EL ROLEPLAYING
Així va ser; conversaven després d’haver fet un joc de rols molt interessant. El joc havia consistit en reproduir una primera entrevista amb una ciutadana en un Centre Municipal de Serveis Socials. L’alumna que m’ajudava s’havia inventat una història que reproduïa la realitat quasi desesperadament. Sincerament ho va fer molt bé.
EL CAS
La imatge era la següent:
Una dona, Lluïsa, de 47 anys amb dos fills de 5 i 7 anys a càrrec. Divorciada d’un home que no acomplia les seues obligacions. Amb la llum tallada i re-connectada clandestinament. Amb roba reconquerida del passat. Amb cara de pena, amb cara d’haver-se dit a si mateixa “no sé què fer” “no sé on anar”. Amb por al futur, o mes bé por al present. Una dona que s’encomanava als Serveis Socials i que demanava ajuda, potser per primera vegada en la seua vida.
Vàrem reproduir el clima adient per a una entrevista, les preguntes per tal de fer l’anàlisi de la situació, l’escolta activa, la hipòtesi de treball, el projecte d’intervenció, els objectius a assolir, els recursos a aplicar… L’activitat va resultar encisadora; res millor que la pràctica per tal d’arribar a comprendre la teoria. En acabar intercanviàrem punts de vista, apreciacions i preguntes, moltes preguntes.
LOLA
Lola, l’alumna que havia fet de Lluïsa, va ser la més directa i em va preguntar si moralment era lícit d’endur-nos la senyora, i els seus fills, a casa nostra per ajudar-los i protegir-los. Deia: “Jo tinc una casa buida, perquè no la puc fer servir per a esta senyora?”
La pregunta de Lola, carregada d’innocència, semblava fàcil de contestar; semblava un NO claríssim. És l’administració qui ha de procurar la protecció bàsica de les famílies amb carències greus; no? Som herois o heroïnes que puguem “salvar” el món? Però, a mesura que compartia el meu punt de vista, a poc a poc, jo mateix el posava en dubte.
COBRIM LES NECESSITATS?
En realitat cobrim les necessitats bàsiques de les persones? En realitat tenim els recursos adients per tal de cobrir eixes necessitats? Probablement no. Les alumnes, bocabadades per la qüestió s’animaven a indagar-ne més: “Però Ferran, es donen molt estes situacions?” Més dubtes, més paradoxes.
ON JO TREBALLE
On jo treballe, bàsicament els barris de Natzaret i el Grau de la Ciutat de València, la demanda habitual a serveis socials són ajudes econòmiques per manca de rendes. Els cal pagar la llum, l’aigua, els aliments, el material escolar, la llet del bebè quan no pots alletar-lo, per comprar medicaments. Qüestions totes molt bàsiques. Primeríssima necessitat. Algú s’imagina la impotència que suposa anar a Serveis Socials per poder comprar medecines i no emmalaltir?
EL SERVEI D’INFORMACIÓ
Cada dia, al Servei d’Informació, al voltant de 8 o 9 persones de cada 10 fan una demanda econòmica. Són demandes fetes majoritàriament per dones sense ingressos de cap tipus, que no saben com fer per donar de menjar els seus fills i filles, ni com vestir-los, ni com comprar-los material escolar. Que no saben si tard o d’hora els tallaran la llum o l’aigua, que han perdut sa casa o que han tornat a casa dels pares. Sí! – contestava a l’alumnat inquiet- sí es donen molt estes situacions!
I QUÈ PODEM FER?
Les xiques, i els dos únics xics que tinc a l’aula, ni respiraven. Crec que albiraven un futur professional poc encisador. I preguntaven : “ I què poden fer des dels serveis socials per estes persones?” Bona pregunta; Podem cobrir estes necessitats bàsiques i perennes amb les nostres prestacions econòmiques, les prestacions de l’ajuntament?
NO, no podem. NO. Sols podem cobrir-les eventualment donat que són prestacions no periòdiques que s’atorguen com ajudes d’emergència.
I les alumnes tornen a preguntar. Aleshores, què queda? Quins recursos podríem fer servir Ferran? En este punt és quan les coses es posen complicades. Se suposa que les Treballadores Socials som especialistes en conèixer i explicar recursos.
