En menys de dos setmanes m’han acusat d’independentista. Però abans d’explicar les circumstàncies, us faré un resum de qui sóc i vosaltres trieu si voleu dir-me’n una tercera, una quarta,… vegada.
Nascuda de mare granadina i pare il·licità. Mon pare pensà que el valencià, la seua llengua pròpia, la llengua dels seus pares, dels seus avis, etc, no tenia futur i no volia que la seua filla aprengués allò que no tenia futur, per aquest motiu tots dos em parlaven en castellà.
La seua filla creix sense parlar valencià però comença a entendre’l gràcies a la TV3 i a Canal9, les quals estaven fent les primeres emissions al nostre País. Acompanyada de Son Goku i de Joan Monleon aprèn d’oïdes. I quan es posa l’assignatura de Valencià al sistema educatiu, doncs la cursa amb més o menys dificultats.
Arriba a la Universitat i coneix gent d’altres pobles de totes les comarques d’Alacant, fins i tot una companya de Callosa d’en Sarrià que ho feia tot en valencià i es comunicaven cadascuna en la seua llengua materna. Acaba la carrera i es posa a treballar del que pot, i el valencià desapareix de la seua vida, fins que arriba la crisi i reprèn la Universitat amb una altra carrera que l’apassiona: Educació. I quina sorpresa, l’únic grup on pot entrar és a la vesprada i completament en valencià.
En este grup, però la majoria parlen en castellà i els valencianoparlants fan pinya i no es relacionen massa amb la resta. Fins i tot, els mestres ‘de línia’ usen el castellà en les comunicacions orals de la classe. Esta xica, continua sense parlar amb fluïdesa el valencià, encara que va aprovant els exàmens orals de Didàctica del Català per l’esforç i predisposició que mostra.
Ella comença les pràctiques a un centre públic i d’immersió lingüística, on hi passa alguns mesos. I, de sobte, ja pot parlar valencià fluidament, ja hi ha un àmbit on el pot usar sense sentir-se ridícula o jutjada. Comprova,’in situ’, com els xiquets i xiquetes aprenen la llengua amb facilitat, inclús ella aprèn a la vegada nou vocabulari i noves construccions, la base que mai va tenir. Finalment s’enamora del sistema d’immersió i hi realitza el seu treball final de carrera.
Gràcies al seu treball final, comença a tenir contacte amb nous mestres i especialistes en la matèria que es tornen amics i amigues, aconseguint tenir nous àmbits on poder usar la llengua. Poc després troba treball en el menjador d’una escola d’immersió, amb la majoria de companyes castellanoparlants, però que usen el valencià, el seu valencià particular, per obligació; i acaba parlant valencià quasi tot el dia, a excepció de la seua llar on el castellà domina l’ambient.
Després del resum vital que us he fet, reprenc els delictes que em converteixen en independentista: el primer va consistir en posar música en valencià al menjador del centre educatiu on treballe actualment, un centre d’immersió, com he mencionat. Va ser en eixe moment que una companya de treball m’espetà el terme, una companya que vol treure’s el Mitjà per obligació i que odia el valencià, afirmació realitzada davant meu.
La segona vegada, va passar a una associació on sóc voluntària, havia de cercar unes cançons per a una activitat i un dels monitors ‘de broma’ em digué: “Pero no pongas música en catalán, independentista!” Resulta que el 80% dels monitors de l’associació són valencianoparlants, però fora de casa el castellà és la seua llengua i com que saben que m’agrada escoltar música en valencià, com també n’escolte en anglès o francès, un d’ells em digué això.
Ara jo reflexione, si per escoltar música en valencià, els castellanoparlants s’enfaden i els valencianoparlants també ho fan, crec que els faré cas, seré independentista i crearé la meua pròpia república.
Una on tot el sistema d’educació públic es vehicule en valencià i a partir d’ell es construïsca l’aprenentatge d’altres llengües. Una on la frase “háblame en cristiano” siga part d’una obra de teatre d’humor i no siga dita pel botiguer quan fas la comanda. Una on escoltar música, siga en l’idioma que siga no implique res més que el gaudi d’aquest art. En definitiva, una on el valencià no haja de demanar permís per ser utilitzat, per ser estimat; perquè al cap i a la fi, tot això m’ha passat perquè m’agrada el valencià.
