L’excusa és la lluita contra les màfies, però un analista ha de tenir el cap fred per tal com la Unió Europea ha signat un acord amb Turquia que viola, en matèria de política d’asil i protecció als refugiats, tot un seguit de normes i convenis relatius al dret internacional i al dret comunitari. En realitat, a fi de donar pàtina legal a un acord que obre les portes a les expulsions massives, Grècia i Turquia es veuran obligades a canviar llur legislació. En el cas hel·lè, Atenes ha de trobar l’excusa que justifiqui legalment el fet de considerar com a “infundada o inadmissible” la sol·licitud d’asil corresponent a la qual tota persona (jurídica) refugiada té dret en concomitància amb les normes i convencions internacionals. D’altra banda, cal tenir en compte que Turquia no reuneix pas les condicions de “primer país d’asil” o “tercer país segur”, i això obliga a Ankara a modificar la seva legislació.
Les declaracions expressen per si soles la gravetat del problema i el repte que té davant la societat civil a l’hora de considerar la possibilitat de desobeir un acord contrari al dret internacional humanitari. Ho expressa així una font de la Comissió Europea: “Estem pensant en un sistema que pot oscil·lar entre tres i quinze dies. Així que és lògic pensar que una setmana pot ser un termini raonable entre el dia d’arribada, la sol·licitud d’asil en territori grec i la resolució de la seva situació.” La cursiva és meva, ja que la font esmentada utilitza l’eufemisme amb el propòsit d’evitar la paraula “expulsió” en les seves declaracions.
La gravetat del cas no deixa de ser subtil en la forma. Car, és l’extrema dreta qui té l’agenda a les mans i marca el camí a seguir a les formacions governamentals a cop de populisme. Un populisme que, cal recalcar-ho, té el suport d’una part de l’opinió pública. I això, tal vegada, és el més greu de tot. Al capdavall, l’opinió és un intangible que no es crea per generació espontània. Cal tenir criteri propi. I és aquí on els grans mitjans de comunicació –manipulació (?)– fan el favor al poder establert en sostenir la teoria de la por i alhora aigualir una tragèdia que, ara per ara, posa en qüestió els fonaments de la Unió Europea i interpel·la el seu passat fundacional.
Hi ha un article en el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, l’article 16, que resa el següent: “Tot ésser humà té dret, en totes parts, al reconeixement de la seva personalitat jurídica.” És un article, breu i contundent, que a grans trets ve a dir que cap estat signant de l’esmentat Pacte pot defugir les responsabilitats que són inherents a la naturalesa de l’articulat. Per tal com el dret d’asil vol temps –si s’escau anys– a fi de resoldre justament un contenciós jurídic; això sense oblidar que la legislació internacional contempla el dret a presentar un “recurs efectiu” si es dóna el cas de no haver prosperat la sol·licitud. Ras i curt: la celeritat –quinze dies a tot estirar– com a model habitual en una petició d’asil és una vulneració de la personalitat jurídica de l’individu.
Sigui com sigui, el pacte entre la Unió Europea i Turquia representa un atac a la idea de dret internacional humanitari en un marc de crisi permanent. Fins a cinc tractats i convenis sobre aital matèria es veuen conculcats, a saber la Declaració Universal dels Drets Humans, la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea i la Convenció de Ginebra sobre els Refugiats, a més del Conveni sobre els drets dels Infants i àdhuc la Convenció Europea de Drets Humans, en aquest últim cas el Protocol IV –apartat que explícitament prohibeix les expulsions col·lectives de població estrangera– i, en especial, el Protocol XII, on s’incorpora una prohibició general de discriminació de qualsevol dret reconegut –cosa que confirma en si l’article 16 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics esmentat anteriorment i, cal redundar al respecte, el dret a no ser expulsat col·lectivament, en relació al dret constituït en el Protocol IV de la citada Convenció.
La conculcació de drets no s’acaba aquí i llur enumeració es fa llarga i feixuga. Per descomptat, el dret d’asil segons les normes recollides per la Convenció de Ginebra i l’Estatut dels Refugiats, ambdós part de l’article 18 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, es veu greument afectat. El text, resa:
Article 18 – Dret d’asil
Es garanteix el dret d’asil dins del respecte de les normes de la Convenció de Ginebra de 28 de juliol de 1951 i del Protocol de 31 de gener de 1967 sobre l’Estatut dels Refugiats i de conformitat amb el Tractat de la Unió Europea.
Pel que respecta a la Convenció de Ginebra sobre els Refugiats, l’article 33 és diàfan en el seu redactat:
Article 33. Prohibició d’expulsió i de devolució en calent
1. Cap Estat podrà, per expulsió o devolució, posar de cap manera a un refugiat a les fronteres dels territoris on la seva vida o la seva llibertat perilli per causa de la seva raça, religió, nacionalitat, pertinença a determinat grup social, o per les seves opinions polítiques.
I és que Turquia ha signat aquesta Convenció, però en tant que tan sols reconeix l’estatus de refugiats a ciutadans europeus es fa impossible considerar-lo com a “primer país d’asil” o “tercer país segur” si no hi ha un canvi de legislació –i tot i així, el valor de facto d’aital canvi quedaria en entredit a causa de llur naturalesa ad hoc. La casuística demostra que el respecte a la noció de dret humanitari és una qüestió d’ètica política i demana temps, en tant que darrere hi ha una praxi a renovar –en la forma i en el fons– en el tracte amb la població refugiada.
Ras i curt, es pretén conculcar la llei, tot modificant-la i ajustar-la a dret en un rar exercici a posteriori. Perquè, al capdavall, ni tan sols després de la Guerra Civil, els refugiats espanyols no foren expulsats de territori francès –si se’m permet la ironia, només foren internats en camps de concentració. D’alguna manera estem retornant a l’època més fosca en la utilització perversa de la llei, com fou el cas de les disposicions legals del règim nazi –les Nürnberger Gesetze– relatives a la despossessió de drets de la població jueva en el marc de les Lleis de Nuremberg de 1935.
Dos casos diferents –tan distants com es vulgui– de com la llei pot esdevenir una font d’iniquitat; això ja ho medità H.D. Thoreau i, en aquest sentit, un article com aquest no pot abstenir-se de preguntar fins a quin punt determinats acords –o lleis– interpel·len el rol del ciutadà en situacions greus de conculcació del dret. És la figura d’Antígona, que tristament es torna a actualitzar: la preponderància del poder, ara a l’empara de la llei injusta. En qualsevol cas, com el personatge de la tragèdia de Sòfocles, Thoreau es veu abocat a desobeir –ell mateix acaba a la garjola– i afirma, sense recança, a Civil Disobedience: “It is not desirable to cultivate a respect for the law, so much as for the right.” Difícilment es pot seguir sense immutar-se: si una llei conculca el dret, és lícit pensar de no acatar-la.
Jordi Solà Coll
