Els sectors econòmics valencians estan patint la crisi econòmica de manera bel·ligerant i les conseqüències es manifesten amb el tancament de xicotetes i mitjanes empreses i la destrucció de llocs de treball.

D’una banda, l’agricultura mediterrània, representada principalment per les fruites i hortalisses, pateix una crisi estructural que pot condemnar-la a una posició marginal dins de l’economia valenciana i inclús a la seua desaparició, si no es prenen mesures urgents. Malgrat el paper de les cooperatives agràries, la concentració de la demanda dels productes agraris que es manifesta a través de grans cadenes de distribució amb un gran poder de negociació i amb molt poca ètica empresarial, està enfonsant els preus, la qual cosa produeix una pèrdua constant de la renda agrària.

D’altra banda, la indústria tradicional valenciana (fusta i moble, tèxtil, calcer, taulell i artesania en general) pateix intensament les restriccions del crèdit bancari i òrfena d’una política industrial pública que la recolze, tracta d’aguantar com siga, però sense una estratègica clara, la competència basada en preus baixos procedent dels països del sud-est asiàtic i del nord d’Àfrica. A més, el xicotet comerç local ha de fer front a la competència dels grans magatzems i els centres comercials, a la vegada que ha de suportar una legislació contrària als seus interessos com la liberalització dels horaris comercials i molt recentment la nova llei d’arrendaments urbans que elimina les rendes antigues. En definitiva, ens trobem davant d’un sistema econòmic valencià molt dèbil, amb pèrdues significatives de facturació, que requereix de mesures urgents i ràpides.

Un element clau en la recuperació del teixit industrial i productiu valencià és el finançament. Però malauradament, el sistema bancari valencià també està tocat de mort o almenys bastant ferit. En un article anterior publicat a la Veu, analitzàvem quina és la situació actual del sistema bancari valencià, amb la desaparició de dos de les tres caixes d’estalvis que teníem i amb la pèrdua d’una part important de les caixes rurals valencianes, al caure en mans d’un banc dominat per capital andalús. Sense una banca social i valenciana resultarà molt difícil, si no impossible, recuperar el sistema productiu valencià. L’economia valenciana està caracteritzada per empreses de xicoteta dimensió o mida, amb pocs recursos financers i intensives en mà d’obra. Són, en la seua gran majoria, empreses locals molt arrelades al territori que necessiten d’un finançament especialitzat, que la gran banca privada no està disposada a oferir perquè no els resulta suficientment rendible. Per aquest motiu, per exemple, estan tancant oficines bancàries a pobles rurals amb xicoteta població.

En aquest context, cal recuperar també una banca valenciana i de tipus social. En primer lloc, una banca valenciana perquè és la que millor pot entendre les necessitats específiques i concretes del sistema productiu i agrari valencià i perquè al ser valenciana, també està arrelada al territori, al igual que les empreses a les que finança. I en segon lloc, una banca social, perquè fa falta una banca que es dedique exclusivament a invertir en l’economia real i no en l’economia especulativa i fins i tot, disposada a sacrificar part dels seus beneficis econòmics, mantenint la viabilitat evidentment, a favor del desenvolupament social i culturals dels pobles valencians. Aquest tipus de banca és el que necessitem per a recuperar la nostra economia productiva. Com també deia en l’article anterior, açò passa per conservar la banca social que encara tenim, representada per Caixa Popular, Caixa Ontinyent i altres 7 caixes rurals més d’àmbit principalment local i comarcal, a més de les 49 seccions de crèdit de cooperatives agràries que encara ens queden. Però açò no és suficient, cal fer una aposta clara per la banca valenciana i social, una aposta que per a ser possible, requereix d’un nou Govern autonòmic enfocat al progressisme i el valencianisme, que prioritze les necessitats de les persones i del territori front als beneficis del gran capital, l’especulació urbanística i la depredació del territori. Però mentre esperem que el canvi polític es produïsca, molt possiblement el proper maig, hem de reflexionar sobre el tipus de banca i de sistema productiu que volem al País Valencià. Perquè els ideòlegs del liberalisme econòmic ja han mogut fitxa, ja han manifestat ben clar que el que volen és un sistema empresarial i financer dominant per les gran empreses i els grans grups financers. Quin sistema productiu i financer valencià volem nosaltres? Aquest és un dels gran temes que s’hauria de debatre en el camp polític durant els següents mesos per a clarificar posicions i preparar-se per al canvi.

Joan Ramon Sanchis Palacio
Catedràtic a la Universitat de València

@joanrasan

Comparteix

Icona de pantalla completa