Recorde que la nit electoral del 24M pensava que el dictador realment era ara quan realment moria.
Fet realitat l’inici del canvi, obrim les finestres i l’aire renovat que ens entra pareix encara una mica aromatitzat per aquells personatges d’antany que tan mal ens van fer com a poble. Ens adonem que el darrers 20 anys de lluites només ens han portat a l’any zero, l’any zero per a renàixer com a militants, com a persones compromeses amb la llibertat del nostre poble i de la nostra gent. Apareixen necessitats, mancances, prioritats desconegudes.
Ací és quan jo personalment em pregunte quan serà possible en aquest país obrir un debat sincer, humà, sobre el dret a decidir, no només dret com a poble, com a col·lectivitat, dret a decidir com a persones, com a dones, com a homes, com a estudiants, treballadores, aturats i jubilats. Drets per exemple a participar de les decisions que els governants fan dels recursos econòmics que el poble dota per a l’Administració pública.
Un exemple clar és la Conselleria d’Educació amb Vicent Marzà i la decisió de tornar a l’àmbit públic el que allò públic aporta. Les dos Diputacions encara en mans del PP (Alacant – Castelló) van córrer per a negar allò que d’altra banda és tan lògic com purament necessari: ajudar les famílies perquè l’educació no es convertisca en un luxe, més encara en temps de la crisi capitalista. Un dret a decidir sobre les nostres coses i recursos, no ens haguera portat a la necessitat d’un canvi així amb deutes des de les administracions que entre tots i totes paguem.
Un dels passos que com a societat hem de donar és precisament el de conscienciació, d’activisme en allò que ens afecta de manera directa. Està molt bé tindre polítics de l’altura del conseller d’Educació, però millor estaríem si partits que viuen nugats a oligarquies econòmiques, religioses… no pogueren fer allò que al poble no li convé, allò que la societat civil no vol. Estic plenament convençut que una consulta del Partit Popular al Govern de la Generalitat quan començaren a desmantellar l’Educació pública a favor d’una concertada/privada haguera donat un no rotund i la impossibilitat de dur-lo a terme. També estic convençut que una consulta de la nova conselleria haguera tingut un ampli suport de la societat valenciana.
Només i gràcies a un reconegut i regulat com a màxima expressió de democràcia el dret a decidir és possible.
L’exemple de l’educació tan sols és un exemple, les dones són, de fet, una joguina en mans d’aquesta classe de partits, sempre posant-ho en dubte, encara que l’única veritat és que són les dones les que han de poder decidir sempre què fer amb el seu cos i vida.
Són els joves estudiants, als quals no els deixen decidir com aplicar els recursos perquè l’educació universitària siga realment un dret de totes i tots, per a tots i totes.
Són tants i tantes les veus callades, silenciades… per no tenir dret, dret a decidir.
Oriol J. Artero
Membre de la plataforma pel dret a decidir
