El conflicte subjacent entre les dos paternitats (és a dir, llibertat i igualtat) és difícil, complicat i molt espinós, perquè les dos es reclamen l’únic pare de la criatura. La fórmula tradicional de superació és acudir al famós consensus pactat per les majories com a marc establert de les regles que obliguen tothom, d’origen democràtic i naturalesa normativa. Es pot interpretar també com la imposició del pensament del bloc social dominant i que elimina qualsevol opinió dissident de les minories socials, la qual cosa suposa el risc de la liquidació de la pluralitat en la societat. Una pluralitat social que compleix el mateix paper que la biodiversitat en la naturalesa: una esperança d’evolució i de vida. No és cap secret que mitjançant un consensus el bloc dominant del bipartidisme imposà el model de l’estat actual.
Una fórmula anticipada per establir un futur consensus és arribar a una aliança electoral en lloc d’afrontar una rivalitat competitiva en les urnes entre forces polítiques amb objectius o estratègies semblants. A més a més, aquest fet és necessari per superar els entrebancs en la representació proporcional real, creats pel consensus del bipartidisme amb la distorsió de la província com a districte electoral -i no pas el partit judicial o el territori autonòmic- i el sostre del límit de diputats. Un frau electoral que s’arrastra de forma penosa al llarg dels segles XIX i XX, en companyia dels borbons, la corrupció i els cops d’estat dels militars.
Tanmateix, aquesta facilitat per trobar-hi un consensus anticipat mitjançant una aliança electoral porta dins un mecanisme d’autodestrucció atès que l’activitat política no s’atén pas a les regles matemàtiques i respon millor a les relacions de poder. Perquè la política aspira sempre al poder i manté fixa la perspectiva del seu exercici com a fonament per realitzar el projecte singular de cada partit. Així, tothom sap que en política tres més dos no en fan cinc, i fan quatre o fan sis, segons es resten o se sumen les aliances.
En aquesta segona volta electoral em sembla un encert l’aliança amb l’esquerra unida d’‘Ara és el moment’. Molt bé. Per contra, em sorprèn i no entenc pas la hipòtesi d’una candidatura al Senat d’aquesta marca electoral amb el PSOE, sota el reclam d’”entesa valenciana”. La primera suma, la segona, resta. I, en qualsevol cas, no són el mateix, igual que el fil negre no té res a veure amb el sabó, malgrat que les dos coses siguen útils per als vestits.
No puc pas entendre que es justifique la necessitat d’una “entesa valenciana” per guanyar-li al PP set senadors. Mai. Perquè aquest número, d’entrada, no proporciona la majoria del Senat, que continuarà en mans del PP i a mercè de la resta de senadors provincials i dels de Ceuta i Melilla. Tampoc cal dir que servirà per facilitar al Senat les lleis progressistes que es voten al Congrés atès que la superior facultat legislativa ja la té el Congrés en l’aprovació final de les lleis i pel fet d’estar situat per damunt de les esmenes del Senat, d’acord amb l’artícle 92.2 de la Constitució. És clar que aquesta supremacia no li serveix per a les reformes constitucionals (arts. 167 i 168), però aquest és el blindatge antidemocràtic aixecat front a les generacions futures per la famosa “transición democrática” amb el consensus principal del bipartidisme. En últim cas, la reforma constitucional mai vindrà de la mà del PSOE per un grapat de raons. N’estic segur.
Per contra, aquesta “entesa” tracta d’amagar la responsabilitat centralista i jacobinista del PSOE i, per tant, la crisi institucional actual de l’Estat. Tesi defensada com una troballa definitiva pel fet que hi existeix una fórmula valenciana de convivència política, la qual cosa em fa l’efecte d’un dejà vu d’aquell insuportable paradigma de “El levante feliz” dels temps de la coentor. Una oferta electoral frívola per arriscar la gallardia demostrada per Podemos en mantenir el dret a decidir després de la passada campanya electoral. Posició política que no sols és d’agrair, sinó que, a més a més, ens ha fet gaudir, a alguns, al llarg de la investidura fallida del Pedro Sánchez. Sobretot pels infantils (i perversos) intents del PSOE, PP i Ciudadanos per mantindre invisible l’existència de les nacionalitats de l’Estat, qualificades com a perilloses enemigues d’aquest.
No trobe possible un consensus futur sobre el model de l’Estat dins l’”entesa valenciana pel Senat”. I deixar de votar a un dels tres candidats és una malifeta pròpia d’un trampós. És evident que els sistemes democràtics europeus s’enforteixen mitjançant els acords de les majories, però acords per projectes semblants, no pas antagònics. I, fins ara, per allò vist al Congrés, no puc creure raonablement que Podemos i el PSOE estiguen d’acord sobre el model de l’Estat. Cosa ben diferent d’un possible pacte de govern en el futur. Hipòtesi que es resoldrà en la següent legislatura.
En definitiva, i si em permeteu la ironia, crec que Rajoy no té la patent de la famosa frase “Luís, sé fuerte. Ten ánimo”. També és molt probable que li la digués Felipe González a Barrionuevo quan el va acompanyar a les portes de la presó de Segovia. Sense el meu vot, “Entesa”.
Josep Lluís Albinyana i Olmos
