JOAN FUSTER, Consells, proverbis i insolències
El desconcert “nacional” dels valencians no és cap secret per a ningú. I seria pueril de voler-lo explicar amb la mitja dotzena de tòpics que són de rigor en tals casos. Sobretot, seria ridícul de transferir totes les responsabilitats –posat que “responsabilitats” sigui la fòrmula justa- a l’altre. Res més senzill ni més confortable, per a un poble com per a un individu, que considerar-se “víctima” i atribuir l’origen de les seues desgràcies o dels seus errors a una dolorosa interferència aliena.
JOAN FUSTER, Nosaltres, els valencians
Ara que el Règim del 78 es troba immers en plena “operació Gattopardo” (tal i com ens explicava, en un excel·lent article, el sociòleg valencià Gil-Manuel Hernández) és més necessari que mai reflexionar sobre les vertaderes alternatives a un sistema polític i econòmic pensat per enriquir una minoria a costa de l’empobriment de la majoria. Des d’una òptica específicament valenciana, té raó Antoni Infante quan diu que hem d’anar més enllà de la (necessària) denúncia de la corrupció, i parlar clar sobre quins projectes polítics concrets defensarem un cop hàgem derrotat electoralment el PP.
En aquest sentit, ben bé podríem dir que l’horitzó d’una Espanya plural, respectuosa amb el dret a decidir i amb la diversistat lingüística i cultural dels pobles que la integren, continua sent, a dia d’avui, allò que sempre ha estat: un impossible metafísic, una contradicció en els termes. No hi hauria millor prova d’això que el fet que PODEMOS, la gran esperança del regeneracionisme espanyol, ha sigut incapaç de trencar amb el secular espanyolisme uniformista. Molts catalans ja fa temps que han arribat a la conclusió que Espanya és irreformable, i per això volen marxar. Bé faríem els valencians de prendre’n nota i començar a parlar d’independència sense complexos, amb la voluntat de convertir el discurs independentista en hegemònic. Com aconseguir-ho? En aquesta tasca, llibres com No tots els mals vénen d’Almansa, d’Antoni Rico (Edicions El Jonc, Lleida, 2013), ens ofereixen una ajuda inestimable.
En el seu assaig, Rico es planteja l’objectiu d’estimular el debat a propòsit del projecte polític que representen els Països Catalans tot partint d’una crítica a la forma habitual com aquest projecte s’ha entés. Per dir-ho d’una manera foucaultiana, es tractaria de penser autrement els Països Catalans. Com? El nucli dur del raonament de Rico partiria d’una crítica a la concepció essencialista de les nacions, amb l’objectiu de substituir-la per un plantejament que podríem qualificar de pragmàtic o voluntarista. Les nacions no són, sinó que es fan: les fem. L’essencialisme que traspua el paradigma etnolingüístic, segons el qual tots els catalanoparlants dels Països Catalans serien catalans, o vulguen o no, o en siguen conscients o no (i això en virtut de la llengua que parlen), s’ha mostrat ben poc efectiu. Tal i com afirma Jordi Muñóz en la introducció, repetir insistentment consignes del tipus “Som Països Catalans” o dibuixar-ne el mapa ara i adés, no serveix de molt si volem anar més enllà d’una política ritualista d’autoconsum, destinada als (pocs) ja convençuts. La motivació per tal de construir els Països Catalans (perquè els Països Catalans no són, sinó que s’han/els hem de construir) no vindrà del fet de repetir-li contínuament a la gent que és catalana, tant si vol com si no, sinó de vincular aquest projecte de construcció nacional a una millora de les condicions de vida material de les majories (tal i com assenyala Rico tot seguint el plantejament marxista de Miroslav Hroch), així com a un projecte social radicalment democràtic.
Tot plegat no significa que la llengua no siga important. El que passa és que aquest tema s’ha d’encarar, també, d’una altra manera. La llengua catalana hauria de ser tractada, més que com a la dipositària de les essències pàtries, com un vehicle per a la cohesió social de tots els habitants dels Països Catalans. Perquè ací allò que està en joc no és la pugna entre dues identitats essencials irreconciliables, vinculades a diferents llengües (la identitat/llengua castellana/espanyola enfront de la identitat/llengua catalana), sinó la confrontació entre dos models diferents de societat: l’un, el que ha representat històricament i encara en l’actualitat l’Estat espanyol (malgrat PODEMOS!), tendent a la supremacia i/o exclusivitat del castellà respecte de les altres llengües; i l’altre, el que haurien de fer seu aquests Països Catalans per construir, basat en el respecte a la diversitat de llengües i en els drets lingüístics i culturals de tots els seus ciutadans. Perquè l’esquema habitual 1 llengua = 1 nació = 1 estat, a banda de ser problemàtic perquè implica acabar amb les llengües minoritàries que puguen haver en un determinat país, és també de molt difícil aplicació en un territori com el valencià, on hi ha zones predominantment castellanoparlants (les comarques de l’interior, les terres del Vinalopó, el Baix Segura) i on (afegiríem nosaltres) en les zones històricament catalanoparlants, els efectes de la globalització, el fenomen migratori i els atacs sistemàtics de les institucions espanyoles i valencianes han fet que el català perda posicions. En definitiva, la llengua i la cultura catalana són molt importants, però: 1) no són l’únic factor a tindre en compte; 2) s’han d’encarar d’una altra manera, superant la visió negativa del multilingüisme típica de l’essencialisme catalanista.
