Na Desconeguda, entre la narrativa i l’assaig literari, per Maria Vicenta Ferrando

És un goig llegir una vegada més una narració autobiogràfica de l’escriptor de Cullera, Manel Joan i Arinyó, el qual es va iniciar com a escriptor literari en poesia, la qual cosa ha deixat una empremta singular en el llenguatge de les seues novel·les, en les quals trobem molt de vocabulari amb ressonàncies poètiques. Molt aviat, però, va començar a conrear subgèneres narratius diversos (novel·la negra, eròtica, infantil). No obstant això, en el subgènere que més ha excel·lit ha estat en el de la literatura memorialística. Ara tenim a l’abast una edició revisada i millorada del volum Na Desconeguda, inicialment publicada per l’Ajuntament de Catarroja l’any 1994, i recentment enllestida per l’editorial El Petit Editor, de Cullera, pel juliol de 2016.

En aquesta continuació dels dos volums anteriors de la seua trilogia de llibres de memòries (Les nits perfumades, 1989; Com la flor blanca, 1991), en Na Desconeguda, ens retrobem amb el xiquet que va parlant-nos; en algun moment hi ha al·lusions al lector model, que acurten encara més la distància entre la veu de l’emissor i el receptor, com és el cas de: «Vostés perdonen»; així com, també sembla que el lector siga tothora al costat de la veu que conta al capítol “Anglaterra 66”, on diu: «¿Han vist mai fer una truita de creïlles amb papes? Jo sí». Aquest xiquet va alternant el relat d’emocions i d’estats d’ànim amb successos i accions que adquireixen un nou sentit a partir de la paraula. Som davant d’un assaig literari amb el component de subjectivisme que aquest gènere comporta. La veu del xiquet ens permet identificar l’autor real, el narrador i el protagonista i ens va contant les seues vivències amb un to desimbolt i desenfadat, inclús, de vegades, tendre, com veiem al capítol “La gallina de dalt”: «-Floretes, floretes: demà desperteu-vos prompte perquè vindré a collir-vos! Els deia als dos o tres anys d’edat» – però alhora crític i, de tant en tant, irònic.

D’altra banda, a través de la narració d’aquestes vivències, el jo de l’assagista ens ofereix una petita crònica viva de com es vivia en un poble costaner valencià, com és Cullera, entre els anys 50 i 60, fent menció d’un seguit de situacions i de personatges que ho il·lustren, com ara, «la Banda de l’Empastre», «la Banda Bona i la Millor», «el Marquesito i Pantaleón»; al capítol “25 años de paz” podem llegir: «La tele i el Nodo sempre parlaven de Franco, de Carmen Collares i dels pantans que van parir!»; així com, al capítol “Pasqua després de Rams” diu: «Després hi havia encara la fira, on al ritme del La, la la i del Congratulations acostaves un poc més la bola al forat»; i també al capítol “El vici solitari” escriu: «Va ser també a Torelló on un estiu em vaig iniciar sistemàticament en el vici solitari… de la lectura.

Primer van ser els colorins de Rin-Tin-Tin, El Jabato, El Capitán Trueno i Hazañas Bélicas –el caporal Goril·la, quin figura!».

Tot açò ho conta amb un llenguatge fàcil de llegir, pròxim a l’expressió de la dicció i de la conversa, clar, concís i expressiu, en què destaca el mot directe i l’enlluernament per la llengua d’extracció popular, com podem comprovar amb els nombrosos exemples de refranys, modismes i frases fetes, per exemple, al capítol “Desembarcament al Normandia”, quan diu: «No pagàvem lloguer perquè mon pare li havia cantat les quaranta al seu promotor […] si els propietaris no arribem a acabar l’edifici pel nostre compte, encara estaríem mirant per on cauen»; així com, al capítol “Anglaterra 66”, on exclama referint-se a les paraules d’un amiguet:

«-Si Manolo no entra, jo tampoc. Aixina espai! Ni el rei i la seua irresponsabilitat congènita no deuen sentir-se tan pagats com jo em sentia». Un altre recurs formal que trobem molt sovint en la prosa de l’escriptor i, que ens permet associar el relat al discurs oral, són les pauses enmig d’algunes oracions, como ocorre amb l’ús del punt i apart que observem al capítol “Catch”, on escriu així: «Si, com deia Joan Fuster, un plat d’arròs ha sigut sempre una cosa molt seriosa, no diguem una cassola! I més en època de fam.

Fam de tot.»

Inclús hi ha pinzellades d’humor, que de vegades ens arriben a provocar el riure, així, immediatament, rebaixen el valor denotatiu de les paraules i, per tant, minven la tensió del que s’està contant, com ara al capítol “Torero!”, on exclama: «Tot havia sorgit a partir també d’una pregunta, aquesta: -Xe, vols cervesa? Li l’havia formulada el temerari senyor Rico al bou que tenia a un metre!».

També hi trobem certes ironies, -recurs que apareix sovint al gènere assagístic-, utilitzades de manera planera, com un valor positiu, sense irreverència ni acritud, i sense arribar ni al sarcasme ni a la grolleria, com veiem al capítol “La mare de les batalles”, on es refereix a una mascletada en aquestos termes: «Mitja hora abans del primer coet em refugiava al búnquer de la cuina i, rodejat d’arròs, farina, cigrons i llaunes de conserva, em preparava a resistir com fóra la mare de les batalles, que la vida són quatre dies i la història l’escriuen els supervivents». Amb aquestes petites ironies l’escriptor deixa entreveure passió pel que ha viscut i pel que conta, – com deia Josep Carner: «No hi ha ironies sense passió»- , i així, quasi sense adonar-nos-en, ens aproxima les seues vivències creant empatia amb els lectors.

Pel que respecta al gènere, tot i que som davant d’una successió de fets i d’emocions viscuts i contats amb un laboriós i enriquidor treball formal, es tracta d’una narració de no-ficció. L’autor parla de realitats vehiculades a través del propi self o jo intern, mitjançant les quals va fent-nos partícips del món que l’envolta. Aquestes són les característiques definitòries de l’assaig literari memorialístic.

El nivell literari del llenguatge és evident al llarg de tota l’obra, com podem veure en exemples, com ara al capítol “El corder de la discòrdia”, on poetitza: «A la vesprada s’enramava la murta per l’itinerari que havia de seguir la processó […] Una flaire deliciosa s’ensenyoria de l’ambient».

És evident que no podem renunciar al plaer de llegir una obra com aquesta, en la qual Manel Joan demostra –com en la resta de les seues obres de literatura memorialística- posseir un estil sui generis en l’exercici d’aquest tipus d’assaigs, degut sobretot a l’adequació que s’hi troba entre el contingut : el relat de fets i vivències d’un infant, i la forma: el llenguatge clar, directe i, de vegades mordaç, propi d’un xiquet en l’última etapa de la infantesa, la fi de la qual es precipita amb l’aparició, abans d’hora, de “Na Desconeguda”, que el separa del seu pare.

Bona lectura! I bon vent acompanye el vaixell dels lectors d’aquestes memòries, per conduir-nos en rumb contrari a Na Desconeguda per molts anys, sense deixar d’estar amatents als futurs llibres de literatura memorialística que ha promès oferir pròximament l’escriptor de Cullera.