Per tant, caldrà tindre present en aquest sentit que, almenys fins a les eleccions generals, Podemos no podria —i no és previsible que ho faça— comprometre’s seriosament en la formació d’un govern; un govern del qual ells siguen membres de ple dret i que el PSOE dirigisca o en siga un membre destacat. Això, “aliar-se amb la casta”, arruïnaria, sens dubte, gran part de la credibilitat de l’organització de cara a les eleccions generals, i no correran aquest risc. Pablo Iglesias ja ha dit que no pactarà amb el PSOE; veurem si, finalment, pot no fer-ho en el govern de l’Estat, en una situació previsible de triple empat on caldrà alguna mena de pacte per a eixir de l’atzucac. Però, en tot cas, el que pareix més segur és que no ho faran, m’atreviria a dir que en cap autonomia, abans de les eleccions generals. El problema el tindran, doncs, si —contra el que sembla que preferirien— sí que són fonamentals per a conformar un nou govern de progrés en la Generalitat. I pareix que l’única eixida que els quedaria seria, almenys fins després de les eleccions generals, donar un suport puntual al nou govern, des de fora (i sense que es note molt).
Hi ha un tercer escenari possible: que Compromís, Podemos i EUPV obtingueren, en conjunt, prou escons per arribar a la majoria absoluta. Però em sembla tan utòpic ara mateix que millor que deixem aquest escenari de banda. O, finalment, també podria ser que Podemos acabara decidint no presentar-se a les autonòmiques, com tampoc no volen fer-ho a les municipals, per la por que tenen als seus propis integrants —a no poder controlar les decisions que es prenguen i que aquestes puguen no ser les més convenients per a l’estratègia general—; però és una possibilitat que també em pareix prou improbable. Entre altres coses, demostrarien una gran covardia i, a la llarga, els podria resultar molt contraproduent.
Així les coses, la partida de —permeteu-m’ho— Podem PV començaria a jugar-se, en realitat, després de les eleccions generals i, sobretot, a partir de les següents eleccions autonòmiques. De fet, a llarg termini, l’estratègia de mantenir-se al marge també podria resultar-los profitosa en clau exclusivament valenciana, car si resulta que hi ha un canvi, i aquest nou govern és incapaç de produir millores perceptibles pels ciutadans, siga per culpa de la mala situació econòmica, o pel mal estat comptable de la Generalitat, o per la manca d’enteniment intern, i Podemos es manté al marge, impol·lut, podria convertir-se en l’única gran esperança per a les següents eleccions. Podria esperar l’enfonsament definitiu del PSPV —previsible líder del tripartit en tant que previsible força més votada de l’esquerra— i aparèixer com a nova alternativa, juntament amb Compromís, o en solitari, si aquesta coalició també fóra percebuda com a part fonamental d’un nou govern que resultara inoperant.
Per tant, si Compromís vol actuar destrament a partir del dia després de les eleccions, crec que hauria de maldar per incloure Podemos en el nou govern —per molt que s’hi resistisquen, i encara que haguera de ser a partir de la celebració de les eleccions generals—, per tal d’impedir que aparegueren com a alternativa futura, amb el conseqüent perill de fagocitació, però, alhora, sense que aquesta inclusió suposara cedir-los massa part en la direcció del govern. Es tracta d’aprofitar la força política que puga tindre Podemos, que de ben segur serà gran, tot evitant esdevindre’n víctima. Perquè Podemos pot ser un aliat, però també —o alhora— un seriós rival per a una Compromís que, més enllà del seu nucli dur, aspire a un creixement ampli i durador en el temps. Per tant, no caldrà perdre’ls de vista ni menysprear-los. Crec que açò serà clau en el futur pròxim. Però per a això també caldrà que Compromís actue amb habilitat, amb estratègia partidista —per què no?—, però cap a fora, és a dir, des de la major unió interna possible.
Sergi Rosell
Referència. “Copete (Podem): La Comunitat Valenciana és un projecte del règim, hem de construir el País Valencià”. Entrevista de Víctor Maceda, El Temps (versió online), 02/11/2014.
