Després de veure els resultats dels sondejos de la segona volta de les eleccions franceses, s’ha dibuixat un nou marc que ja hem vist abans. Exactament estem en el mateix marc que es va dibuixar en les eleccions americanes, amb dues opcions a triar: un reaccionari d’ultradreta o una reaccionària un poc més ‘light’ o millor emmascarada. En el cas francès, hem tornat a veure eixe marc Le Pen vs Macron.
Fent uns apunts ràpids d’aquest escenari podem dir, en primer lloc, que el descontent social l’està guanyant la dreta i l’ultradreta. Això ho comprovem en veure com a França, que a diferència dels EUA sí ha tingut moviments socials i sindicals visibles, es reflecteixen aquests resultats.
En segon lloc, l’espectre esquerra-dreta està completament desplaçat i moren tant l’esquerra com el centre, mentre que les opcions que estan donant-se als estats poderosos són la dreta o l’ultradreta. A més, estem veient que el discurs del populisme dretà menys condemnat socialment està expandint-se a passos accelerats.
En tercer lloc, podem veure que les màscares amb què l’ultradreta feixista s’ha estat amagant s’han dissolt i els missatges d’odi ja no necessiten ser amagats darrere d’eufemismes. A més, el debat sobre el sistema s’està evitant i encara que se conéixen els casos de corrupció i les injustícies, es prefereix anar a la ximplesa ideològica i a solucions senzilles a problemes greus. El sistema no perilla i el debat del seu canvi s’evita per garantir la seua perpetuïtat o perquè no es radicalitze.
Aquestes noves perspectives tenen perill per diverses causes. El perill de l’anomenat efecte crida podria provocar que es vera el feixisme com a guanyador en els països més poderosos del món com els nòrdics i els llatinoamericans, cosa que ja veiem als EUA i França.
Per part de l’esquerra, és necessària una reflexió autocrítica urgent i, en la meua opinió, possiblement baralles antigues (com anarquia vs comunisme) o el fracàs de la socialdemocràcia, que no sap cap on tirar de l’espectre. Aquest fracàs es veia vindre des del moment en què van voler convertir-la en defensora d’allò social i, alhora, del lliure mercat sense cap control, fomentant el seu salvatgisme o sense condemnar-lo. Un altre factor que considere és que no hi ha subjectes de contrapoder suficientment forts, hi ha una discussió gegant i totes les posicions volen tindre l’hegemonia i ser l’avantguarda de les classes treballadores, però ninguna es capaç de fer això efectiu ni de confluir en altres i cada vegada més veiem una dreta més hegemònica i poderosa.
