La casta, l’oligarquia, els poders fàctics…no ens ho faran fàcil, és clar. Tenen molt a perdre.
La gent, els ciutadans, les treballadores i treballadors, eixe famós 99%, hem de tindre la capacitat d’entendre les proposicions que se’ns faran, valorant la trajectòria de qui les fa, més encara, hem de llegir entre línies, extraure el missatge no escrit que, segons casos, serà el veritable missatge, Vull dir que hi haurà PROPAGANDA electoral, mitges veritats i, directament, falsedats durant aquest llarg període.
Això ja ha començat fa algunes setmanes quan s’ha dit que la crisi-estafa ha acabat. Deixat de banda que hi ha qui no ha patit aquesta terrible i cruenta estafa (reestructuració del capitalisme mitjançant acumulació de la riquesa extreta deixe 99%, li diem altres), el què ens diuen no és gens nou, ja ho han fet en altres ocasions. El missatge que ens volen fer empassar està clar, és senzill, és esperançador, pot calar: La crisi s’ha acabat. Quin cinisme! Diuen el que la població tant necessita escoltar. A més s’utilitza tot el poder mediàtic disponible per difondre la bona nova.
I en què està basat el missatge? Doncs en les grans xifres i dades macro-econòmiques, augmenten les exportacions, baixa latur, hi ha més afiliacions a la SS. Si, val, però a peu de carrer, al nostre nivell, que més dóna que augmenten les exportacions si el meu poder adquisitiu, si allò que tinc, disminueix dia a dia. Que maquillen les xifres de latur comptabilitzant com a nous llocs de treball contractes de dies o setmanes no evita el 24% llarg daturats, percentatge que creix si parlem d’atur entre la gent jove, i això que moltes persones han hagut de migrar per tenir un futur digne.
Siguem realistes, el panorama que ens queda després d’aquesta reestructuració capitalista és el d’una oligarquia terriblement reforçada, amb molt de capital acumulat, disposada ara a obrir una miqueta la mà i deixar caure algunes engrunes. Hi ha una gran massa treballadora de reserva (24%) disposada i necessitada de treball, que es veurà obligada a acceptar treballs amb pitjors condicions laborals de les que tenien fa tan sols 7 anys.
Tot això amb la col·laboració indispensable dels diferents governs (bé, no tan diferents, i tan sols dos) que han mantingut el poder en els últims anys a nivell estatal i autonòmic, que han legislat en moltes matèries en contra de la classe treballadora i s’han plegat a interessos privats. Mireu sinó les successives reformes laborals (i que no facen més, per favor!), la llei mordassa, la llei de seguretat ciutadana, aquell canvi exprés de l‘article 135 de la inamovible i intocable (segons per a quines coses) constitució del 78.
Ara que els interessa que ens relaxem i pensem que el pitjor ja ha passat ens bombardegen mediàticament dient-nos que ens estem recuperant i això pot fer que augmente el consum intern perquè qui arriba més o menys a fi de mes pot permetre’s alguna “alegria”. Així funciona també l’economia, per percepcions. Ja s’ha estudiat la influència dels missatges negatius o positius sobre les poblacions que poden provocar ones d’estancament econòmic (por, reducció de les despeses per la incertesa, deixem d’eixir a sopar, al cinema, no viatgem…) o tot al contrari un efecte de reactivació, com pot estar succeint en aquests moments.
No deixa de ser una enganyifa. Estem veient com es continua actuant de la mateixa manera que abans de la estafa, com si no haguera passat res. L’estat continua amb la seua política centralista fent inversions en els AVE innecessaris, sustentant aeroports deficitaris, prorrogant innecessàriament concessions d’autopistes més que pagades, indemnitzant Castor quan ha fracassat un projecte que mai s’hauria d’haver posat en marxa i que, a més, ha provocat milers de terratrèmols i un gran risc per a la població. Totes aquestes actuacions i més detrauen pressupost d’altres partides com sanitat, educació i serveis socials que van dirigides a cohesionar les poblacions i donar-los les eines necessàries per tenir i desenvolupar una vida plena, digna i feliç.
Assistim perplexes a l’última ocurrència de l’alcaldessa eterna de València. La traca final. Alguna cosa innovadora? Una última idea genial de les seues? Doncs no! Una revisió del PGOU del Cap i Casal per a construir més a costa de l’horta, un últim regal als amics de la rajola i l’especulació, xe tu! Com si no haguera passat res en aquests anys.
El que hem dit, penseu bé el vostre vot, volem més del mateix? Com diu David Fernández, tenim l’alternativa de fer política nova, de trencar amb un passat depredador. Ens hauria de quedar clar, sobre tot, que després de les eleccions, al dia següent, continua la lluita perqu es complisquen els mandats del poble treballador. Només un canvi de partits no serà suficient per a canviar unes estructures arrelades. Cal que fiscalitzem, calen assemblees i una pressió popular que mantinga viu el qüestionament a ’l’statu quo’ i marque la direcció dels canvis. Cal allò que s’ha reclamat de sempre, però amb més força aquests últims anys des de 2011, participació, democràcia real, Dret a Decidir.
Xavi Pérez
CUP Almàssera
