Enguany, el Govern valencià ha sigut lleial amb el seu poble sense sotmetre’s a cap poder polític, econòmic o institucional que el desviés del seu full de ruta. Ha sembrat sostenibilitat en l’àmbit territorial, igualtat en el sistema educatiu i sanitari, justícia en allò social, trellat en els aspectes econòmics. És prompte per recollir els seus fruits però, no trigaran en arribar.
Després de dècades de governs que actuaren com els pescadors tradicionals de Taiwan, -encenent torxes perquè els peixos caigueren dins les seues xarxes-, comencem a saber la veritat dels mecanismes que els portaren a exercir un poder monolític i absolut. Clientelisme, corrupció, mentides i malbarataments que ens empobrien sense a penes adonar-nos-en. Hem heretat un deute de 9.000 euros per cada valenciana i valencià, hem perdut aquelles que foren la tercera i la quarta caixes d’estalvi d’Espanya, la nostra renda per càpita està tretze punts més llunyana que la mitjana nacional, els nostres treballadors tenen un salari mitjà molt més baix que la resta dels espanyols, 300.000 valencianes i valencians han siguts expulsats de la classe mitjana. Comencem a remuntar però resta molt per remar.
Aquells que vivim ací, sabem que tenim una administració que no pot ser pressionada pels grups d’interès; que els empresaris concorren lliurement als concursos sense haver de pagar peatge; que la sanitat, en aquest territori, és un dret universal; que no hi ha llistes d’espera en “b”; que els dependents veuen com els expedients es van actualitzant; que els estudiants acabaran els seus estudis dominant tres llengües, -si els seus pares volen-; que els Erasmus arribaran a les ciutats d’acollida en les mateixes condicions que els demés; que el bono cultural suposarà que no paguen l’abusiu IVA que imposa l’Estat espanyol. Podem sumar i seguir però no trobaran cap disbarat, ni privilegiats per l’administració, ni rendició davant els poderosos. La foto d’aquest govern és la de gent que acompanya a la gent, la suma de persones que comencen a esbossar un somriure, la del no acatament als aprofitats de coll blanc.
Som part d’un tot. Espanya, Europa i més enllà, que ens mira i no ens veu, que ens sent però no ens escolta.
El paradís que ens van traslladar interessadament era tan fals com un truc de màgia. El Consell del president Puig ha donat un colp de puny damunt la taula, és ferm amb el govern que ens aclapara, que no mou un múscul per esmenar el nostre dèficit de finançament, que es nega a esmenar el nostre dèficit històric, que eludeix apostar per les inversions que ens igualarien amb altres comunitats. La fermesa té sentit si hi ha un poble darrere i va sumant complicitats polítiques, econòmiques i socials. Sense pressupost, no hi ha polítiques i aquells que creuen que el poden dosificar segons l’interès propi, s’han trobat amb un mur de fermesa. Com a gota malaia, hem d’insistir, insistir i insistir: ens juguem massa.
Progressem adequadament i a poc a poc, anem eixint del pou en què ens van ficar. Les nostres energies hem de dedicar-les perquè res ens faça donar un pas enrere.
Amb tristesa hem de reconèixer que encara no tenim una corporació de mitjans de comunicació públics, plurals, objectius, sostenibles i veraces. Els necessitem perquè una societat objectivament desinformada, mai pot ser lliure. No tardaran i a més, serà el darrer 9 d’Octubre sense ràdio i televisió públiques.
Manolo Mata Gómez
Síndic del GPSOC Corts Valencianes
