Quan estudiàvem el Catecisme de xiquets, ens deien que hi havia “pecats per acció i per omissió”. Canvien els arquebisbes, i com han de fer mèrits en la seua carrera cap a la meta funcionarial, que és Madrid, perquè ja se sap, que “de Madrid al cielo”, no convé fer coses que ens puguen destorbar, i serien uns “ demèrits” en l’ascens “funcionarial”, com podria ser per exemple fer alguna cosa per la llengua dels valencians. És suficient aprendre algunes paraules, per eixir del pas i no molestar els que realment manen.
Vull explicar primerament el per què em crec autoritzat a opinar sobre això. La meua estima per la nostra llengua comença amb els meus pares. Era la meua llengua familiar. Mai he patit de diglòssia, aquella malaltia molt comú en molts valencians, que pensant que la seua llengua és inferior, creuen que han d’ensenyar els seus fills en castellà, perquè així prosperaran en la vida. En 1960, a l’antiga universitat del carrer de la Nau de València, quan em matriculava, vaig veure baixar per l’escala del rectorat Joan Reglà, Tarradell i el meu mestre Miquel Dolç parlant català. Si aquells homes tan “sabuts” parlaven la llengua que jo parlava amb els meus pares, és que era una llengua tan digna com qualsevol altra, de les romàniques, nascudes del llatí, i en aquell moment vaig deixar de patir “Diglòssia”. Acabada la carrera de Filologia Clàssica, a Madrid per cert, un estiu de 1966 amb un parell d’amics varem organitzar al Casino Mercantil de Xàtiva, un curset de valencià, sota la vigilància de la policia governativa. Estant a Terol, de catedràtic de llatí d’Institut per oposició “pota negra”, quan anàvem a Alcanyís a fer els exàmens de llengua als alumnes de la Franja de Vallderoures, sempre posava una pregunta dins l’examen, titulada “Lenguas de España”, i em contestaven “castellano, vasco, gallego, catalán, valenciano y el “chapurriau”, que hablamos aquí.” Mal anem, allò em feia reflexionar molt, queda molt per fer i explicar. En 1973 començarem a fer “estatges per la llengua, primer a Castelló i després a Alacant, dins del “Secretariat de l’Idioma”. En aquell curs un servidor començava a fer classes voluntàries a l’Institut Femení, d’Alacant, hui “Miguel Hernandez” com permetia la llei d’aleshores amb “las lenguas vernáculas”, que com saben els llatinistes és un adjectiu que ve de “verna” = esclau, o siga les llengües dels esclaus. El 20 de novembre de 1975, al diari “Información”, d’Alacant, en pàgines interiors, ja que en primera pàgina apareixia una altra cosa, una periodista “becària”, novament vinguda de Madrid em feia una entrevista respecte a les classes que fèiem per a professors a Alacant i Elx, jo mateix, Lluís Alpera i alguns altres. A l’estiu de 1984 a l’Institut “Penyagolosa” de Castelló i a l’estiu de 1985 a l’Institut “Sorolla” de València es varen fer les primeres oposicions per a càtedra i agregació d’Ensenyament Mitjà. Un servidor estava en el tribunal com a funcionari del ram. Durant 15 anys, des de 1993 fins a 2008 vaig ser president de la Junta qualificadora de la nostra llengua a Xàtiva. Tot açò em dona opció a parlar del tema. En tot aquest temps l’Església catòlica valentina no ha fet res per la llengua. I anem al gra.
El franciscà mallorquí Pere Riutort el 1975 va publicar el “llibre del Poble de Deu” per a la litúrgia catòlica, perquè és l’únic que utilitzen alguns capellans, molt poquets no us cregueu. El pobre home ha estat criticat, atacat i finalment oblidat. Com la majoria dels capellans no ho fan si no hi ha un text “oficial”, aprovat pel Vaticà, ja fa molts anys l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va preparar l’adaptació dels textos litúrgics, sols a l’espera que els bisbes de l’arxidiòcesi valentina els presente a l’aprovació de la Santa Seu. I cada vegada les esglésies més buides.
El meu col·lega, Ramón Haro cronista d’Agullent, fa un temps va redactar una carta documentadíssima sobre el tema dirigida al nou arquebisbe don Carlos Osoro, que ara se’n va a Madrid amb un pecat d’omissió. Ramón em va dir, “tu signaries aquesta carta”. I li vaig contestar, “Amb els ulls tancats, perquè amb el que tu hages posat allí estic completament d’acord”.
