De boles va el joc, de les boles amb numeret, com les del bingo, que determinen el tema a desenvolupar en un examen i de l’atzar, també, d’un sorteig que configura els membres d’un tribunal d’oposició, cadascú amb les dèries, els prejudicis i la resta de misèries humanes respectives. I, si ja és susceptible de qüestionar l’equitat d’un procés selectiu, si afegim el risc de fer servir amb normalitat la llengua pròpia del País Valencià, doncs, què us diré? La quantitat d’esforç, temps i diners dedicats per a l’aspirant a superar una oposició resulta inútil.
I bé –pot argüir algú–, l’opositor ja sap a quina situació s’enfronta quan decideix participar en un procés selectiu. Sí, i tant! Però, també hi ha una llei a aplicar que els tribunals, generalment poc avesats en dret administratiu, desconeixen i, també, uns drets de les persones, les que s’examinen, que s’han de respectar. L’article 9.3 de la sacrosanta Constitució dels espanyols diu que: “la Constitució garanteix el principi de legalitat, la jerarquia normativa, la publicitat de les normes, la irretroactivitat de disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals, la seguretat jurídica, la responsabilitat i la interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics”.
Atenció!: “La interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics”. Un tribunal d’oposició és poder públic i, doncs, no pot ser arbitrari. El problema és que, generalment, ho és perquè –ja ho he esmentat més amunt– les dèries, els prejudicis i les misèries humanes hi són presents. Ara, hom parla massa sovint del canvi: el PP ja no exerceix el poder directe al govern autonòmic. Però, quin canvi? El Sr. conseller d’Educació i d’altres coses és el responsable d’una gran pífia: la convocatòria d’un procés selectiu per a l’ingrés als cossos docents que peca dels mateixos errors del passat, els de les administracions del PP i els anteriors de l’època Lerma i que persevera en els vicis –sembla ser que ben consolidats– d’un sistema desfasat i indignant per a reclutar els professionals responsables de l’educació en aquest país nostre tan llatzerat per l’atac constant a la cultura pròpia, inclosa la poca cura pel que fa al coneixement del valencià, en la designació dels membres que formen part dels tribunals i les comissions que estan per sobre.
Vaig demanar, sempre en valencià, que el tribunal m’explicara el perquè de la meua nota irrisòria, però, fou debades. Arbitràriament i fent gala de gran opacitat, es negà. Tot plegat, com diem a la meua terra, Alacant, ‘caguerà de bou’. Així que jo, fava, m’he quedat igual que estava, amb un pam de nas i a l’abisme de l’atur. Vegeu!: No puc ser professor de Geografia i Història, tot i –pense– el meu bon exercici realitzat per la benastrugança d’una bola, els meus coneixements, que de debò en tinc, i les meues capacitats en una disciplina, la història, a la qual he dedicat tota una vida d’estudi.
En fi, vet ací la meua tribulació, meua, sí, però també la d’altres moltes persones a les quals les arbitrarietats dels poders públics, a dretcient o per simple ‘burrera’, condemnen a l’ostracisme acadèmic, lamente, de veritat, dir-ho. Però, ací, en aquest país, el gossos han canviat de collar, potser, però gossos són i, com és costum, ben opacs, no gens transparents. Ah, i si no saben valencià, com des del ‘lermisme’ ha succeït, no passa res.
David Garrido
