Em permet la llibertat de parafrasejar el títol d’una de les obres més significatives, quan no la més, de Joan Fuster per a encapçalar esta xicoteta reflexió sobre els valencians referint-la essencialment a les nostres realitats socials, incloent-hi la/les llengua/llengües, i polítiques. Pense que el senyor Fuster, a més de ser gran escriptor, tenia, si no recorde malament una miqueta, la indispensable, de mala llet i moltíssim sentit de l’humor. Sentencia un refrany que cada poble té allò que es mereix. Encara que un primer moment ens puga semblar molt raonable i savi, quasi de moment ens podrien vindre idees de pobles que són d’una manera i els agradaria ser-ne d’una altra, especialment aquells que no han pogut triar, els envaïts manu militari, o els països, que encara en queden prou arreu del món, en el quals els ciutadans en general, o siga els que no són molt rics, no poden clavar la cullera en el assumptes de la governació. En estos últims països, encara vigix aquell refrany ja vell, encunyat a l’Edat Mitjana: “Allà van lleis on volen Reis”. Encara que espere i desitge firmament que no siga cap d’estos casos el del nostre País Valencià: vull pensar que la dreta ja no volta pagant vots, com se sent dir de vegades encara que no sé si no s’ha provat mai, vull pensar que les dretes no formen un contuberni quasi mafiós la més forta i real evidència del qual és, malauradament, la corrupció, que ens té a tots d’alguna manera com a hostatges sense que ens n’assabentem amb claredat, com tampoc vull pensar que puguen aplegar a tindre raó les dretes quan pareixen suggerir que si elles no estigueren enmig s’acabaria el món i tots i cadascú de nosaltres, els votants no necessàriament dreters, esdevindríem una cosa pareguda als “Bàrbars de l’Esquerra”, i que no tornaria mai més a créixer verd on trepitjàrem, ni a sonar la formosa llengua de Cervantes sinó eixe valencià que s’escriu com el català. Quan es van celebrar les eleccions autonòmiques, va començar, precisament a València, una forma de governar fonamentada en una cooperació més que en una coalició de forces d’esquerra que aconseguí deixar fora del govern el partit que, com va veient-se un poc o un molt més cada dia, ha fagocitat els recursos financers d’este país inflant preus per a dur-se’n una mossegadeta i en passar-los una altra als amiguets, i no només al govern autonòmic, sinó també, pel que sembla, en moltes governs municipals, dintre i fora del País Valencià. Va ser una desfeta que molts esperàvem i que consideràvem lògica, normal i conseqüent, com sempre que, siga el lloc que siga, empresa o fundació, públic o privat, s’acomiada, moltes vegades de mala manera, qui fica la mà en la caixa. Fins ara lògic, ¿no? Es veu, ara, que nosaltres, els valencians, som gent no sé si de mala beguda o de fàcil oblit. Per què? Molt senzill: en les eleccions de juny passat, eixe partit que tots pensàvem que nosaltres, els valencians, havíem aconseguit despatxar a causa de la seua rapacitat provada i desafecció manifesta al bé comú, eixa força, dic, ha tornat a ser la força política més votada en tot arreu del País Valencià. De veres que no m’ho explique.
Podria comprendre que la major part de la gent haguera volgut castigar el govern “a la valenciana” de la Generalitat, que per a moltíssima gent, fins i tot que els votaren, estan fent una miqueta de més de teatre i una miqueta de menys de feina seriosa, és una opinió que està en l’ambient. Podria comprendre que hi hagués un gran desig de tornar a una situació de dretes, o de no-esquerres que no és la mateixa cosa. Però de cap manera puc comprendre que nosaltres, els valencians, per fugir, segons diuen els analistes, d’una por potencial d’un partit potencialment en pujada, estiguem dispostos a tornar a viure al país d’Alí Baba (que no sé qui és) i dels quaranta lladres (o dels que siga: només en mirar en els jutjats podrem fer-nos-en una idea). I és que, al que sembla, nosaltres, els valencians, tenim més por que vergonya i pareix també que, per esta raó, acceptem la teoria medieval que predicava que totes les vexacions, despullaments, pernades, pèrdues, pobresa, etc., que patien tant els camperols (i això que eren lliures) com els ciutadans de les ciutats pertanyent a un senyor (que també hi eren, en teoria, lliures, dic), quedaven amplíssimament compensades per l’obligació que assumia davant el Rei eixe senyor feudal de protegir i defendre tant els habitants com les terres quan es produïren situacions de perill i no el pillaren, al senyor, dic, en la guerra. De qui ens salvaran estos que hem anomenat redemptors? De les incursions de les hostes dels polítics amb coleta? No entenc el motiu pel qual, cridant. “que ve el llop, que ve el llop”, en compte de córrer i buscar un caçador, li hem donat les claus de les nostres cases, els nostres rebostos, i les guardioles nostres i dels nostres fills, a més de nostres persones perquè quines són, doncs, les contrapartides que hem obtingut nosaltres, els valencians, i que puguen merèixer un preu tant alt, a més del preu que ja sabem que s’han cobrat? I acabe recordant un consell que em varen donar quan era jovenet: “Si alguna vegada et veus en l’obligació de fugir, encara que tingues molta por, has de tindre clar que, si vols salvar el cul de veres, i la resta, no cal que vages tot el temps mirant el teu perseguidor, que podries fotre’t una llet de les bones i t’agafarien. No sigues haca i mira camí avant. La cosa importat no és tant córrer com tindre clar on vas”. I tenia raó, no? Perquè de vegades tinc la sensació que nosaltres, els valencians, som com els hàmsters eixos que podem veure en les tendes de mascotes i en moltes cases: es passen la vida corrent, però mai no apleguen a cap meta. Es més, i això sí que ho he vist jo: quan volen menjar, beure o eixir, han d’aturar la maleïda carrera, la maleïda rodeta. Penseu que nosaltres, els valencians, serem capaços, en un temps raonable, d’anar cap endavant? El futur és un patrimoni de les persones, no de les idees. Pot haver-ne en totes les opcions, en tots els camins. Però també, com ara sembla, pot no haver-ne cap. Ens caldrà decidir-ho a nosaltres, els valencians…
Luis García