I arribà el dissabte 4 de setembre de 2010. Vaig anar a Agullent a visitar Ramón. No sabia que hi era l’arquebisbe. Quan es va acabar la missa a l’ermita de Sant Vicent, li vaig dir a Ramón:
.-Vols que anem a parlar amb ell, perquè veja que els qui hem signat la carta, no tenim banyes ni “rabo” com el dimoni?. No passa res, no crec que cap arquebisbe s’haja menjat ningú, per presentar-se.
Anem els dos a la sagristia. El secretari ens diu:
“El señor arzobispo tendrà mucho gusto en hablar con ustedes, después de desvestirse de los ornamentos, pues le gusta relacionarse con todos.”
La sagristia estava plena de capellans de la Vall d’Albaida, parlant amb la magnífica llengua, que allí es parla. En eixir l’arquebisbe, la majoria se’n passaren al castellà, perquè ja saben vostès que el valencià és de mala educació, amb els nouvinguts, que ens envia el Vaticà sense que els valencians es queixen de res. Amb els bascs o els catalans no s’atreveixen. “Tenemos a los valencianos por mas muelles”, que deia el condeduque d’Olivares.
:- Mire usted, nosotros y algunos más le hemos enviado una carta extensa (que estarà a la paperera, potser), sobre la aprobación de los textos liturgicos valencianos que ha hecho la Academia. Hemos querido hablar con usted para que viese quienes somos personalmente.
.- “Y por qué tendria que hacer, lo que no han hecho anteriores arzobispos?”.
.- “Pues porque no podemos estar esperando otros 300 años. Ja sabe que la aprobación de los textos, no “obliga” a que todos los sacerdotes los utilicen, sino que “puedan” utilizarlos en las zonas valencianoparlantes, según su criterio. Però existe un trabajo ja hecho y deberia estar aprobado por el Vaticano. Lo tienen los gallegos, los vascos, los catalanes. Los valencianos ¡no tenemos los mismos derechos?”
No sé si reflecteix la conversació total, que fou prou cordial, però més llarga, utilitzant tots els arguments, que ens venien al cap, quan hom ha estat tants anys dedicats a l’estudi i difusió de la nostra llengua. Ha passat el temps i estem igual. Se li haurà d’explicar també açò al nou arquebisbe, que és d’Utiel, castellano-parlant, però que la majoria dels seu feligresos són valenciano-parlants, i que no ha tingut temps d’aprendre valencià en els anys, que va estar a Alcoi, i ara vol que li’l ensenyem. Posteriorment a tot açò li vaig demanar audiència a don Carlos Osoro, per regalar-li un llibre que he fet sobre “El procés de la catedralitat de Xàtiva”, perquè coneguera millor la diòcesi. Es varen prendre nota de les meues dades i el telèfon i em varen dir: “Ya le llamaràn”, i encara estic esperant.
Tot açò és una autèntica “burla” per als valencians, i no vull furgar en la ferida. Per acabar vull narrar un “succeït” real que li va passar al meu gran amic Josep Lluis Bausset, natural de Paiporta i veí de l’Alcúdia, que va morir als 102 anys, home de Ciències, molt culte, apassionat de la música, soci fundador de la Filharmònica, amb qui vaig tenir el privilegi de compartir claustre a l’Institut d’Alzira, i acompanyar-lo tots els dilluns a la tertúlia i al concert del Palau de la Música. El sergent de la Guàrdia Civil, de l’Alcúdia, que no era valencià, li va dir un dia:
.- Don José, ¿cómo és que Usted, que tiene tres carreras, habla siempre en valenciano, como los paletos.
Bausset que tenia sempre una resposta preparada per a tot, li va contestar:
“.- Y en su pueblo, los paletos ¿Cómo hablan?
El sergent es va rascar el “tricorni” i li va dir: “Pues es verdad”.
Els valencians estaríem millor amb mitja dotzena de persones com Bausset. Aquesta és la millor medicina contra la diglòssia tan corrent pels carrers del País Valencià. I aquests jerarques de l’Església millor anirien si no es deixaren aconsellar per un entorn de valencians, que estan en contra de la llengua, i que si s’hagueren de presentar sobre el tema, en un tribunal, on jo estiguera actuant, tindrien el “suspens” assegurat. Fa uns dies a Camp de Mirra, després de la representació de l’obra del Tractat d’Almirra, i davant del monument al rei en Jaume I, dos senyores de la Generalitat, que ens “des-governa”, directors generals de no se què, tingueren la santa barra de fer el seu discurs en castellà. El comentari més suau entre els assistents era: “!Quina vergonya!”.
Agustí Ventura, catedràtic de llatí.
