essencialisme identitari consisteix en partir de l’afirmació dogmàtica que els valencians som (nacionalment) alguna cosa, amb independència de la nostra voluntat, per a deduir d’aquest dogma un posicionament respecte de l’independentisme català. Així, si partim de l’afirmació que els valencians SOM espanyols, no ens hauríem de sentir interpelats per allò que està passant en Catalunya. En canvi, si partim de l’afirmació que els valencians SOM catalans, la conseqüència lògica hauria de ser sumar-nos al carro independentista. S’incorre així en una espècie de fal·làcia política naturalista: es passa d’allò que suposadament som, a allò que suposadament hauríem de ser.[6]
Front als essencialismes identitaris d’un i altre bàndol, caldria adoptar un enfocament radicalment diferent de la qüestió: un enfocament que podríem qualificar de pragmatisme democràtic. Segons aquest punt de vista, la qüestió rellevant no seria analitzar què som o què no som els valencians, sinó valorar què convé més als valencians des de la perspectiva de la qualitat democràtica i del respecte als drets humans. En aquest punt, caldria defugir els tòpics. Per una banda, la independència de Catalunya respecte d’Espanya pot constituir una excel·lent oportunitat per crear un nou estat més democràtic i més just socialment que l’Estat postfranquista espanyol: en aquest sentit, no s’entén bé l’obcecació de determinada esquerra espanyola i espanyolista consistent a considerar que la independència no és res més que la trampa on la burgesia catalanista ha fet caure l’esquerra catalanista. Però per l’altra, determinats independentistes catalanistes també farien bé de defugir d’una vegada eixa imatge gairebé metafísica d’Espanya, segons la qual tots els espanyols serien poca cosa menys que uns feixistes i uns imperialistes sense remei: aquesta imatge constitueix un insult per a tots els espanyols, per pocs que siguen, que lluiten per les llibertats i es solidaritzen amb les reivindicacions dels pobles oprimits[7].
Aleshores, des del punt de vista del pragmatisme democràtic, què ens convindria més, als valencians? Romandre a Espanya o unir-nos a una Catalunya independent? Preferesc deixar la qüestió oberta i cedir-li la paraula al lector, sent conscient que els essencialistes espanyolistes m’acusaran de catalanista, que els essencialistes catalanistes m’acusaran d’espanyolista, i que uns i altres m’acusaran de voler nadar entre dos aigües. Bé: no són ells, els essencialistes d’un i altre bàndol, els lectors models en qui he pensat en escriure aquest article. M’adrece més aviat als qui prioritzen la democràcia i els drets humans a les identitats prefixades. Siga com siga, tres coses tinc molt clares. La primera és que qualsevol debat sobre quin és el millor marc nacional i/o estatal per al País Valencià, l’espanyol o el català, tindrà molt poc sentit mentre els valencians de baix no siguem capaços de traure’ns de damunt a la casta cleptocràtica que ens desgoverna des de fa quasi vint anys, una casta que, a més de corrupta i antisocial, és profundament antivalenciana. La segona és que, siga quina siga la preferència nacional i/o estatal escollida, els pobles del sud d’Europa (i això inclou, òbviament, els pobles que conformen l’actual Estat espanyol) estan obligats a col·laborar i a relacionar-se entre ells per tal de fer front a la dictadura del capital. I la tercera és que Podem, en tant que organització d’àmbit estatal/espanyol, no pot caure mai en les ambigüitats pel que fa al dret a decidir dels pobles en què encara cau, dissortadament, IU[8]: la sensibilitat envers la diversitat nacional de Podem serà un punt clau per tal d’arrelar en aquells territoris de l’Estat espanyol on existeix una consciència nacional diferenciada de l’espanyola/castellana (i això val també per al País Valencià).
El Règim de la Transició pateix una profunda crisi de legitimitat democràtica. El conegut eslògan del 15M, “No ens representen”, podria sintetitzar perfectament el creixent sentiment de distanciament entre sectors cada cop més amplis de la ciutadania i uns representants que, majoritàriament (perquè no tots els partits ni tots els polítics són iguals), governen contra el poble i sense escoltar-lo, tot implementant polítiques que només responen als interessos de l’1 per cent. Aquesta crisi de representativitat no té a veure només amb la “maldat” puntual d’uns governants que en els darrers temps, súbitament, s’han agenollat davant la banca i la patronal, sinó que té unes arrels més profundes, estructurals: concretament, s’ha d’analitzar tenint en compte tot el disseny institucional del nou Estat espanyol postfranquista. Un disseny controlat pels sectors més conservadors i reaccionaris provinents de la dictadura, que tenien com a objectiu la construcció d’una democràcia controlada al servei del capitalisme, on les forces d’esquerres “antisistema” ho tingueren molt més difícil que les altres per a arribar a les institucions[1], i on la vida política estiguera pràcticament monopolitzada pels partits polítics (sobretot pels partits polítics connivents amb el nou Règim, clar), en detriment del paper de la ciutadania i dels moviments socials[2]. És per aquestes limitacions en quant a la capacitat ciutadana per a influir directament en els afers públics (limitacions exemplificades en la impossibilitat de revocar càrrecs electes que incompleixen les seues promeses electorals, o en la de convovar referèndums vinculants, o en la de dur a terme ILPs que no hagen de passar per l’aprovació de les majories parlamentàries…), que hi ha gent que utilitza el terme “partitocràcia” (poder dels partits), en comptes de “democràcia” (poder del poble), per a referir-se al mode de dominació imperant en l’Espanya postfranquista. Si tenim en compte el sistema electoral esbiaixat cap a la dreta al qual apuntàvem més amunt, podríem afinar una mica més el concepte i parlar de bipartitocràcia imperfecta.