LA RENDA GARANTIDA DE CIUTADANIA (RGC)
Molt bé, podríem gestionar la Renda Garantida de Ciutadania. La RGC és una prestació bàsica que ha de cobrir mensualment les necessitats de les famílies més necessitades a canvi d’una contraprestació. Però la realitat és una altra, que la Renda Garantida de Ciutadania ni és Renda, ni és Garantida, ni és de Ciutadania.
– No és Renda ja que no es paga de manera regular.
– No és Garantida ja que es demora més de 12 mesos en aprovar-se.
– No és de ciutadania ja que deixa fora molts ciutadans i ciutadanes per exigències impossibles d’assolir.
Podrà esperar Lluïsa 12 mesos, o més, perquè li atorguen la Renda i així poder menjar? Probablement no. Ni ella ni cap de les moltes persones que es troben en la mateixa situació.
La cara de Lluïsa és un poema, la cara de les meues alumnes també ho és… Lola , la meua alumna preferida, és molt insistent: “Aleshores què fem? Com cobrim les necessitats més bàsiques de la gent?” I a mi em fa vergonya contestar-li, perquè el que fem és el contrari del que jo els ensenye als alumnes.
HEM TORNAT AL SEGLE XIX
Bé, a hores d’ara , el que fem és tornar al segle XIX. Sí, donem aliments als ciutadans i ciutadanes de València a l’estil del segle XIX. Sense respecte, estigmatitzant, marcant com a pobre. Augmentant l’escletxa entre els que tenen i els que no. Què té de respectuós amb la persona enviar-la cada mes a fer una cua, en el carrer, per tal d’arreplegar poca cosa d’aliments?
Com apoderem les persones, com els donem força, com els mostrem que poden canviar les coses i que són fortes i responsables si fem que els veïns i vianants que passen per davant els etiqueten com a “pobres” i “miserables” que arreplegaran menjar. Com és possible que els serveis socials gestionen este tipus d’ajudes segregadores i marginadores? És que no ens fa vergonya? L’espai que queda entre una cua d’aliments i una olla popular és malauradament curta, molt curta.
L’ESPERANÇA
Molt bé. Un bon professor ha de mostrar sempre la cara positiva de les coses, l’esperança, la possibilitat del canvi. Però a més a més una Treballadora Social ha de mirar sempre més enllà de la desesperança i ha de transmetre la il·lusió en fer canviar les coses i millorar-les. Així que, pregunteu-me. Què voldries tindre a disposició de la ciutadania en el teu treball i quefer diari?
JO VOLDRIA
Jo voldria:
– Prestacions Econòmiques Individuals suficients per tal de cobrir una demanda cada dia en augment.
– Rendes Mínimes de Ciutadania que es gestionen i s’atorguen en un temps raonable i curt.
– Prestacions i serveis de dependència suficients per tal de cobrir ja les necessitats de les famílies.
– Una política d’habitatge real i no segregadora.
– Un Pla de Serveis Socials que junt al Pla d’Inserció organitze una estructura, unes prestacions i un serveis adequats.
Tantes coses es podrien fer bé! Tan poc costaria! Però s’ha de saber i, per descomptat, s’ha de voler.
Però, en especial, voldria que aquells i aquelles que tenen la responsabilitat de la gestió i administració de l’Acció Social a la ciutat ens escoltaren. I que escoltaren la població que cada dia es mou entre la necessitat extrema i la desesperança. Vull, en definitiva, poder contestar-li a Lola, la meua alumna, que Lluïsa, Maria, Juana, Antonia i totes les ciutadanes i ciutadans necessitats de la ciutat tindran la protecció mínima que mereixen elles i els seus fills i filles. Que podran formar-se i buscar feina sense desesperació. I en un curt o mitjà termini una oportunitat se’ls obrirà.
Voldria contestar-li a Lola que, en definitiva, no caldrà que s’emporte Lluïsa a casa seua.
Tant de bo!
Ferran Senent i Domingo
Treballador Social i Sociòleg
Professor del Departament de Treball Social Universitat de València
