“Pensar en verd” la GVA exigeix, com si fos un trencaclosques impossible, ordenar les peces de forma diferent sense oblidar que la solució, al remat, ha de ser reconeixible.
Dins dallò que sanomena democràcia procedimental (Schumpeter), leuropeïtzació és un ariet que té la seua importància. Si entenem el procés de modernització europeu com una eina, com explica Barber (Strong Democracy. Participatory Politics for a New Age, 1984) en parlar de la democràcia electrònica, i que, com a tal eina, responga als valors culturals de la societat dins de la qual s’inscriu: si eixos valors són mercantils, la innovació mercantilitzarà la societat, i si en canvi la cultura és participativa, doncs el procés servirà per a fomentar la participació. Això implica que ens pertoca refer el trencaclosques guiats pels nostres valors de societat mediterrània comunicativa i porosa al món exterior. No existeixen marques a batre en l’score de la modernitat, però crec que a la ciutadania li queda clar que alguns canvis importants haurem dafrontar.
A l’inici de la Democràcia algunes aportacions europees revisaren els nostres plantejaments de gestió pública centralista i vella. Així, les polítiques de gènere i les mediambientals ens ensenyaren que calia portar pluralitat i diversitat a tots els àmbits de lacció pública, des de la Sanitat a lEducació, i des de l’Urbanisme al desenvolupament rural. De fet arribaren en el moment en què Espanya es descentralitzava i van ser les empentes palpables duna primera onada deuropeïtzació i modernització simultànies.
Ara, en altre gran moment de reestructuració de l’Estat de Benestar, cal enfortir eixe procés i, de pas, neutralitzar altres processos de globalització més temeraris. Sistemàticament shan aparcat els conceptes que la UE encunya (blue growth, bioeconomia, infraestructura verda), senzillament perquè no coincidien amb les nostres competències, tal i com quedaren redactades a la Constitució i al nostre Estatut. No sha entés la densitat, les possibilitats que hi ha darrere destes elaboracions, per a emmarcar els problemes reals. Hem de superar el raquitisme duna visió exclusivament ‘hisendística’ d’allò europeu, i cal que importem al més aviat possible els seus nous paràmetres de funcionament obert i interconnectat a tots els racons de ladministració, inclosa també la relació amb els administrats.
Una adaptació als nostres propis problemes hauria de passar per reordenar els departaments del Consell enfortint la relació executiu-legislatiu, les relacions interdepartamentals, lentrenament als funcionaris en la prevenció i tractament dels grups de pressió que estan sempre a l’aguait per traure profit al sistema.
L’estructura de departaments verticals està esgotada, els avantatges ja no compensen les contradiccions i disfuncions que produeixen. Cal separar cada política sectorial de les tasques transversals de gestió que les suporten, perquè puga desenvolupar amb més creativitat i eficàcia la seua tasca dincorporació de la innovació i monitorització, inclòs el disseny de sinergies compartides. Personal, contractació, intervenció, gestió de subvencions, entre altres qüestions clau, haurien de quedar reunides en una autèntica finestra única (i de fet, la Ciutat Administrativa 9 d’Octubre n’és un bon inici), resseguint el model deficiència de la Delegació dHisenda, o fins i tot inspirant-se en la separació entre administració docent i investigadora-administració de personal i serveis que existeix a totes les Universitats del món.
Això ens permetrà, primer, centrar-nos en lestricte treball de disseny de les politiques i de la seua avaluació; segon, entrar en una dinàmica d’especialització tecnològica de les tasques administratives i de comunicació digital més transparent amb ladministrat, i un tercer i no menys important objectiu, acabar amb la gruixuda “segona pell” dorganismes autònoms, fundacions i empreses públiques actualment existent, i aconseguir així una estructura on la informació i la innovació siguen fluïdes.
Una concepció del funcionament d’allò públic que realment simplifique, que ens permeta que la democràcia electrònica sadapte a les necessitats de la nostra realitat social, econòmica i territorial, per afrontar reptes com ara el mercat únic digital.
No podem seguir ignorant els missatges dEuropa, perquè ens estan oferint les ulleres de l’avantguarda, que són tridimensionals i ens guien a la realitat cap a on hauríem de projectar els nostres valors, potencials, recursos i desitjos. No tornem a deixar escapar eixe tren de modernitat.
Myriam Fernández Herrero
Professora Doctora
Universitat de València
Dpto dret Constitucional, Ciéncia Politica i de l’Administració.
Tècnic Superior de la Generalitat Valenciana
