Als xinesos, ací assentats, els deguem els basars als que tantes vegades acudim. Qui no ha recorregut mai a aquestes tendes? S’esforcen per endossar-nos (perdó pel palabro) el producte encara que no siga el que estem buscant.
Als xinesos els deguem les indumentàries que vestim. Amancio Ortega ha traslladat la seua producció tèxtil creant llocs de treball a les ciutats orientals. Allí, els natius, apinyats en naus pròpies de temps decimonònics, fabriquen en condicions precàries. Ací, gràcies a Don Amancio ens mostrem com a clients distingits, y potser desocupats.
Als xinesos els deguem tot tipus d’artefactes. Un amic hem mostra un ‘smartphone’ de línia blanca: és d’eixe color i a més no veig la marca. És una perfecta reproducció d’un mòbil de gamma alta. Gràcies als nostres ‘caxarros’ alimentem o malalimentem a un exèrcit industrial asiàtic. Ací, els desocupats d’unes fabriques i serveis clausurats esperen una ocupació poc probable. Formen el que Karl Marx cridà un exèrcit industrial de reserva.
El govern de la República Popular ha decretat migracions massives del camp a la ciutat.
Tal cosa deuria acontèixer en pocs anys i supondria el trasllat de 200 milions de xinesos. Els imaginem ja afincats a les perifèries urbanes produint les quincalles o joies industrials que precisem: ordinadors, tablets, mòbils, escombretes de bany…
Alemanya està orgullosa de la seua tecnologia, tan apreciada. Res, res. En poc temps serà també una indústria en declivi, pot ser un país que ha fet fallida. On estan els ordinadors alemanys? I els seus telèfons? Els cotxes i electrodomèstics germans encara s’exporten i tenen prestigi… Res, res. També, en pocs anys, els autos i els ‘caxivaxes’ asiàtics ompliran el parc mòbil i semovent dels occidentals. Que açò ocorrerà? No: ja està ocorreguent.
Als xinesos els deguem la gastronomia agredolça, amb pollastre, ametlles, gambes, arròs i rotllets. Però els orientals, espavilats com són, han decidit canviar i ara ens serveixen, per exemple, sepionet, calamars, creïlles braves y cervesa: el més demanat pel valencià que ix a picar.
El món canvia i ens aferrem a les rutines. Jo acostume a comprar en distints establiments les vitualles del pis. La setmana passada vaig fer un descobriment: els espàrrecs amb llauna que adquireixc al Consum o Mercadona també són xinesos.
Em vaig quedar estupefacte. Al comprovar-ho m’agarraven ganes d’enviar a fregir espàrrecs als responsables d’ambdós empreses. De sobte vaig pensar amb els rics menjars d’Espanya, tan sabrosos. De sobte vaig pensar amb Amancio Ortega amb Juan Roig i el seu patriotisme. Segos diu el castís, té collons la cosa. Com els espàrrecs de Navarra, tan collonuts. El capital no té ni pàtria ni ànima, y nosaltres estem descol·locats, deslocalitzats: com milions de xinesos als que el seu Govern sense ànima també forçarà a emigrar.