Els valencians, en tant que membres de l’Estat espanyol, patim també aquestes limitacions democràtiques, com qualsevol altre ciutadà de l’Estat. Ara bé, en tant que membres d’una comunitat políticament perifèrica, tenim un problema afegit que agreuja aquest dèficit de representativitat: el sucursalisme. En efecte, podem dir que el País Valencià, que havia sigut un estat amb un govern propi fins a la Guerra de Succesió del s. XVIII, des d’aleshores ençà perd la seua autonomia política i es converteix en un satèl·lit d’Espanya/Castella. La valenciana és una societat des-centrada: el seu centre no es troba en ella mateixa, sinó a Madrid. Sobre els afers específicament valencians no tenim plena capacitat decisòria, i pel que als espanyols en general pintem poc. És per això que Podem País Valencià hauria de fer seua la reivindicació d’un ple autogovern valencià, una reivindicació que comptava amb un suport creixent al principi de la Transició en la societat valenciana (suport exemplificat amb el conegut lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”). Aquest incipient valencianisme polític (entés com un moviment polític valencià autocentrat en el País Valencià) fou, primer, bloquejat amb la violència i la manipulació d’una dreta sucursalista i imperialista (i no ho oblidem mai: provinent del feixisme), i aigualit després per una esquerra condescent amb la dreta (el PSPV-PSOE, però també en part el PCE-PCPV), i no molt menys sucursalista i imperialista. Siga com siga, la recuperació de l’exigència d’un autogovern valencià tindria la virtut de lligar les aspiracions històriques del valencianisme polític amb un dels plantejaments més interessants dels nous moviments socials, com és el moviment per la desglobalització[3]: es tractaria de trencar amb la dinàmica de la globalització capitalista en virtut de la qual els centres de decisió importants per a la vida de les persones es troben allunyats de la ciutadania, trobant-se aquesta amb greus dificultats per a influir-hi (ahí està el clar exemple de la Troika). L’objectiu seria, en suma, reivindicar un valencianisme polític no solament contrari al jacobinisme espanyol, sinó també anticapitalista en tant que desglobalitzador: aquest darrer aspecte pot tindre una gran importància en una societat tan mancada d’una consciència històrica pròpia i crítica com és la valenciana.
Resulta inevitable parlar de superació del sucursalisme i de reivindicació d’un autogovern valencià enfront del centralisme espanyol (però també del de la Troika) sense fer referència al procés sobiranista català. Com ens hauríem de posicionar els valencians davant la possibilitat de la independència de Catalunya respecte d’Espanya? Al meu entendre, per abordar aquesta qüestió hauríem de defugir plantejar el debat en els termes de l’essencialisme identitari, ço és, la creença que els valencians (com qualsevol nació) formarien part o no d’una determinada comunitat nacional amb independència de la seua percepció subjectiva i de la seua voluntat política. Les nacions són comunitats imaginades, que diria Benedict Anderson[4], i també comunitats volgudes: no són entitats amb una existència objectiva al marge de les creences i la voluntat dels seus membres[5]. Plantejar la qüestió en els termes de l’essencialisme identitari consisteix en partir de l’afirmació dogmàtica que els valencians som (nacionalment) alguna cosa, amb independència de la nostra voluntat, per a deduir d’aquest dogma un posicionament respecte de l’independentisme català. Així, si partim de l’afirmació que els valencians SOM espanyols, no ens hauríem de sentir interpelats per allò que està passant en Catalunya. En canvi, si partim de l’afirmació que els valencians SOM catalans, la conseqüència lògica hauria de ser sumar-nos al carro independentista. S’incorre així en una espècie de fal·làcia política naturalista: es passa d’allò que suposadament som, a allò que suposadament hauríem de ser.[6]
Front als essencialismes identitaris d’un i altre bàndol, caldria adoptar un enfocament radicalment diferent de la qüestió: un enfocament que podríem qualificar de pragmatisme democràtic. Segons aquest punt de vista, la qüestió rellevant no seria analitzar què som o què no som els valencians, sinó valorar què convé més als valencians des de la perspectiva de la qualitat democràtica i del respecte als drets humans. En aquest punt, caldria defugir els tòpics. Per una banda, la independència de Catalunya respecte d’Espanya pot constituir una excel·lent oportunitat per crear un nou estat més democràtic i més just socialment que l’Estat postfranquista espanyol: en aquest sentit, no s’entén bé l’obcecació de determinada esquerra espanyola i espanyolista consistent a considerar que la independència no és res més que la trampa on la burgesia catalanista ha fet caure l’esquerra catalanista. Però per l’altra, determinats independentistes catalanistes també farien bé de defugir d’una vegada eixa imatge gairebé metafísica d’Espanya, segons la qual tots els espanyols serien poca cosa menys que uns feixistes i uns imperialistes sense remei: aquesta imatge constitueix un insult per a tots els espanyols, per pocs que siguen, que lluiten per les llibertats i es solidaritzen amb les reivindicacions dels pobles oprimits[7].
