Per molt que ens tallen les ales, no ens podran aturar per Ricard Sentandreu

L’amic Vicent Andrés Estelles ens deia, en un dels seus poemes: “Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”. Doncs, aquest dia, per a mi, com a pilotari “professional” va arribar, ahir, dilluns 7 de novembre.

Aquest fet no ha sigut altre que assabentar-me, per premsa, que em tornaven a deixar fora, una edició més, del IV Trofeu Mixt Savipecho, un fet que, per als desentesos de la pilota, no els resultarà significatiu. Però, per a alguns dels que coneixen i viuen dia a dia aquest món, els pot arribar a caure la cara de vergonya i, sobretot, de tristor, en veure que no s’ha comptat amb un jugador com un servidor, un referent al món de la pilota, actual Campió de la Lliga Professional de raspall, ara fa 6 mesos, i primer campió d’aquest trofeu (el Mixt Savipecho) el 2013 juntament amb Dorin i Xoto contra Marrahí i Canari.

_{Ricard, Dorin i Xoto abans de la final de I Trofeu Mixt Savipecho. Bellreguard agost 2013.}

Curiosament, no he tornat a tenir l’oportunitat de participar en altra edició, fins i tot amb fets com el de l’edició passada on retiraren un equip de la competició per lesió de Waldo i amb la gran absurditat (comunicada a la premsa pel comitè que fa més de mig any que no es reuneix) de falta de rests competents que pogueren ocupar el seu lloc. A més a més, en aquesta ocasió, la mala corna i la mala fe ha abundat per totes bandes, ja que han confeccionat un dels 6 equips amb els meus excompanys de la lliga juntament amb un altre jugador, amb el qual no tinc cap problema, sinó tot el contrari. Sols em queda que donar-li l’enhorabona i desitjar-li molta sort com a company.

>
_{Final de la Lliga de Raspall 2016, 1 de maig de 2016. Oliva}

El que he avançat ha sigut tan sols la gota que ha vessat el got. Però, per a aproximar l’article tant al vell com al nou lector i posar-lo en situació, resumiré sols els meus últims 7 mesos de carrera esportiva, una carrera que, malgrat els nombrosos entrebancs, ha sigut fins a la data molt completa i de la qual estic més que orgullós.

Com contava Sergi Durbà al seu article El triomf del substitut: “Ricard era fa un any i mig un pilotari defenestrat i menystingut, tant des del punt de vista professional com des del punt de vista ideològic…” però que, amb molt d’esforç i treball i a base de demostrar partida rere partida, continuava estant preparat per a afrontar qualsevol repte. Com ara el repte que, dies després de conèixer en una primera instància que em tornaven a deixar fora d’una lliga (la de raspall) en la qual amb sols una participació al 2013 havia quedat tercer, em comunicaven, un dia abans de l’inici del campionat, que havia sigut seleccionat per a substituir, l’endemà, un jugador que estava lesionat feia setmanes.

Curiosament, els astres s’alinearen i vaig poder tornar a demostrar, una vegada més, el meu nivell, ja que vaig realitzar una gran competició i vaig finalitzar campió l’1 de maig a Oliva amb els meus companys Sanchis i Roberto. Em vaig consolidar, així, definitivament, com un dels jugadors més valorats de la nòmina professional de raspall.

Però poc va durar aquesta alegria. Pocs dies després, els reconeixements al campió arribaren amb una gran oferta de contracte a partir de maig fins a finalitzar l’any 2016 de la sucosa quantitat de 360 euros mensuals + 45 euros addicionals per cada una de les 8 partides al mes acordades. Un contracte que, evidentment, amb 28 anys i recent campió, em vaig veure obligat a demanar que revisaren amb una carta destinada al president de la federació i al president del comitè professional on els comentava que, bàsicament, l’oferta realitzada no era la suficient per a cobrir les despeses de material, entrenament, fisioteràpia, desplaçaments… que un jugador ha de realitzar pel seu compte si vol continuar al nivell competitiu idoni.

