La imatge que el lector té a la vista és la d’uns estudiants que visiten un museu. No sé quin museu és. Supose que en deu ser un de la ciutat holandesa d’Amsterdam. Ho dic perquè el quadre que es veu rere els estudiants és “La ronda de la nit” de Rembrandt. És una obra que també és coneguda com “La companyia del capità Frans Banning Cocq i el tinent Willem van Ruytenburch”. Tots els personatges que surten en la pintura van pagar cent florins per eixir representats. Rembrandt el va acabar de pintar l’any 1642 i presidia la cambra principal del quarter dels arcabussers d’Amsterdam. Com el lector pot comprovar és una composició amb molt de moviment i que no deixa indiferent a qui l’observa. Hi ha molts detalls per a no avorrir-se.
El grup d’alumnes que s’asseuen al banc que hi ha davant el quadre no el miren. Tots estan ocupats furgant els seus mòbils. Possiblement estiguin més que cansats d’anar de cambra en cambra del museu. Sol passar quan anem a visitar amb poc de temps un museu. Però quan es tracta d’una visita amb pretensions educadores com la que de fet pot ser la del grup de joves que mostrem, sol ser una visita guiada, estudiada i selectiva. Es pretén que vegin en viu una obra d’art. Observant els alumnes podem endevinar que provenen de famílies benestants. Ho delata la vestimenta i un cert “aire” de classe privilegiada. No són alumnes de suburbis urbans, ni de classes socials marginades. La fotografia també podria haver-se representat amb alumnes de centres escolars que s’eduquen en barracons. De fet, també solen anar de visita a museus. Jo els he vist al “Louvre”. Però no, aquí la iconografia és la que pot representar un grup de joves selectes que, possiblement, després vagin a bones universitats . Ara, qui vulgui, ja pot traure conclusions d’una lliçó social. Jo crec que l’autor de la foto ens vol dir que, en teoria, poden ser eixos alumnes els futurs dirigents del món. Supose que a l’autor el condiciona, o el traeix, el subconscient. És el primer que es pensa. Bona presència, bona educació, possible millor futur.
¿Pretén dir-nos l’observador que si una gran obra d’art no els produeix cap emoció, i si eixa sensació és ocupada per l’ús del mòbil, quina serà la inquietud que els impressionarà en el futur? A un li esborrona pensar quin han de ser el futur de les biblioteques, museus i sales de concert. És a dir, tot allò que durant segles han estat els pilars de la civilització. La foto que veiem és una metàfora del que ens espera.
La preocupació pel que veiem en eixa foto ja fa algun temps que està produint una rica bibliografia. També ocupa l’atenció de la medicina que ja comença a donar a la dependència del mòbil el mateix tractament de perillositat que el d’una qualsevol droga. El pensador Francesc Torralba acaba de publicar el seu darrer llibre. Es diu “Limperi de la incomunicació”. És recomanable la seva lectura. En un dels capítols es parla que essent esclaus de la falta de temps la nostra bústia de missatges i de tota la parafernàlia que produeix un mòbil ens multiplica la nostra angoixa. Impossible atendre tanta notícia. La gran quantitat d’informació que rebem per eixos canals no garanteix que tinguem una bona comunicació. I així, amb una impressionant quantitat d’informació que volem transmetre, ens falta temps per a poder gaudir del plaer d’observar una obra d’art, una obra musical o una conversació. I d’aquí a la pobresa de raonaments amb fonament un sol pas. Som víctimes del que ens volen dir i que acaba per limitar la observació del món a partir d’una petita pantalla.
Vos posaré un exemple: Fa un parell d’anys, i de miracle, vaig poder obtenir per a nosaltres dos (la meua senyora i jo) un parell d’entrades per a veure “Les Luthiers” al Palau de Congressos de València. Va ser difícil trobar-les. I, a més, caríssimes. Doncs bé, el dia de l’espectacle es va situar davant nostre un senyor que va traure la seua “tablex” i es va passar tot l’espectacle mirant-ho pel forat de la pantalla.
Va ser molt conegut en la passada nit de Nadal rebre un missatge telefònic on ens preguntaven si en la taula del sopar familiar, i junt als coberts, en quin lloc es situava el mòbil. Ja formava part, clar que en clau de paròdia, dels utensilis habituals que es posen en una taula quan assistim a un menjar en comú.
Però tornant a la foto que comento del principi. Francesc Torralba, en quant que professor, va demanar als seus alumnes que fessin un llistat de tots aquells objectes que tenien al seu dormitori i que els posessin en ordre de prioritat. Tots a una van posar que el mòbil era el primer de tots. Era l’eina imprescindible i a la qual tots posaven en lloc de preferència.
Jo no tinc paraules per descriure quina angoixa em produeix eixe futur que els espera a les societats que ens han de succeir. Jo ignore com es podran comunicar entre ells, quina riquesa de llenguatge o quins sentiments tindran. Hi ha autors que parlen que els humans del futur es meravellaran dels viatges que nosaltres solem fer per conèixer món. Els de la foto han fet eixe viatge per veure un museu i ja ens estan dient que no els mereix cap importància. La nostra generació ha fonamentat la seva cultura com les pells de la carxofa, etapa a etapa, lentament, descobrint amb admiració el món. Hem estat capaços de sentir emocions, que res ens fos indiferent. Hem viscut la vida pas a pas. No sé quina conclusió traurà cadascun dels lectors que han vist la foto que tracta de descriure quina és la realitat que ens envolta. Així no pagarà la pena ni escriure un llibre, pintar un quadre o composar una obra musical. La indiferència. Símptoma d’una pobresa que, ara ja comença a ser material i al pas que anem també serà cultural. Temps al temps.
Joan Josep Cardona
