No té tampoc gens d’importància que, encara que la principal funció de RTVV, segons la mateixa llei de creació de l’ens, era impulsar la normalitat social del valencià, el valencià fos expulsat de seguida de les pel·lícules i dels programes de debat i tertúlia i reduït a la marginalitat. Caldrà que ho tinguem ben en compte, ara que les Corts han admès a tràmit la iniciativa legislativa popular per una ràdio i televisió públiques valencianes que reclama “la creació i implantació a tot el territori valencià d’un servei de radiodifusió i televisió […] de titularitat pública i realitzat íntegrament en valencià”.
Un il·luminat personatge, J. Leonardo Giménez, que exerceix de lingüista i analista tot terreny, ens ha obert els ulls al món real i ha diagnosticat al mil·límetre el problema de Canal 9: el valencià que usava era massa “culte”. Així ho explica en l’article “La realista Llista Fabregat” que ha difós fa poc InfoMigjorn. No era que fos massa poc ni a vegades massa pobre o castellanitzat. No. Segons ell, una de les accions més vergonyoses per la qual es recorda Canal 9 ─la censura unilateral i desgavellada en un mitjà públic de més de 500 expressions imposada pel director de l’ens, Fabregat─, va ser literalment una lloable mesura de “bon cultiu idiomàtic i d’audiència”.
És irrellevant que, amb la censura, Fabregat es passava per l’entrecuix el llibre d’estil aprovat i els criteris elaborats i acordats pels tècnics lingüístics i que imposava una llista desgavellada. No té importància el fet que el gran públic havia rebut amb absoluta normalitat el model de llengua utilitzat, fins i tot el més formal dels informatius. Desmentint totes aquestes minúcies, les conclusions de Leonardo Giménez, ben dignes ser transcrites literalment, afirmen: “I és que els cossos, siguen carnals, idiomàtics o d’audiència, necessiten bons cultius i complets. I això intentava la Llista Fabregat, que els valencians tinguérem gust per un valencià més saborós i més conegut”.
I encara va més lluny: la clau del fracàs de Canal 9 és que la censura es va quedar curta i per això, en una futura televisió valenciana, proposa multiplicar-la, com a mínim, per sis: “El seu defecte principal és que sols n’eren 543, les paraules recuperades. En calien més de 3.000. I ara que torne RTVV, amb Llista Fabregat inclosa, però corregida i augmentada”. Així conclou la seua clarivident anàlisi.
Perquè el lector en tinga un tast “saborós” ─com diria el Sr. Leonardo─, direm que la llista de Fabregat prohibia expressions vives i normals com debades, vegada, ampolla, sols, solament, semblar, recolzar-se o per altra banda. Prohibia pregar i s’imposava només demanar (fent-los equivalents), eliminava xarxa i xàrcia i s’imposava ret; vetava el vivíssim mitjan (“a mitjan matí”, p. ex.) i prescrivia mitant (ni tan sols la pronúncia real: mitan). En comptes d’Alemanya, assemblea i orquestra, imposava Alemània, assamblea i orquesta. Suprimia aleshores i agafar. S’havia dir sempre sello i mai segell. Enfermera havia de substituir infermera i malaltia podria tolerar-se, però alternant-la amb enfermetat.
Tot això ocorria ─cosa que Leonardo no menciona─ al mateix temps que Fabregat expulsava el valencià de les pel·lícules i d’una bona part de la graella televisiva. I alhora que, contra les recomanacions dels lingüistes, batejava unilateralment programes amb noms tan “genuïnament valencians” com Tria tres i no Tria’n tres ─la forma correcta que diria qualsevol parlant normal no castellanitzat─ per a un programa en què els participants havien de triar entre tres opcions.
Però la ironia es gira contra el Sr. Leonardo i la justícia poètica esclafa els seus propis arguments. Ell, tan defensor del valencià “saborós” i “genuí”, ell, que troba tan “realista” la llista de Fabregat i encara li sembla curta, no hauria pogut completar pràcticament cap de les frases del seu article “La realista llista de Fabregat”. La “realista llista” li hauria prohibit almenys acudit, blasmar, assabentar-se, aleshores, servei, mitjans de comunicació, a banda i segurament també estigma, relegar i llibresc. Però n’hi ha més: qualsevol persona competent en llengua ─i sobretot si es declara, com ell, partidari fervent del valencià “genuí”─ no hauria fet la falta de calcar del castellà l’expressió “muntar en còlera” en comptes de les correctes, genuïnes i més col·loquials encendre’s de còlera o encendre’s la sang ni hauria patinat amb blasmar confonent-lo amb bramar (“blasmar contra aquella prohibició”). Blasmar vol dir ‘desaprovar’, ‘censurar’ i porta complement directe (“blasmar aquella prohibició” i no “contra aquella prohibició”, que seria com dir ‘desaprovar contra aquella prohibició’). Ni hauria dit saber malament en comptes de saber greu (o, almenys, saber mal, com diu el Diccionari normatiu valencià que ell tant magnifica).
Mestre Leonardo ens relata que, en aquell temps, “Una estudiant en pràctiques em preguntà […] què sabia de les paraules prohibides en Canal 9”. I ell, prenent la paraula, respongué: “demagògies i fonamentalismes a banda, en realitat, era una llista que la direcció de Radiotelevisió Valenciana va entregar, per l’any 1990, als seus correctors per prioritzar 543 vocables o expressions molt usuals”. Aquells anys, de fet, un bon grapat d’assessors lingüístics de Canal 9, entre els quals jo mateix, vam ser despatxats de Canal 9 per voler exercir amb dignitat i professionalitat la nostra tasca, per aplicar el llibre d’estil d’un ens públic i no sotmetre’ns als desficacis i capritxos despòtics d’una divinitat que exercia de director com qui governa l’Olimp: el mateix director diví que reduïa el valencià a la marginalitat i que feia de programes de l’estil del de Monleón la insígnia i el model lingüístic de Canal 9. Però segons mestre Leonardo, els qui lluitàrem i lluitem contra tot això estem instal·lats en la “demagògia i el fonamentalisme” i ell, en la realitat i en la genuïnitat valenciana més pures.
Francesc Esteve