Aleshores, des del punt de vista del pragmatisme democràtic, què ens convindria més, als valencians? Romandre a Espanya o unir-nos a una Catalunya independent? Preferesc deixar la qüestió oberta i cedir-li la paraula al lector, sent conscient que els essencialistes espanyolistes m’acusaran de catalanista, que els essencialistes catalanistes m’acusaran d’espanyolista, i que uns i altres m’acusaran de voler nadar entre dos aigües. Bé: no són ells, els essencialistes d’un i altre bàndol, els lectors models en qui he pensat en escriure aquest article. M’adrece més aviat als qui prioritzen la democràcia i els drets humans a les identitats prefixades. Siga com siga, tres coses tinc molt clares. La primera és que qualsevol debat sobre quin és el millor marc nacional i/o estatal per al País Valencià, l’espanyol o el català, tindrà molt poc sentit mentre els valencians de baix no siguem capaços de traure’ns de damunt a la casta cleptocràtica que ens desgoverna des de fa quasi vint anys, una casta que, a més de corrupta i antisocial, és profundament antivalenciana. La segona és que, siga quina siga la preferència nacional i/o estatal escollida, els pobles del sud d’Europa (i això inclou, òbviament, els pobles que conformen l’actual Estat espanyol) estan obligats a col·laborar i a relacionar-se entre ells per tal de fer front a la dictadura del capital. I la tercera és que Podem, en tant que organització d’àmbit estatal/espanyol, no pot caure mai en les ambigüitats pel que fa al dret a decidir dels pobles en què encara cau, dissortadament, IU[8]: la sensibilitat envers la diversitat nacional de Podem serà un punt clau per tal d’arrelar en aquells territoris de l’Estat espanyol on existeix una consciència nacional diferenciada de l’espanyola/castellana (i això val també per al País Valencià).
Avançant-me a les crítiques dels essencialistes (els espanyolistes i els catalanistes) i dels reduccionistes (tant dels qui creuen que l’independentisme català no és més que una maniobra exclusivament burgesa, o dels qui consideren Espanya com una fàbrica indiferenciada d’imperialistes), faig meu el lema que Wittgenstein escollí en una ocasió per a caracteritzar la seua filosofia, pres d’El rei Lear, de Shakespeare: “Us ensenyaré a distingir”. Doncs això.
Enric Gil Muñoz
Activista de Podem País Valencià.
[1] VICENÇ NAVARRO, MARTA TUR I MARIA FREIXANET, “Causas y consecuencias del dominio conservador en el sistema electoral español”: www.vnavarro.org/?p=484&lang=CA
[2] ALBERT NOGUERA FERNÁNDEZ, “La incapacidad de la Constitución española de 1978 como marco jurídico para una transformación democrática”, en DIVERSOS AUTORS, Por una asamblea constituyente. Una solución democrática a la crisis, Madrid, Sequitur, 2012: http://www.ceps.es/images/pdf/asambleaconstituyente.pdf
[3] Sobre la desglobalització, són molt interessants les següents reflexions de WALDEN BELLO: www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=2758
[4] BENEDICT ANDERSON, Comunitats imaginades, València, Editorial Afers, 2005.
[5] ANTONI DEFEZ, Realisme i nació. Un assaig de filosofia impura, València, Editorial 3i4, 2009.
[6] Una interessant i intel·ligent defensa de l’independentisme des de premises no essencialistes, sinó des de la consideració de la utilitat d’una determinada construcció nacional (la dels Països Catalans, entesos a més de manera diversa), la podem trobar en ANTONI RICO: www.laveupv.com/entrevista/4577/els-paisos-catalans-seran-si-els-seus-habitants-volen-construir-los.
[7] En aquest sentit, és oportú recordar les reflexions que feia fa poc Vicent Partal, persona gens sospitosa d’espanyolisme precisament: www.vilaweb.cat/editorial/4172493/nostres-aliats.html
[8] Podeu veure sobre aquest tema la següent entrevista a Glòria Marcos: www.vilaweb.cat/noticia/4172453/20140211/gloria-marcos-puc-acceptar-traves-dret-decidir-pobles.html
