La darrera setmana he estat pernoctant a un càmping d’Isla Cristina, on he visitat les costes de Huelva i l’Alentejo potugués sense perdre de vista les notícies sobre les accions en contra d’un determinat tipus de turisme als Països Catalans i Euskal Herria. En alguns moments, fantasiejava amb la possibilitat que el SAT o qualsevol altre grup andalús o portugués irrompera en algun dels llocs que he anat visitant: poblets, cales… tots ells infectats de turistes naturalment, o en el mateix càmping o en els diferents barets amb baixíssims preus que vulneraven la llei de costes i on anava a prendre alguna cosa.
Això m’ha portat a reflexionar sobre quin és el tipus de turisme que volem combatre ja que crec que són força minoritàries les postures que condemnen el turisme en la seua totalitat. Sense cap dubte, el debat a poblacions com Barcelona o Palma gira entorn especialment als pisos de lloguer turístic. Pisos que trenquen la tranquil·litat del veïnat, infesten els barris de turistes i fan créixer els preus dels lloguers dificultant o impossibilitant alternatives d’habitatge per a les persones del barri. A continuació, la pregunta és obligada: quins turistes fan ús d’aquests serveis? Doncs nosaltres.
Quan el jovent aturat o precari (existeix algun altre?) volem visitar una ciutat a què recorrem la majoria de voltes? Doncs al Airbnb. És la solució perfecta per poder pernoctar una sèrie de dies al centre de la ciutat que volem visitar a un preu que ens podem permetre ja que els hotels que s’ubiquen al centre amb característiques similars a la majoria d’aquests apartaments no estan al nostre abast. Transcendent l’allotjament i, una vegada instal·lades, allò que primer cerquem és anar a algun lloc típic, tradicional, a prendre alguna cosa, un lloc d’eixos autèntics al qual vaja la gent que viu allí, on es respire l’ambient del barri que estem visitant. Problema? Que justament això és el que cerca un gruix ben important de turistes en qualsevol ciutat que visites. Açò porta a l’encariment dels preus dels diferents locals que visitem com a autèntics, que adapten les seues tarifes als turistes i no pas als habitants del barri i, com a conseqüència d’aquest procés, es produeix el desplaçament de les persones que abans consumien en eixe establiment cap a altres, de manera que es repeteix en el sector de l’hostaleria el model de l’habitatge.
En contraposició a aquest turisme que fem el jovent precari i una part ben important del conjunt de la classe treballadora, es troba un altre model turístic que existeix des que els joves de les famílies més selectes britàniques van començar a fer rutes pel continent al qual estaven adossats per tal de conèixer-lo millor, o segurament des d’abans. És el turisme que sempre hi ha existit, un turisme de luxe que freqüenta hotels de quatre i cinc esteles i que en un principi no té les càrregues negatives de l’anterior perquè no és massiu i no fa pujar igual els preus de l’habitatge, ja que no cerquen les mateixes zones ni l’oci dels nadius del territori, pernocten en hotels exclusius en nombre i preu i realitzen les seues activitats turístiques sense compartir espais amb la major part de la ciutadania.
Exemples ens en sobren: aquest turisme de luxe no és el que realitza pràctiques com el balconing o el mamading, no és el que dorm i pixa als carrers del centre de Barcelona, no és el que consumeix magdalenes hipsters ni paelles industrials al centre de València, etc. Tanmateix, allò més rellevant no és en si tot açò, sinó el seu nombre, el seu reduïdíssim nombre que inevitablement deteriora menys les ciutats, acaba d’una forma molt menor amb el comerç tradicional, no fa que els barris perden de la mateixa manera la seua idiosincràsia, etc.
Tot plegat em porta a preguntar-me: quin model de turisme estem combatent a casa nostra? Exactament el mateix que nosaltres realitzem en eixir fora? De què estem en contra? No estarem en contra de la democratització del turisme, no? No voldrem caure en actituds pròpies de la gauche divine, no? No voldrem que el PP ens avance per l’esquerra, no? I tot això sense perdre de vista ni un segon que el model és totalment insostenible. A tots els efectes sobre les poblacions locals comentats anteriorment, hem de sumar: depredació del territori i dels recursos naturals; convertir paisatges naturals (i culturals) en parcs d’atraccions que tampoc agraden als mateixos turistes, etc.
Així que al remat del debat (acceptant que ens agrada fer turisme, que el turisme té coses ben positives (bàsiques?) per a la nostra economia i que a més cura el feixisme) resta una pregunta sense resposta: com democratitzem el turisme perquè tothom hi puga accedir sense que l’únic condicionament siga com de gran és la cartera de la persona en qüestió?
