Per una banda, els habitatges de la zona alta es van despoblant, a poc a poc, des dels anys seixanta. Els pobladors (llauradors) es desplacen a la part baixa del poble, que compta amb millors accessos per als tractors i automòbils que entren en la vida moderna d’aleshores. Uns altres emigren a la ciutat i el nucli antic es queda amb una densitat de població molt baixa i envellida. Per altra banda, al recer del Museu, vénen forans i artistes atrets per la vida rural, compren cases a bon preu i les rehabiliten. La qüestió és que, des dels anys setanta i fins a l’esclafit urbanístic de 2008, la restauració d’habitatges a Vilafamés va generar uns quants llocs de treball en el sector de la construcció. La inversió privada ha fet possible la restauració i rehabilitació de la part alta de Vilafamés, posteriorment reconeguda per l’administració com a Bé d’Interès Cultural (BIC) i descrita com “uno de los pueblos más bonitos del mundo”. També s’han restaurat edificis amb recursos públics des de l’any 1975, cal reconèixer-ho, com ara el Castell, l’església de l’Assumpció i l’estructura de la Sang.
Però queden encara molts béns públics en perill, arquitectònics i arqueològics, que necessiten intervencions urgents si no volem perdre’ls. Com tants altres pobles menuts, Vilafamés, sols amb recursos municipals, no pot frenar el deteriorament d’un patrimoni que és de tots els valencians. Les inversions són fonamentals, però, com a contrapartida, han de generar també riquesa en el sector turístic comarcal. Cada vegada més, el turisme cultural que s’interessa en conèixer “la història” està creixent i ha generat una mena de turista de qualitat que consumeix en el sector hostaler de la comarca. Aleshores, podem arribar a la conclusió que, a la llarga, les inversions en patrimoni generen riquesa econòmica i cultural. No és un luxe cultural, sinó una inversió carregada de futur.
Longi Gil Puértolas, regidor de Cultura i Patrimoni (Triem Vilafamés-Compromís)
