En el llibre de l’investigador murcià Juan José Navarro Avilés La Literatura en Murciano. Historia, variantes comarcales y selección de obras, Múrcia, 2010 [edició de Diego Marín, Librero. 255 p.] s’efectua una molt completa recopilació moderna de la tradició literària murciana vernacla; obra global i general, de tots els temps i procedències geogràfiques del dialecte, sobre el que el seu títol expressa (inclòs un apartat de caire jurídic on cita els nostres treballs sobre aproximació legal a la protecció d’aquesta immensa riquesa lingüística, també fins i tot a i del patrimoni lingüístic del Carxe).
Doncs bé, en aquesta obra La Literatura…, de Navarro Avilés, no només es recullen les expressions literàries o literaturitzades del murcià (i l’evidència notòria del cabal idiomàtic aragonès i valencià/català en el substrat i en l’adstrat actual), sinó que s’aporta, amb especial relació al Carxe i la frontera amb el valencià, una troballa curiosa i importantíssima, expressió d’identificació lingüística i cultural, i completament desconeguda fins al dia per la catalanística: la relativa a l’ús del valencià per autors costumistes murcians de Jumella en textos teatrals de finals del segle XIX, representants en la capital municipal –Jumella, en concret al Pòsit de la localitat– tot distingint en un mateix text entre personatges que parlen en dialecte murcià i personatges que parlen en valencià, a mode de diàleg, com ara el que va escriure Pedro Jiménez López, conegut com a Perico el de Úrsula (1882) amb l’obra intitulada La pesadilla de Antón (monólogo de costumbres jumillanas) [text reeditat l’any 1993 per una oficina bancària de la localitat i localitzable fins i tot a Internet] i on el personatge que parla valencià (de procedència segurament del Carxe, per la tipologia de llocs citats del terme de Jumella i del veí de Favanella, alguns en la frontera i voltants),és conegut com un Che per parlar valencià i emprar aqueixa expressió típica valenciana de Xe; designació que fins i tot s’ha vingut mantenint per a referir-se a aqueixa població (Los Ches) front a la resta de població murciana dels contorns, que parla en castellà dialectal.
Segons Artur Quintana i Font, filòleg català, resident a l’Aragó de parla catalana i gran estudiós del Carxe i la seua llengua i al qual així li ho vaig fer arribar fa mesos tot donant-li notícia d’aquesta troballa sobre el Carxe, es tracta d’una evidència pròpia de les terres de frontera com a contínuum lingüístic i mostra clara d’intel·ligibilitat idiomàtica plena entre diversos codis. Ell ha trobat casos semblants en obres literàries en la frontera lingüística de més amunt, la de les terres citades d’Aragó i, sàviament i detalladament, ell ha descrit, tot referint la realitat plurilingüe aragonesa, amb l’aragonès, el català d’Aragó, els parlars de transició entre aquestes dos llengües i també el castellà dialectal aragonès, com a riquesa i tresor comú, de tots i per a tots, que cal protegir a les totes, el mateix que el valencià/català del Carxe i les parles murcianes pròpiament dites, en tot el que tenen d’autoctonia i de caràcter genuí.
De manera que aquesta obra murciana del citat Navarro Avilés constitueix, a més d’una font rellevant de divulgació literària i cultural de la tradició lingüística escrita al conjunt de la conca del Segura (o àmbit del dialecte murcià), una font principalíssima i ignota fins al dia sobre el Carxe, en portar a col·lació un document extraordinari per a la història lingüística i literària de les terres del Carxe, a finals del segle XIX, i de la qual, hom, per haver-se redactat a Jumella, no tenia la més mínima notícia.