Aquesta carta no tingué la resposta negativa per escrit fins aquest setembre i, curiosament, no pels presidents, sinó per la mateixa empresa que em deia, al maig, que no depenia d’ells la contractació i que m’adreçara als presidents. Així que, com a jugador, continuava sense contracte, sense ninguna seguretat i, fins al dia de hui, tan sols cobrant 70 euros per partida contractada a càrrec de cada trinqueter.

_{Ricard a Castelló de la Ribera durant la passada Copa Diputació. Maig 2016. Foto: U.Ortiz}

Després d’una aturada forçosa en juliol per a treballar en l’escola d’Estiu de la UPV i, al mateix temps, recuperar-me d’alguna molèstia al muscle, vaig tornar a jugar partides de festes en agost i en setembre ja vaig reaparèixer per a jugar partides anunciades als diferents trinquets. Però, malauradament, una vegada més no vaig ser seleccionat per a jugar el prestigiós trofeu Mancomunitat de la Safor, curiosament un altre Trofeu que ja havia guanyat el 2012 junt amb Sanchis i Miravalles contra Moltó i Alberto, i el 2013 junt amb Moro contra Punxa i Canari, però que malgrat ser bicampió professional, campió de promoció el 2010 junt amb Xoto contra Guille i Sanchis i subcampió el 2011 junt amb el meu germà Guillem contra Malonda IV i Leandro III respectivament, no he tornat a tenir l’oportunitat de jugar. Per tant, tan sols quedava conformar-me a entrenar dur per a un individual de penosa consideració sobretot econòmicament (he cobrat 70 euros i sense premis en la primera eliminatòria contra Jeffry en la Llosa i 100 euros la partida de quarts de final en Guadassuar) i sense sorteig públic per a variar i amb molt poca unió i representació dels jugadors que ha fet que es disputara en penoses condicions. I, juntament amb els entrenaments, 8 partides diputades entre setembre i octubre, 8 oportunitats que, una vegada més, he tornat a aprofitar guanyant-les totes amb solvència, excepte una, l’eliminatòria de quarts de final de l’individual el passat 31 d’octubre contra l’actual campió i principal favorit de l’edició d’enguany, Moltó.

>
_{Final del Mancomunitat de la Safor 2012. Ricard, Sanchis i Miravalles campions}

_{Ricard i Moro al guanyar el Mancomunitat de la Safor 2013. Gener de 2014. Foto: J. Tomé.}

Per tant, i per a sorpresa final, m’assabentava ahir dilluns, 7 de novembre, d’una manera cruel com he comentat, del cartell del nou trofeu mixt Savipecho, que no ha aconseguit una altra cosa que per fi m’animara a escriure aquest article per a contar una realitat del món professional sobre la qual els jugadors estem anys reivindicant millores com a principals protagonistes i sols estem considerats com uns productes bruts d’aquest sistema que, tot i continuar tenint cada vegada més i majors deficiències, continua el seu funcionament amb total llibertat.

Com a jugador, espere que molts anys més, sols em queda continuar entrenant i gaudir al màxim de cada pilotada i ser una veu més entre tots els jugadors per a manifestar, a qui pertoque, la necessitat de tres punts que, sumats al punt de material i instal·lacions que vaig avançar en un article anterior, considerem imprescindibles:

. Un calendari anual de competicions
. Criteris objectius d’elecció de jugadors participants en cada competició
. Rànquing dels jugadors

Finalment, sols em queda agrair a tota la gent que continua confiant en mi i donant-me el seu suport, que sé que és molta: família, amics, companys, equip de treball, patrocinadors, trinqueters… i demanar-los que continuen fent-ho més que mai, perquè estic convençut que queda molt de Ricard com a jugador, però sobretot, com a persona conscienciada a fer tot allò possible per a aconseguir que un dia el nostre esport estiga al lloc que li pertoca.

Ara més que mai #SeguimiSeguirem

Ricard amb gran part de l’afició després de guanyar la Lliga. 1 de maig 2016. Foto: F. Planes.

Ricard Sentandreu
Pilotari professional