La primera vegada que vaig llegir que Compromís “obria la porta” a negociar amb Podemos un pacte electoral, la idea em va parèixer totalment desencertada. Però ara mateix crec que seria una molt bona idea. Tractaré de raonar per què.
En primer lloc, Compromís té, o (millor dit) pot tindre, un problema greu amb Podemos: molts dels vots dels qui estan més farts de la situació actual, que busquen un partit que siga realment alternatiu, diferent -la destinació dels quals pareixia clar que seria Compromís-, poden anar ara a Podemos. Compromís s’arrisca a quedar-hi prou per darrere, amb la consegüent pèrdua de força política que això tindria. I un pacte postelectoral, per a governar, entre PSPV, Podemos, Compromís i, possiblement, EU, per aquest ordre d’importància, deixaria Compromís amb poca força en comparació amb l’alternativa d’una coalició electoral amb Podemos.
Des de la perspectiva de Compromís, tampoc no és regalar-li res a Podemos. Certament, la coalició els “asseguraria” la consolidació, però esperar que ells sols fracassen no em pareix realista. La força mediàtica de Podemos en l’àmbit estatal és molt gran i això és el que més influeix en una gran part de l’electorat valencià. En solitari, com a molt, podrien baixar una mica respecte als resultats que els pronostiquen les enquestes. Però també pujar més.
Així les coses, crec que la proposta hauria de ser presentar una llista conjunta amb candidats alterns d’una formació i l’altra, i amb Mònica Oltra de cap de llista. Oltra seria la millor baula d’unió entre les dues forces polítiques: és del sector de Compromís més pròxim a Podemos; a aquests sembla que els agrada, i és segur que no tenen un candidat millor; és la líder valenciana millor valorada, etc.
La raó principal per a aquesta unió és la següent. Si mirem les darreres enquestes, especialment la del 9 d’octubre d’El País, veurem la diferència que podria marcar: amb una coalició electoral, Compromís-Podem podria fer efectiu el cobejat sorpasso al PSPV i arrabassar-li el lideratge de l’esquerra. Si ens guiem per les dades concretes de l’enquesta esmentada, estaríem (virtualment) en 31 escons contra 29 del PSPV (28,3% dels vots contra 25,8%). Perquè l’objectiu ha de ser passar davant del PSPV, i no conformar-se amb un govern de coalició a rebuf. I encara més: se li podria disputar i tot el primer lloc al PP (32 escons i 29,9% dels vots, segons aquesta enquesta); i això sense comptar EUPV, amb la suma del qual hi hauria un bloc d’esquerra alternativa hegemònic (38; 36,7%).
Amb aquest resultat, ja no sols tindríem canvi, sinó que, a més, ja no seria el PSPV el partit que el dirigiria. Seria Compromís-Podem, amb Mònica Oltra postulant-se a presidenta de la Generalitat. Comparat amb estar per darrere del PSPV i ser Ximo Puig qui haguera de prendre la iniciativa per a formar govern, és una situació enormement més avantatjosa, tant per a Compromís com per a Podemos -que no hauria de debatre’s entre donar suport o no a un govern del PSOE. Compromís-Podem passaria a ser el motor del canvi; serien els líders del nou govern. I no diguem com canviaria la cosa si a més s’arribara a depassar el PP i guanyar les eleccions com a primera força política; una cosa que sols podíem somiar fins fa ben poc i que seria possible amb la coalició.
Tinc clar que alguns pensareu que aquesta victòria acabaria sent pírrica, per la renúncia a gran part del programa que podria suposar per a Compromís (i més encara per al Bloc). Dues respostes. En primer lloc, aquesta renúncia pot acabar passant igualment, amb un pacte postelectoral -i ser major per la pitjor situació proporcional. Però, també pot ser que la renúncia no siga tan gran: Podem i Compromís poden arribar a bons acords en política social i econòmica, en la lluita contra la corrupció i la regeneració democràtica de les institucions valencianes, en la recuperació de l’autonomia cultural (i audiovisual) valenciana, en la restitució a una societat civil malmesa i humiliada, etc. El punt calent serien les qüestions identitàries i lingüístiques i la reclamació al govern central d’un finançament més just. En açò, Podem no està definit, però crec que podria ser prou condescendent (encara que no hi crega), sempre que no li reste “popularitat” a nivell espanyol. Fet i fet, podria presentar-ho a Madrid com una defensa de la pluralitat “dels pobles d’Espanya” i vendre la coalició com un front anticasta en un territori que des d’allà (i des d’ací) es veu com a especialment corrupte i devastat per la dreta. Sens dubte, hi apareixeran diferències, i seran necessàries algunes renúncies, però això passarà de totes maneres; el que cal és tractar de minimitzar-les.
Sergi Rosell
