“Em preguntes si has d’admetre al teu servei eixe jove de Salzbug. No aconseguisc imaginar perquè hauries de fer-ho: no et cal un compositor ni cap altra persona mancada de vàlua. Tanmateix, si consideres que podrà proporcionar-te plaer, no m’hi entremetré. Únicament t’expresse la meua opinió ja que no vull que et carregues de gent que no serveix per a res. Ara bé, el que mai no has de fer és donar a eixes persones cap títol honorari, perquè no semble que estan a les teues ordres. La gent de tal condició deambula com rodamóns i sembra el descrèdit del servei.”
(Tim Blanning, “El triunfo de la música” Barcelona 2011, Acantilado. Pàg.31)
El manual encarregat per l’emperadriu per a l’educació del seu fill Ferran duia inclòs un quadre on es detallava la jerarquia social: els músics estaven al lloc més baix, al costat dels mendicants i els actors.
Han passat 300 anys i a la ciutat de València hi han coses que no han canviat, una línia ideològica ben marcada arriba fins als nostres dies i al nostre cap i casal. Els músics, presents de manera quotidiana i normal a les grans ciutats d’Europa, guitarres a una placeta en Àmsterdam, un quartet de corda a vora el Tàmesis, saxos en qualsevol racó de Paris… a València no són possibles, estan prohibits.
És la mateixa caspa que, creuant els segles, cau ara sobre la nostra ciutat. Disfressada de modernitat és la idea provinciana i clasista que considera més apte per a decorar la ciutat un pont ple de floretes que no música en viu pels carrers de la ciutat, faroles d’aspecte decimonònic i aromes a resclosit s’escampen per els carrers peatonals i comercials de València mentre la música en directe no hi té lloc. Palaus de la música i de l’Òpera, dissenyats per poder lluïr la roba cara i les joies, “¡Qué bonita está València!”, guaiten a uns carrers on els músics són tractats com a mendicants, mala gent que és millor amagar perquè no serveixen per a res, perquè, per als govern de la ciutat de València, taquen l’estètica urbana.
Per cert aquell jove músic que volia contractar Ferran, arxiduc d’Àustria i Brisgovia, era Wolfgang Amadeus Mozart.
Francesc Aguilar
