Resulta summament gratificant poder llegir “De espectadores a ciudadanos: los públicos de los museos en el País Valenciano”, ja que resulta una anàlisi rigorosa i assenyada sobre el sentit que tenen i han de tenir els museus al País Valencià, allunyats de les consignes “oficials” i de l’oportunisme i les efímeres modes imperants i imposades pel “mercat”.
Des d’ací, vull agrair a Vicent Flor que tinga el valor d’exposar amb tanta lucidesa i sensatesa el que molts altres han estat “ignorant” i ocultant sistemàticament, sobretot quan eren i segueixen essent responsables institucionals i acadèmics de renom.
Lamentablement, ni els partits polítics ni les institució universitàries i la resta del teixit associatiu han volgut qüestionar i denunciar en el seu moment l’erràtica política museística i cultural oficial per temor a perdre certs privilegis i prebendes.
És just reconèixer que se salven alguns mitjans de comunicació, que a través de la tenacitat i valentia d’alguns periodistes s’han qüestionat les “ocurrències” en la gestió cultural pública.
Però ara assistim a un altre nou i trist espectacle, ja que els mateixos que van ser còmplices del desmantellament i abandó museístic i cultural quan governava el PP en totes les institucions valencianes, ara ofereixen plans museològics, sabent que no existeixen ni existiran les condicions financeres i recursos humans escaients per a fer-los realitat.
L’actual nau senyera dels museus valencians -i suposadament la segona pinacoteca d’Espanya-, el San Pío V de València, porta dues llargues dècades sumit en una profunda i dramàtica crisi, gràcies a la passivitat i negligència de les institucions i per l’absència d’un teixit social combatiu capaç de denunciar amb valentia, determinació i de manera eficient els “oblits” i l’absència de planificació, que permeten recuperar els museus i el Patrimoni Cultural Valencià, com una mica més que espais expositius o monuments emblemàtics que visitar per un grup de turistes avorrits en les seues estones d’esplai i oci.
A pesar que l’any 2005 el Ministeri de Cultura va exigir formalment als responsables de la Generalitat Valenciana la redacció del preceptiu Pla Museològic per al Sant Pío V, no ha sigut fins a fa uns dies que hem pogut conèixer l’esborrany del citat document. I tot açò gràcies a l’esforç de José Ignacio César Pinazo, en aquell temps director provisional des de feia pocs mesos.
Convé ressaltar que el San Pío V segueix patint una inadmissible falta de personal i una manca de suport financer adequat per part del Ministeri de Cultura, que és el titular del bé, per a poder disposar d’un present i d’una programació digna, atès que és la segona millor pinacoteca d’Espanya.
I les causes d’aquests ja crònics problemes estructurals, d’espai, de personal, de liquiditat financera… que arrossega el nostre millor museu valencià des de fa ja vint anys, és la falta d’una societat civil, capaç de denunciar el maltractament que rep per part del govern de Madrid i la indecent desídia dels anteriors responsables institucionals.
Malgrat tot, donem la benvinguda a la iniciativa de la Real Acadèmia de Belles Arts de San Carlos que, com sempre, arriba a València, però arriba tard, molt tard.
Tanmateix, hem de ressaltar que els principals responsables de la deterioració en els nostres museus i béns culturals té moltes causes que alguns pretenen ignorar maliciosament.
Sí, hi ha moltes causes, i una d’elles, i de les més evidents, és que els que ara ofereixen i exigeixen amb tanta contundència solucions, són els que durant molts anys han estat actius copartícips de l’abandó, desgovern i degradació dels nostres béns culturals, dels nostres monuments i dels nostres espais expositius.
Senyors Manuel Muñoz Ibáñez i Joan J. Gavara, vostès fan bo el refrany: “Després de caiguda la pedregada, toquen a temps”. Una altra vegada, tinguen vostès el valor d’atrevir-se a parlar quan toca i denunciar en el moment oportú, com uns altres portem sempre fent.
Antonio Marín Segòvia
Portaveu de l’ACR Constantí Llombart
