Els temps de crisi econòmica i “en conseqüència” l’augment del nombre d’aturats al nostre país ha portat un clima d’indecències que no es pot suportar.
Una de les solucions que es van donar per rebaixar el nombre de joves aturats amb titulacions universitàries van ser els contractes de becari. Això consisteix en donar un sou paupèrrim (no més de 3€ l’hora) a jornada completa. Una dotació econòmica de vegades sufragada per entitats privades, entitats bancaries o ajudes de l’Estat. Treball de becari, de vegades traduït com “fer la feina que ningú vol fer”.
Cal dir que aquesta pot ser la solució per a començar a treballar en una empresa. Sense dubte, seria la millor forma de conèixer-te i valorar-te si pots acomplir unes determinades funcions. No obstant això, moltes empreses estan aprofitant-se d’aquestes ajudes. És a dir, davant la necessitat d’incorporar algun titulat, aquestes empreses contracten joves becaris durant uns mesos i, en finalitzar el contracte, de seguida contracten un altre becari i el procés es perpetua en el temps.
A més a més, es pot donar el cas que redueixen la jornada laboral d’un treballador indefinit i qualificat amb molts anys d’experiència dins d’una empresa pel treball d’un becari a jornada completa. En aquest últim cas, no sols no es contracta, sinó que es redueix el poder adquisitiu i la dignitat d’antics treballadors d’una empresa.
Moltes d’aquestes i altres situacions similars que hem patit tots es podrien evitar si hi hagueren mecanismes que regularitzaren aquestes actuacions. En molts casos, estan aprofitant-se de dotacions econòmiques el fi últim de les quals és la inserció laboral de joves titulats. Tal vegada, si les mateixes institucions públiques vetaren l’actuació de moltes d’aquestes empreses, empreses que no sols estan aprofitant-se de diners públics (avantatges fiscals i laborals), sinó també de la dignitat humana… I ja no parlem dels sindicats, que tenen els joves amb titulacions acadèmiques superiors totalment abandonats i venuts per 3 mísers euros l’hora.
No puc concloure sense abans fer referència al coeficient de Gini, que marca la desigualtat en la distribució de la riquesa. A nivell Europeu, és l’Estat espanyol, darrere de Letònia, on més desigualtat existeix en referencia al repartiment de la riquesa.
De vegades, acceptem contractes a jornada completa i amb dotacions econòmiques precàries que no ens permeten una digna autosuficiència econòmica en aquest País. És evident que moltes empreses estan aprofitant-se d’aquesta situació per enriquir-se a costa de mà d’obra qualificada barata. Pense que ha arribat el moment de dir prou i regularitzar aquesta “mala praxis” de la inserció laboral de personal qualificat. És clar que els empresaris no són feres ferotges sense gens d’empatia, però de vegades es mercantilitza amb persones d’una manera poc conscient i la balança, per desgràcia, sempre acaba beneficiant a aquell que té més poder.
Juan C.G Mafé
