País sense nom, Comunitat sense ànima, per​​​ Salvador Sendra

Últimament, no sé si per percepció personal o bé per flagrant realitat, estic assistint a ressorgiment dels vells conflictes que tant de mal han fet a la nostra terra i a les nostres gents. Que si País, que si Regne, que si Comunitat Autònoma… poden semblar aliens a moltes ments de molts conciutadans nostres, però, per a alguns, eixa qüestió és, si no vital, d’alta importància. Durant molts anys, més de 20, hem presenciat, viscut i patit un règim que no sols ha evitat mirar cap a la nostra terra, sinó que amb una dualitat visual digna d’un camaleó, i altra moral digna del Doctor Jekyll, ha mirat amb admiració i genuflexió Madrid i amb repulsa i odi Barcelona. Ara que l’actual Govern valencià, si no perfecte, almenys, ha abandonat el discurs essencialista dels seus predecessors i es preocupa, almenys mínimament, de promocionar la llengua, la cultura i els lligams històrics amb altres territoris de l’Estat, surten dinosaures i bestioles vàries criticant la simple comunicació amb Catalunya.

Per exemple, recordem Bonig acusant de traïció a Puig tan sols per haver-se reunit amb el seu homòleg Puigdemont, o la immersió lingüística, per ficar un altre exemple. A mi em resulta molt graciós que critiquen la dita immersió perquè, a mi, almenys, no m’han preguntat en quina llengua volia la meua ensenyança, ni a mi ni als meus pares. Directament, en castellà, sense contemplacions. Això no és immersió? No ho és. És imposició. És invasió. És obligar els xiquets i xiquetes a estudiar en una llengua forastera, que sense ànim de menysprear, no és la pròpia d’aquesta terra. I el perjudici que diuen que dita immersió provocarà al castellà no és tal, perquè una llengua omnipresent als mitjans de comunicació, tant escrits com a la televisió i la ràdio, a la publicitat, i amb centenars de milions de parlants al món, no corre perill. La tercera llengua més parlada no corre perill. Però estudiar plenament en valencià sí que és una imposició segons la camarilla. I, a més a més, que no és valencià, sinó català modificat i totes les històries que ja sabem, i que la gent “no lo habla ni quiere porque está catalanizado” és l’excusa més lamentable i patètica que he sentit per a no parlar la nostra llengua. Si es vol parlar, es parla, dóna igual que es pronuncie amb accent de Vinaròs, de Catarroja, de Gandia o de Tàrbena. O de Tortosa, Fraga, Sabadell o Pollença. Tots ens entenem, i si no es parla és per pur menyspreu. Pur odi. Per no voler-nos alçar i reivindicar la nostra categoria històrica, el nostre finançament i el nostre futur.

La nostra política ha de ser nostra, i no hem deixar-la en mans d’uns quants oligarques assentats a la Meseta, ja que ells sempre jugaran en la nostra contra. Ens diuen que el nom País Valencià és una degradació de la categoria històrica: res més lluny de la realitat. És l’evolució lògica del nostre territori. A aquells que diuen que “som Regne”, els contestes que no ho som, que no tenim lleis diferenciades, no tenim estructura estatal i que no tenim Rei. Molts d’ells, si no la majoria, responen que és veritat, però que tenim un Rei en Espanya que és Rei de tots. I s’autoproclamen valencianistes… Recolzen i veneren un rei castellanofrancès descendent del que ens va envair, ens va criminalitzar, ens va anul·lar com a poble i va cremar el nostre país sense miraments ni contemplacions, un rei que va assassinar i perseguir els opositors i que va imposar el model d’estat actual, amb molt poques modificacions. Si Espanya s’hagués construït amb consens, pactes i pau, respectant la història i la personalitat de cada Nació de l’Estat, ací no passaria res, però per desgràcia els ciments d’Espanya són plens de budells i sang, de morts i represaliats, d’obscurs pactes a l’ombra. Que País és un singular de Països (Miguel Ramón Izquierdo dixit) i que ací entren els Països Catalans. Molt bé, una explicació simplista però efectiva, digna dels aquelarres de la RACV. Vés a Euskadi a dir-los que si s’anomenen País Basc, també són un país català. O que els Països Baixos també són catalans.

Aleshores el País d’Oz també és un país català i l’home de llauna ens vol furtar la paella amb el beneplàcit de Dorothy i els diners de la bruixa del Nord. I els que suporten “Comunidad Valenciana” com a nom i solució de pau, directament ja no és que odien, sinó que els dóna absolutament igual aquesta terra. Un nom asèptic, despersonalitzat, indigne i insultant. Una imbecil·litat criticada fins i tot pel creador (o això es diu) del terme. Una simple regió d’Espanya, el “Levante Feliz” de “paellita y playita”. Un país amb una gloriosa història i cultura reduïda a tres províncies. Una mena d’esquarterament en tota regla. M’agrada comparar el País Valencià amb una víctima del maltractament, espere que no se’m mal interprete.

Evidentment, el País Valencià és la víctima, Madrid el maltractador i Catalunya la nostra família. Nosaltres som la víctima i la nostra família ens diu que deuríem de deixar-ho tot, que no hem de suportar aquest maltractament i que tenim tot el seu suport, però que no vol ficar-se en la nostra vida ni ocupar el lloc del maltractador. I el maltractador ens diu que ens estima, que vol que estiguem sempre amb ell i que “sin ti no soy nada”, però a l’hora de la veritat ens cauen hòsties per tots els costats. I com en la majoria dels casos, al final la família són els dolents, els que no volen que estiguem junts, els que sempre ens han odiat i menyspreat i que volen apropiar-se de la nostra ànima. Malauradament, ja sabem com acaben molts casos de maltractament i està en les nostres mans el fet de posar remei a la situació. Parafrasejant Fuster: “M’odien, i això no té importància. Però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té”.

Salut i País, companys.

Salvador Sendra Ochs