Més enllà de la llengua, doncs, vincular un projecte de construcció nacional a la millora material de les condicions de vida de les classes populars és fonamental per a l’èxit d’aquest. En aquest sentit, el context de crisi econòmica on ens trobem hauria de constituir un esperó per a la creació dels Països Catalans. Perquè, si bé és cert que, com la resta de l’Estat espanyol i dels països del sud d’Europa, som també víctimes de les polítiques austericides imposades per la Troika, no ho és menys que els habitants dels Països Catalans patim una situació d’espoli fiscal i de manca d’inversions que provoca que les agressions als nostres drets socials i econòmics siguen encara més violentes. Catalunya pateix un espoli fiscal equivalent a un 8,7 % del seu PIB; el de les Illes, equival a un 14,20 %; i, el del País Valencià, a un 6, 32 % (el cas valencià és especialment sagnant, ja que som l’única comunitat autònoma més pobra que la mitjana que, tot i això, paga més del que rep a les arques estatals). Aquesta és l’ “especificitat nacional catalana” de la crisi econòmica. A Catalunya, moltes persones castellonaparlants, d’origen espanyol, s’han conscienciat d’aquesta injustícia i s’han sumat al projecte independentista per motius bàsicament econòmics, més enllà dels tòpics etnicistes. Però la construcció d’un nou estat o estats catalans hauria d’estar al servei no només de la superació de l’imperialisme espanyol, sinó també de l’alliberament respecte de la dictadura del capital global (els mercats, les transnacionals, la Troika, la UE…). En aquest punt, afegim nosaltres, l’esquerra independentista no hauria d’oblidar un tema crucial per a l’esquerra europea en l’actualitat: les servituds que implica la pertinença a la UE i a la zona euro. En resum, el projecte d’uns Països Catalans independents es justificaria, des d’un punt de vista econòmic, per la necessitat de construir una via postneoliberal específicament catalana, que aborde no únicament els problemes comuns a tots aquells territoris que es troben sota el jou del totalitarisme invertit, que diria el filòsof nordamericà Sheldon Wolin[4], sinó també aquells derivats del fet de ser una colònia tributària espanyola.
Essencialisme lingüístic, ideal monolingüe, centralisme jeràrquic: és curiós comprovar fins a quin punt el catalanisme ha copiat trets dels estats-nació dels quals s’ha volgut alliberar, l’espanyol i el francés. Si seguim el plantejament de Rico, l’ideal dels Països Catalans no pot reduir-se a oferir més del mateix però a la catalana. Cal, en primer lloc, deconstruir mentalment el model dels estats-nació liberals dels segles XIX i XX per tal de poder, després, construir un/es estat/s nous, però nous en tots els sentits: pel que fa al respecte a la pluralitat dels seus territoris i dels seus habitants, pel que fa al benestar material i a la justícia social de què puguen gaudir els seus ciutadans, i pel que fa a la qualitat de la seua democràcia. El llibre de Rico ens proposa una interessant alternativa tant al catalanisme monolític com a les terceres vies. Situar la batalla en el terreny de l’essencialisme, enfront d’un nacionalisme molt més poderós que el nostre com és l’espanyol, no ens ha fet avançar gaire. Tampoc estan del tot clars els avantatges del valencianisme “acatalanista” que representen les terceres vies (segurament en breu tindrem ocasió de comprovar-ne l’eficàcia, si el PP perd les properes eleccions autonòmiques i accedeixen al poder partits progressistes que representen d’alguna manera aquesta opció). Front a aquests plantejaments, la via de l’independentisme útil pot representar una alternativa ben seriosa. Utòpica? Sí, però ja ens va ensenyar Eduardo Galeano que les utopies servien per a fer-nos caminar. A més, tal i com ens ha recordat Josep Fontana, les revoltes que fan canviar la història solen produir-se quan menys se les espera i on menys se les espera. Per què no al País Valencià, per exemple?[5]
Enric Gil Muñoz
Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià
