Recentment, el ministre d’Economia, Cristóbal Montoro, ha dit als valencians que “no plorem” i que “proposem”, fent així, una altra vegada, més un acte de sordera selectiva a allò que el poble valencià necessita. En aquests dies també hem pogut veure la quota basca, cosa que no criticaré, ja que defenc que les autonomies puguen tenir fiscalitat i qualsevol mesura descentralitzadora, tot i això, sembla que els valencians tenim menys importància que ningú.
Ja hi ha hagut diverses cares com José Antonio Pérez, economista membre de la Comissió experta per un nou finançament de les Corts, que han expressat clarament la necessitat de canviar el model de finançament i que la situació actual de finançament està portant greus problemes: om l’única comunitat que contribueix en gran mesura, rep molt menys del que aporta i té un dèficit preocupant. Aquests fets repercuteixen en el dia a dia dels valencians, ja siga de no poder mantenir un bon sistema sanitari, en la construcció de centres educatius, etc.
El ministre Montoro, a més de la sordera selectiva, també fa mentides selectives, ja que sí que s’han proposat coses, com ara el cas de l’informe dels experts de les Corts, els quals parlen que ha d’haver-hi 12 principis per a un sistema de finançament just: autonomia d’ingressos i despeses, equitat horitzontal, solidaritat, ordinalitat, responsabilitats fiscals, equilibri vertical, sostenibilitat financera, estabilitat pressupostària, garantia de benestar, lleialtat institucional entre administracions, models senzills i transparència.
En la línia anterior, els experts fan tres propostes: una gestió tributària en què cada comunitat puga elegir entre la gestió compartida actual en gestió estatal o una gestió amb més participació de la comunitat, una agència encarregada que siga equilibrada la presència del govern en les administracions i una gestió de sostenibilitat financera en la qual les decisions es prenguin per una majoria qualificada i per una secretària tècnica permanent. Resumidament, propostes hi ha, i en el document les podeu trobar més explicades. Allò que no hi ha és voluntat política d’un ministre culpable d’una amnistia fiscal que això sí que, de segur, no és ni solidari ni equitatiu .
El problema no és la quota basca ni que els valencians hàgem d’estar tot el dia en llàgrimes a la cara, el problema és un govern irresponsable més preocupat per la integritat territorial d’evitar-la posant solucions que milloren la vida de la gent i les poques llàgrimes en la cara d’un ministre que no fa eixa tasca i sols es dedica a mirar amb indiferència mentre s’enfonsa el vaixell i sona l’orquestra. A més a més, comoditat per actuar així en té, ja que per a ells nosaltres som el país que ofrena no un poble que busca la seua dignitat.
Finalment, sols queda fer-se unes preguntes: Fins a quan hem d’aguantar els valencians? Cal que hàgem de fer la Via Catalana perquè algú ens faça cas? D’on traurem el temps lliure per a les coses bones de viure si se’l xucla tot ofrenar i plorar? Algun dia deixarem d’ofrenar i començarem a demanar allò que ens correspon? Esperem que el poble de València comence a veure-ho i deixe d’ofrenar per a demanar que els 60 mil del dia 18 sols siguen la porta d’entrada a molts més valencians en lluita per ser el poble que mereix ser.