Encarni Ibarra Martínez
Nascuda de mare granadina i pare il·licità. Mon pare pensà que el valencià, la seua llengua pròpia, la llengua dels seus pares, dels seus avis, etc, no tenia futur i no volia que la seua filla aprengués allò que no tenia futur, per aquest motiu tots dos em parlaven en castellà.
La seua filla creix sense parlar valencià però comença a entendre’l gràcies a la TV3 i a Canal9, les quals estaven fent les primeres emissions al nostre País. Acompanyada de Son Goku i de Joan Monleon aprèn d’oïdes. I quan es posa l’assignatura de Valencià al sistema educatiu, doncs la cursa amb més o menys dificultats.
Arriba a la Universitat i coneix gent d’altres pobles de totes les comarques d’Alacant, fins i tot una companya de Callosa d’en Sarrià que ho feia tot en valencià i es comunicaven cadascuna en la seua llengua materna. Acaba la carrera i es posa a treballar del que pot, i el valencià desapareix de la seua vida, fins que arriba la crisi i reprèn la Universitat amb una altra carrera que l’apassiona: Educació. I quina sorpresa, l’únic grup on pot entrar és a la vesprada i completament en valencià.
En este grup, però la majoria parlen en castellà i els valencianoparlants fan pinya i no es relacionen massa amb la resta. Fins i tot, els mestres ‘de línia’ usen el castellà en les comunicacions orals de la classe. Esta xica, continua sense parlar amb fluïdesa el valencià, encara que va aprovant els exàmens orals de Didàctica del Català per l’esforç i predisposició que mostra.
Ella comença les pràctiques a un centre públic i d’immersió lingüística, on hi passa alguns mesos. I, de sobte, ja pot parlar valencià fluidament, ja hi ha un àmbit on el pot usar sense sentir-se ridícula o jutjada. Comprova,’in situ’, com els xiquets i xiquetes aprenen la llengua amb facilitat, inclús ella aprèn a la vegada nou vocabulari i noves construccions, la base que mai va tenir. Finalment s’enamora del sistema d’immersió i hi realitza el seu treball final de carrera.
Gràcies al seu treball final, comença a tenir contacte amb nous mestres i especialistes en la matèria que es tornen amics i amigues, aconseguint tenir nous àmbits on poder usar la llengua. Poc després troba treball en el menjador d’una escola d’immersió, amb la majoria de companyes castellanoparlants, però que usen el valencià, el seu valencià particular, per obligació; i acaba parlant valencià quasi tot el dia, a excepció de la seua llar on el castellà domina l’ambient.
Després del resum vital que us he fet, reprenc els delictes que em converteixen en independentista: el primer va consistir en posar música en valencià al menjador del centre educatiu on treballe actualment, un centre d’immersió, com he mencionat. Va ser en eixe moment que una companya de treball m’espetà el terme, una companya que vol treure’s el Mitjà per obligació i que odia el valencià, afirmació realitzada davant meu.
La segona vegada, va passar a una associació on sóc voluntària, havia de cercar unes cançons per a una activitat i un dels monitors ‘de broma’ em digué: “Pero no pongas música en catalán, independentista!” Resulta que el 80% dels monitors de l’associació són valencianoparlants, però fora de casa el castellà és la seua llengua i com que saben que m’agrada escoltar música en valencià, com també n’escolte en anglès o francès, un d’ells em digué això.
Ara jo reflexione, si per escoltar música en valencià, els castellanoparlants s’enfaden i els valencianoparlants també ho fan, crec que els faré cas, seré independentista i crearé la meua pròpia república.
Una on tot el sistema d’educació públic es vehicule en valencià i a partir d’ell es construïsca l’aprenentatge d’altres llengües. Una on la frase “háblame en cristiano” siga part d’una obra de teatre d’humor i no siga dita pel botiguer quan fas la comanda. Una on escoltar música, siga en l’idioma que siga no implique res més que el gaudi d’aquest art. En definitiva, una on el valencià no haja de demanar permís per ser utilitzat, per ser estimat; perquè al cap i a la fi, tot això m’ha passat perquè m’agrada el valencià.
Encarni Ibarra Martínez
